On és l'eden?

Eden a l'oest, la pel.lícula de Costa Gravas ens ironitza i dramatitza sobre el nostre particular Eden, contrastat amb l'arribada d'un immigrant Turc.

Fidel a la seva filmografia, la pel.lícula és una crítica de la nostra societat, des d'una perspectiva dramàtica i alhora entranyable i humana.

Recomanable. No cal explicar res més.

Reunió de families de tercer

El tercer és el curs insígnia de l'escola. Els nens i nenes que hi ha (quasi nois i noies) conformen la primera generació de l'escola.

Són dos grups magnífics. Diversos, enraonadors, conversdadors, pensadors, cooperants... Les seves famílies, durant aquests sis anys, han dubtat, s'han fet preguntes, han participat, ens han pressionat amb propostes, demandes, suggeriments... Quan no han entès algun canvi o proposta ens ho han dit i són comptades les vegades que han utilitzat el "passadís" per comentar o preguntar-se entre elles els seus dubtes. Sovint han actuat i continuen actuant de forma oberta i franca. I això, sempre és d'agrair.

Avui hem fet la reunió d'inici de curs i hem pogut observar una certa traqnuil.litat respecte el curs passat. Han fet preguntes que ens han de fer pensar, encara que hagin estat poques.

Hem explicat les eines per a l'aprenentatge que treballarem d'una forma més intensa a partir d'aquest curs, com un continu des que a P3 els ho deiem la importància d'aprendre a cordar-se les sabateso de penjar o posar-se la bata de treball.

La programació temàtica de les reunions de principi de curs suposa una proposta que ens ajuda a estructura el propi projecte. Ara que ja estem pensant amb les dels propers cursos (4t, arts? 5è, ciències socials?, 6è, què hem après a l'escola?) ens donem compte de que estem fent una mena de curs de pedagogia en nou cursos. Si això ajuntem la resta de reunions que fem amb les famílies, en resulta un bon currículum i programa de formació.

Quan una família matricula el seu fill a l'escola, hauria de saber a què es compromet voluntàriament en les tasques que es poden fer al centre (inclosa la seva intervenció a l'aula) i quina part de formació té l'obligació de rebre per tal de poder acompnayr el seu fill amb tots els elements necessaris i imprescindibles. Podríem desenvolupar més aquesta idea? I dotar de ocntinugt aquest compromís del que parla la LEC?

Acollida, formació

Hi ha moltes persones que estan preocupades per fer una bona acollida als mestres que arriben a una escola. És una preocupació real. De vegades, l'arribada de nous mestres comporta la possibilitat de fer canvis, d'aprofitar les noves energies que s'incorporen... Però fer una acollida ben feta requereix temps, acompanyament continu, formació... Entendre que, encara que l'escola sigui jove, el traspàs de documentació és important, i també ho és el traspàs d'allò que no està escrit o que encara no està escrit i que forma part de la cultura i la manera de funcionar de cada escola.

Acollir significa escoltar, incorporar noves maneres i matisos d'entendre l'escola i l'educació, que si els mirem des de'aquesta perspectiva, poden arribar a enriquir el projecte.

No farem una escola només amb les aportacions dels somiadors, utòpics i avançats... La farem amb una mena de barreja de totes les cultures presents, més reflexives i més espontànies, més tradicionals o conservadores i més inestables o profundes.

Acollir, acompanyar, comunicar, fer comunitat amb idees en comú, formar, escoltar. Són accions que hem de practicar cada dia a l'escola, si ens creiem de veritat que com qualsevol organisme o institució viva està en permanent construcció.

Labordeta

Escolto les seves cançons -amb més de 30 anys- i no deixo d'emocionar-me. Quan vaig a les seves terres amb cotxe, tinc el costum d'atravessar la frontera entre Catalunya i Aragó cantant la seva cançó-himne, Aragón.

Què ens porta a l'emoció? La seva veu profunda? Les seves paraules? Els acords de la guitarra o l'acompanyament de qualsevol instrument popular recuperat?

