dimecres, 11 de juliol de 2012

Optimisme o pessimisme?

Divendres s'acosta. Aquesta setmana les notícies han vingut dimecres. Retallada rera retallada. No hi ha més propostes. I les retallades no canvien la situació. Per tant, en podem fer més i més i més ...Aquesta és la recepta que, des de fa uns quants mesos, ens apliquen els nostres polítics.

Amb una sufciència escandalosa, utilitzant un llenguatge tècnic i suposadament científic o precís, ens anuncien, setamana rera setmana, els nous estalvis que haurem d'aplicar, a la vegada que la sortida de la crisi, ja imminent, segons sembla. Escolteu-los i escandalitzeu-vos, a cada telenotícies, a les rodes de premsa, a les portades dels diaris.

Pesssimisme perquè l'experiència em diu que darrera aquesta falsa seguretat que ens mostren hi ha fum, improvisació i pals de cec. Potser també obscures intencions. Sinó no entendrien com el problema segueix en augment després d'haver aplicat tantes mesures meravelloses. (La principal sospita ja la robareu quan compareu el que diuen els polítics quan estan al govern i quan estan a l'oposició).

Ens queda l'optimisme? Quin? Només el de pensar que les persones comencem a no creure'ns tanta mentida, ni tant d'engany i que, per tant, alguna mena de revolta es pot coure a mig termini.

És necessari i precís un canvi de sistema. A fons. Que faci possible començar a pensar els problemes reals que tenim amb paràmetres diferents.

La classe política només ens ofereix una travessia en el desert, sense esperança d'oasi, per ara i per uns quants anys. I, no us penseu, una sequera en augment!