diumenge, 8 de gener de 2012

No hi ha alternatives?


Fa uns anys comprava el País els dilluns per llegir la columna de Vázquez Montalban. Segurament era aquesta fidelitat la que em feia preferir aquell diari d’altres. Després, va desaparèixer la seva columna malaraudament, però el diari ja navegava cap un mar que no m’interessava. Vaig convertir-me en lector puntual de diaris, sense cap mena de fidelitat. Haig de confessar que m’he tornat addicte a la columna de Josep Ramoneda al diari Ara.

La d’avui és de nou d’una gran claredat. Llegint-la hi veig reconegudes idees o reflexions que he fet, d’una manera molt més modesta i dispersa. M’agrada sobretot aquesta idea de les conseqüències d’acceptar que no hi ha alternatives. Si no hi ha alternatives el que ens toca és obeir. La renúncia a l’alternativa és la renúncia a la raó crítica.

Aplicar-ho a l’economia o a l’educació...

Però també a la vida social i personal, naturalment... Potser, en definitiva, no podem construir una ciutadania moderna sense assumir de nou la necessitat de pensar i reflexionar sobre la possibilitat d’alternatives. I sobre la responsabilitat de posar-les en pràctica per poc que, mínimament, siguin possibles.

Encara que l’àmbit d’acció sigui petit i de poca transcendència. Com diu Daniel Viglietti:
Si yo no cambio un poco mis fallas, mis males, / ¿cómo cambiar entonces las tierras, los mares?