La caràtula del disc ens uneix. Una bandera, que bé podria ser la nostra. I unes paraules universals.

Todos repiten lo mismo
cuando dicen que se marchan:
Con cuatro granos de trigo
se alimentaban.

La formació dels equips directius.

La formació dels equips directius hauria de basar-se en dos aspectes:

a) El canvi i la millora de l’aula.
b) La reflexió, formació i consolidació de l’equip docent.

Crec que els equips directius, necessiten pistes, recursos, exemples, per tal que elaborin propostes de canvi i millora a nivell d’escola. Els equips directius han d’estar al davant d’aquests canvis, intervenint en els aspectes més concrets i pràctics. L’equip directiu (les persones que el formen) no dissenya i els mestres executen. Tots són els que es posen al davant d’aquestes innovacions que es proposen.

El Director, és una director d’una escola d’infantil i primària, complexa d’organitzar però que té una finalitat bàsica i principal: educar als infants. Fer que assoleixin els millors aprenentatges. I ens preguntem... El canvi en una institució com una escola, on es produeix i provoca la millora? En primer lloc a l’aula.

Per tant, aquest és la finalitat clau en qualsevol procés. Com a indicadors de canvi proposo els següents:
• La dinàmica del grup, el clima, la creació d’aules com espais de comunicació i aprenentatge i la consciència per part de l’alumnat, de que ens formen part.
• La millora en l’atenció a la diversitat. Una major cohesió del grup, una millor resposta dels aprenentatges que assoleixen cada individu, etc.
• Uns aprenentatges sòlids i profunds, que tenen sentit per a la majoria de l’alumnat.
• Un procés d’autoavaluació engegat i assumit pel grup classe com a eina d’aprenentatge, de creixement i de coneixement personal.
• Una motivació, que vol dir implicació i esforç en el desenvolupament dels processos d’aprenentatge.
• Uns projectes de treball i de recerca interdisciplinars, a partir de les pr qüestions que ens planteja la vida i que són font de curiositat de cadascun de nosaltres.
• Una diversificació dels materials de treball, de les activitats a realitzar, dels models organitzatius, dels ritmes d’aprenentatge, de les activitats d’avaluació...
• La globalització de la innovació, amb plans que intentin repensar i posar en pràctica un model d’escola.

Tot això s’ha de fer a partir d’un coneixement i un reconeixement d’aquells aspectes, experiències, pràctiques, plans... parcials o més globals... que ja existeixen en una escola. La innovació vindrà si es basa en allò que ja existeix i pot ser l’inici d’un procés més global.

En segon lloc, hem de treballar per tal de consolidar l’equip docent.

Això vol dir enfortir l’equip, la reflexió i l’intercanvi. Els assessoraments han de tenir aquesta voluntat i aquesta orientació.

El clima d’escola, els factors emocionals són molt importants i les experiències de formació interna poden contribuir a potenciar el canvi intern i la millora del treball en equip. També hi ha d’haver una bona estratègia organitzativa però s’ha de basar en aquest clima de confiança que hem de crear.

El coneixement i el reconeixement d’allò que es fa és bàsic per construir nous esquemes de planificació, de treball a l’aula, de compartir experiències a nivell d’escola. Ens cal actuar amb l’equip potenciant aquells aspectes que poden ser més importants per afavorir el canvi a l’aula. I, per descomptat, que les escoles que creen un clima de comunitat d’aprenentatge entre els professionals que hi treballen, tenen molt camí guanyat.

Substitucions

El Departament d'Educació ha decidit reduir la despesa aprofitant qualsevol aspecte en el qual pugui intervenir.

Però quan algú estalvia, intenta que aquest estalvi no afecti a les despeses bàsiques, sino a les supèrflues. Per exemple, una despesa superflua és que en una activitat de formació que dura cinc hores, hi hagi un administratiu durant cinc hores per tal de: portar aigua al ponent, obrir i tancar la porta a l'entrada i la sortida i fer que els assistents signin els fulls d'assistència al final de la sessió, garantint el "control" de la sessió. Aquesta, per exemple, és la pràctica habitual en els assessoraments que faig al Consorci.

