dijous, 23 d’agost de 2012

L'11 de setembre


Ja sabem que pràcticament s’ha dit tot. De manera que, diguem el que diguem, ja semblarà un tòpic. Malgrat això el dia 11 no pot passar desapercebut. Constatació clara: molta gent anirà a manifestar-se i per raons molt diverses. Queda per teoritzar què és exactament el que ens uneix. L’esperança que sigui quina sigui l’alternativa, qualsevol d’elles – la independència, el federalisme, l’aprofundiment en l’autonomia, més cotes d’autogovern... – ens portarà més benestar? És clar que ni això ens iguala, ja que de benestars n’hi ha també de moltes classes i mides. El benestar també pot ser el negoci particular, o la possibilitat de tenir els recursos per poder subsistir mínimament.

Dit això penso també que, malgrat desitjar un canvi polític en  les relacions entre Espanya i Catalunya, que aprofundeixi sobretot en l’autogovern –és a dir en la capacitat de fer polítiques més properes a la gent-, el dubte fonamental és: en el nou marc, ¿tindrem el mateix tipus d’administració? ¿la mateixa classe política? ¿el mateix repartiment de poder? ¿les mateixes  polítiques socials, educatives i culturals?

Estic d’acord en provar el canvi. En aprofundir fins on es pugui en aquest camí de l’autogovern, però sense oblidar que el que ens importa són les persones i que,  molts dels que ens empenyen avui a reivindicar fites polítiques concretes com alternativa a la crisi econòmica que tenim i a les retallades que se’n deriven, són els que governaven en temps de vaques grasses i no van ser capaços de generar altres maneres de distribució del poder i de la democràcia, altres polítiques educatives, socials i culturals.És més, són una part dels responsables que hàgim arribat a la situació actual. 

Pacte fiscal? Pacte social? On situem el debat en aquests moments?

1 comentari:

Anònim ha dit...

Si tenim mestres, rai

Ramon Barnils

N'hi ha que pateixen pel decret d'humanitats espanyoles, reforçat científicament per la R.A. Espanyola H., que diu que a les comunitats autònomes amb llengua pròpia la seva història, la d'ells, no s'hi ensenya. No es demanen, ni per curiositat, què ho fa que coincideixin l'ús d'una llengua estranya amb explicacions estranyes de la seva història. Anem a nosaltres: mentre tinguem mestres, ja poden anar ganyolant.

En tenim antecedents: en el seu règim anterior era obligatòria l'assignatura ''Formación del Espíritu Nacional''. I no són nacionalistes. No recordo haver-la estudiada mai: els mestres no ens l'ensenyaven. Amb dues excepcions: en set anys de batxillerat, dues vegades els inspectors van venir a inspeccionar l'assignatura. La tarda abans els mestres ens deien les preguntes i respostes principals i els inspectors, si és que mai van acabar venint, se'n van tornar amb els deures fets.

Mentre tinguem mestres, decretin.