dissabte, 22 de desembre de 2012

Reconeixement de l'altre, un acte d'humanitat




El reconeixement és la base de la humanitat. Ho explica Ramoneda a nivell molt general. Cita a Hegel quan diu que l’home lluita a mort pel seu reconeixement i, conclou que reconèixer és acceptar que l’altre és igual a nosaltres i que té dret a reconèixer-nos a nosaltres com iguals.

Aquestes paraules llegides en el seu darrer llibre em venien al cap mentre mirava a càmera lenta unes gravacions fetes a l’aula. En les gravacions, cadascun dels nens i nenes llegeixen als altres, en un silenci absolut, uns textos en els que expliquen com són, com es veuen. Són nens i nenes de tercer de l’escola. Són uns textos curts, poètics, plens de sentiments i emocions. Saben que els estan enregistrant i alguns estan nerviosos. Els hi fa il·lusió, però a la vegada tenen una mica d’inseguretat. Estan sobretot molt seriosos. Quan acaben de llegir tenen la cara tensa i en un segon la comencen a destensar, mentre la resta aplaudeixen espontàniament. En aquest breu interval de dos segons, la cara els hi canvia i somriuen, o riuen, es destensen i els ulls se’ls il·luminen. Els seus companys al costat, també riuen mentre els miren.

Potser és agosarat dir que en aquest curt temps hi he observat aquest exercici de reconeixement de l’altre i em plau perquè l’escena es repeteix en tots i cadascun dels nens i nenes de l’aula. Ningú s’escapa d’aquest interval emocionant que potser passarà desapercebut als que mirin el vídeo en la seva totalitat i a velocitat normal.

Penso que encara podem seguir treballant a les aules i a les escoles per servar aquest espai de llibertat, tolerància i reconeixement de l’altre. Les aules haurien de ser això a més d’espais de comunicació i aprenentatge.