Una despesa bàsica és que la plantilla d'una escola hi sigui.

Amb la normativa actual, si un mestre es posa malalt divendres a partir de les 11 al matí no té subsitut fins dijous al matí. Quasi sis dies que ens estalviem. A costa de què? De la coordinació dels mestres, de la gestió d'aula, de l'atenció a la diversitat.

És clar, que el Departament d'Educació segueix pensant que allò que és bàsic és un mestre per cada grup d'alumnes, unes cadires, unes taules i una pissarra. La resta pel Departament d'Educació és absolutament prescindible.

A la nostra escola durant tres dies tindrem tres baixes per cobrir.

Potser a una escola tradicional, que tingui un currículum tradicional no li afecta gaire aquests reajustos. A una escola que intenta aprofitar al màxim els seus recursos, us puc assegurar que l'afecta enormement.

És hora de pressionar a l'administració per aquesta qüestió. Ni una baixa sense substitució immediata. És una reivindicació justa, que afavoreix la qualitat. I la no satisfacció d'aquesta demanda és una conculcació del drets de tots els infants a tenir una bona educació.

LES RECTES I LES CORVES

Una visió actual de la realitat i el desig des de la poesia de Jesús Lizano. Gràcies a la Montse F perquè fa temps ens va passar aquest link.

Escola Rural

Assisteixo a les Jornades d'Escola Rural, amb una cinquantena de mestres que divendres i dissabte, es reuneixen a l'Escala per compartir experiències, reflexions, problemes, reptes...

Hi ha una espècie de mestres que contínuament estant buscant. Es pregunten, dubten responen de forma provisional, no defalleixen, i si cauen en la temptació es redrecen ràpidament... Són els imprescindibles i sobre ells i elles descansa l'escola d'aquest país. N'hi ha a les escoles rurals i a les urbanes.

Parlem del programa i del currículum i de què es pot fer en la situació actual. Arriben bones vibracions. Em satisfan els comentaris dels que em diuen que sentir afirmacions que comparteixes et dóna forces i arguments per continuar reivindicant i educant cada dia.

L'administració continua amb el doble missatge: un discurs progressista i una pràctica i una estructura administrativa dominada per la burocràcia, el centralisme i la no escolta. Ens arriben notícies de les noves normatives que es preparen per desenvolupar l'autonomia educativa dels centres. Llegeixo amb preocupació els posicionaments dels sindicats. No perque estigui d'acord amb el que plantegen sinó pel grau d'enfrontament amb l'administració.

El que és preocupant en aquests moments no és que la Conselleria plantegi normes més o menys progressistes. El que preocupa és la dissociació i distància, que va augmentant dia a dia, entre l'administració, els sindicats i els centres educatius i el professorat. O recomposem aquesta relació o no aconseguirem cap millora substancial.

I en aquest punt qui té la part de responsabilitat més gran són el Conseller, els Secretaris i els directors generals. En educació el que val és convèncer, més que vèncer. I fa uns quants anys que ho hem oblidat i ens hem dedicat a una estranya i sorda batalla d'idees i practiques. I dic sorda en el sentit de no escoltar-nos els uns i els altres. Mentre que l'administració pensi que actua bé i millor i que el problema és dels altres que no entenen o tenen segrestada l'escola, no avançarem gaire en cap proposta de millora i canvi.

El nostre temps de cada dia

El debat sobre el temps o l'educació lenta no és un debat teòric. El temps ens acompanya, persegueix, pressiona... Però, millor que ens ho mirem amb ironia i humor. Podriem recollir anècdotes de les contradiccions quotidianes a l'entorn del temps.

Reunió de families

A l'escola fem reunió de famílies, programant per a cada curs, un tema diferent. D'aquesta manera, tenen al llarg de tota l'escolaritat un panorama extens de les coses que trebalem, de com treballem. No els hi llegim la llista interminable d'objectius a aconseguir que ens assenyala el currículum.

Parlem d'intencions, finalitats, interdisciplinarietat, nens i nenes, motivació, curiositat, esforç... i ho anem concretant amb exemples extrets de cada aula, com ho portem a la pràctica.

Ahir P3 i avui P4. Les mestres i les famílies surten satisfetes. Parlem de què fem a l'escola i de què es pot fer a casa per anar tots a la una. Els pares pregunten dubtes quotidians, domèstics... Responem de forma planera però no dogmàticament sinó en forma de propostes obertes d'aquells criteris que ens semblen important treballar.

Els hi expliquem que, en aquestes primeres edats, hi han de veure l'inici d'aspectes a treballar que tindran continuïtat al llarg dels 9 anys que estaran a l'escola. La continuitat, acompanyada d'una major ocmplexitat.

L'escola no és la solució de tot. I per molt bé que ho fem, la nostra capacitat d'intervenció és limitada. Meys mal! Encara que de vegades ens preocupi perquè voldríem intervenir més i més intensament.

Però la cura, l'acompanyament, l'estar atent a les veritables necessitats de creixement de l'infant... és un valor que no té preu. Malgrat totes les dificultats, i malgrat els resultats potser al final, no siguin tan bons com el que ens esperàvem. Aquesta és la gran contraidcció de la nostra professió.

Una xarxa d'escoles lentes?

Llegeixo reaccions diverses al meu llibre. Un amic de les terres de l'Ebre, em diu que li sembla un plantejament general bo, però difícil de portar a la pràctica. D'altres persones fan una afirmació entre esperençada i desesperada: haurem de plantejar-nos aquest tema de la lentitud, d'alentir els ritmes... com si fos una mena d'espasa de justícia que planés sobre la nostra vida o la nostra professió.

Com totes les revoluciones callades -que són les més efectives, ja que no contaminen els seus promotors... - hem de fer, segurament, un exercici d'humilitat.

Les utopies, les idees ens segueixen servint com a punts de referència, horitzons desitjables als qual poder arribar. No res més que això. I en aquest camí, l'horitzó del temps just educatiu és una fita que pot ajudar-nos a cavniar perspectives i intencions.

No cal crear una xarxa d'escoles lentes. Només amb un lloc on podem trobar i compartir idees teòriques i pràctiques per tal de millorar l'escola, els aprenentatges, l'èxit dels nostres infants i joves... ja n'hi ha prou.

Potser aquest pot ser una de les finalitats amb les quals treballem.

La lentitud avança... a poc a poc.

Llegeixo amb curiositat algunes primeres reaccions al meu llibre. Hi ha persones que em diuen, al cap d'una setmana, que ja se l'han llegit i que els hi ha agradat. D'altres manifesten l'acord amb el que es planteja i, alhora, la dificultad de posar-ho en pràctica a casa, a l'escola. És el mateix que em deia en Carles Capdevila a micròfon tancat.
Però veure les dimensions que aquesta lentitud pot prendre, no ens ha de donar pistes de per on començar? No es tracta de fer grans canvis però si que, tots plegats, ens contagiem d'una manera diferent de veure les coses.
Potser hi haurà persones que el llibre no els hi aportarà res.
Ara, potser ens toca pensar col.lectivament com anem fent més gran la corrent d'opinió favorable a fer una lenta i profunda revolució educativa.

I el paper de l'escola és doble. I una cara de la moneda és precisament treballar amb els nostres alumnes una nova visió del temps, crítica amb el moment actual que els hi ha tcat viure. Oferir-lis una educació lenta és el primer pas per convèncer.

No és una proposta senzilla, però si que intueixo, pot ser desllorigadora de molts aspectes problemàtics.

Avaluació? Sí, gràcies.

Ja sabem que, en determinats àmbits, l'avaluació no és ben vista. Però qui h fomentat aquesta visió tan negativa de l'avaluació?

Doncs, tots aquells que pensen que l'avaluació és classificadora, assenyala el nivell que individualment assoleixis, és motivadora de càstig i selecció, basa la seva validesa en pensar que les dificultats estan a l'individu i que la feina de l'avaluador és de fer de notari de situacions i resultats.

I això ja molta gent que ho pensa, tant a l'administració, com a les pròpies escoles.

Perquè s'ha afavorit tan poc una bona cultura de l'avalaució? Perquè les escoles viuen l'avaluació com un compte de resultats exclusivament?

Any rera any, però sobretot aquests últims, des de l'administració els únics missatges que arriben són: l'avaluació externa és important, els resultats han de millorar, les proves externes funcionaran com estímuls a l'escola per millorar, l'avaluació interna està contaminada, la unica avaluació objectiva és la que es planifica des de dalt...

Hem matat una gallina dels ous d'or. Basada en la possibilitat de que la cultura dels centres, del professorat i la que es practica a l'aula, sigui una cultura que consideri l'avaluació com una part del procés d'aprenentatge i com una eina que ens ajuda a conèixer-nos, a superar les nostres mancances i a potenciar les nostres fortaleses.

Res d'això i tot el contrari.

En els darrers quatre anys s'han fet més declaracions en contra d'aquesta visió de l'avaluació i s'han desplegat més dispositius que en tot el període que va des del traspàs de les ocmpetències als anys 80. Tris paper del partit en el govern i de la conselleria.

La pressió sobre els resultats i l'avaluació externa com el paradigma de l'avaluació és la pitjor proposta per sortir de la crisi en que l'educació sembla immersa. I és fruit del desconeixement profund que tenen els nostres responsables polítics de l'escola, de l'educació i de la pedagogia.

Els hi recomano a tots ells, i a tots nosaltres, el llibre de Philippe Meirieu "Pedagogia: el deure de resistir". Si arriben al final els convido a debatre públicament les seves idees i pràctiques sobre l'avaluació. L'escola de Catalunya es mereix una altra cutura i no tanta mediocritat.

Llegeixo que un grup d'inspectors plantegen una cosa semblant. Tenen el meu suport. Hem de començar a dir que no a tanta proposta que ve de l'administració i suposa un retrocés per les escoles. I la posició d'un sector de la inspecció és fonamental.

Eduquem les criatures

Avui a la tarda conversa amb el Carles Capdevila i col.laboradors, sobre l'educació lenta, per al seu programa "Eduquem les criatures".

Conversa distesa, amb comentaris de famílies que telefonen i parlen de les activitats dels seus fills, de les raons per fer-les... En Carles utilitza tòpics per preguntar però és incisiu i ben situat. Es posiciona a favor malgrat que tots coincidim que allò que és difícil és portar-ho a la pràctica.

És la primera compareixença pública per parlar del llibre i em noto una mica desentrenat per convèncer amb cinc minuts, cosa difícil. Diumnege 18 a les 9 ho sentirem.

Penso que el tema pot donar de si. És un canvi de perspectiva i de pensament sobre l'educació, l'escola i la vida. N'haurem d'anar parlant.

Dia matemàtic

Avui hem matematitzat la classe. Aula de segon. Conversa sobre les possibilitats de resultats després de tirar dos daus. Sumem, relacionem, classifiquem, recollim dades... Després conversem. Com és que hi ha nombres que surten més vegades? Quan juguem amb els daus hi ha uns nombres que costen més dee sortir.

Parlem de matemàtiques durant mitja hora amb tots els nens i nenes de la classe absolutament concentrats en trobar noves possibilitats de combinatòria. L'activitat ha sorgit espontàniament i ha mantingut l'interès dels 25 alumnes.

I després hem fet un joc col.lectiu amb sumes pel mig una altra vegada. Hauríem pogut en el mateix temps fer dues pàgines de sumes de les que hi ha en qualsevol llibre. Estic convençut que hem après més coses i millor. El temps ens ho anirà demostramt.

Beques i ajuts

De nou la burocràcia ens maltracta. Avui la negativa a reconsiderar un termini en unes sol.lictiuds el que comporta que més de 25 famílies es quedin sense un ajut per material escolar. Naturalment les més necessitades.

Els fets més val no reproduir-los perquè no tenen cap mena de justificació.

L'administració educativa continua mostrant-se com a guardiana efectiva i fidel de les pròpies normatives que elabora. Presonera de les seves disposicions. En comptes d'ajudar, normalitvitza i posa traves.

I sempre són els més desafvorits els que són perjudicats.

Farem una carta de protesta i no servirà de res. Quan no són els retalls econòmics, és la burocràcia directament la que esquitllala feina d'escoles i mestres.

El desori i la desorganotzació de les convocatòries no impedeix per l'aplicació rígida i sense dret a rèplica de l'adminustració. Estic molt enfadat.

Només un fet per acabar: a nosaltres se'ns ha desestimat la demanda perquè va entrar per registre 5 dies més tard del que posava la carta (per email havia entrat 3 dies abans, però les NNTT només serveixen quan interessa). Però, atenció! L'administració ha trigat 10 mesos i mig a dictar la resolució sobre aquestes beques. Durant aquests mesos (del 12 de novembre del 2008 al 29 de setembre del 2009) que ha fet l'administració? Comptar els que ho havíem presentat fora de termini? Naturalment no ens han avisat durant aquests mesos i ens hem assabentat ara de que no hi havia aquest ajut.

La sort de les famílies és que ja han rebut l'ajut i que serà l'escola la qui haurà d'assumir aquest desfassament.

Gràcies adminiustradors per estar tant al costat nostre!

Quintacolumnes a l'administració.

Em dóna la impressió que es poden boicotejar també les propostes innovadores des de dintre. Són masses els detalls que ens arriben a través de personal que treballa en la nostra administració superior, com per no arribar a pensar en la presència de quintacolumnistes.

Quan una institució, creada per racionalitzar, reordenar i donar un nou impuls a l'educació a una ciutat molt important de Catalunya és boicotejada, pressionada i posada en entredit des de tants llocs diferents... què hem de pensar?

L'administracio central retallant pressupostos, enviant constinuament circulars per aturar qualsevol intent de fer les coses de manera diferent. La pròpia administració paral.lela local, mantenint organismes semblants als que s'han creat, sense saber perquè hi ha tanta divisió de competències, o duplicació. (L'administracvió local ha apostat durant molts anys per consorciar l'educació, però ara manté el seu despatxet, els seus càrrecs, les seves competèncie). I, finalment, els treballadors més direcatment implicats amb la gestió immersos en una guerra sorda de cultures diferents i, sobretot, amb una certa vaga de zel: les instàncies no arriben, els terminis es bloquegen i s'acaben, les convocatòries entren en carrerons sense sortida, s'apliquen criteris burocràticament sense flexibilitat... I els responsables vivint en una torre d'ivori sense donar-se compte del malestar que s'està generant a l'escola.

No acostumo a fer anàlisis de ciència ficció. Em dóna la impressió també que puc anar molt equivocat. Però, per altra banda, hi ha masses coincidències.

No arribaran respostes a aquesta qüestió, ni per alusions directes, ni indirectes... Però la llavor de la discòrdia està sembrada i, en qualsevol moment, un altre buròcrata amb carnet comandarà la institució consorciada. I s'acabarà una possibilitat de pensar i actuar més aprop de les persones i els centres educatius.

La innovació es fa a mà i sense permís. Ja ho sabíem. Però èrem molts els que esperàvem alguna institució que anés a favor nostre.

Equips i escoles

Què preocupa als directors de les escoles? Quan parlem de com millorar les escoles, de com fer possible el canvi? Si haig de ressaltar alguna cosa, a partir del que ells mateixos diuen, seria l'equip humà: la seva cohesió, el seu compromís i, sobretot, com vèncer les seves resistències al canvi.

En un seminari que ha començat aquesta setmana és el que em diuen. No hi ha gaires queixes del personal de les escoles -alguna reticència personal, alguna persona que desentona en el conjunt...-. Potser hi ha una valoració de que els mestres i les mestres joves tenen una major predisposició a assumir plantejaments nous i a plantejar-se com anem canviant. Les possibilitats de reaprendre són més grans. Els que acumulem més triennis tenim poques ganes de reaprendre.

Haurem de pensar a implantar una mena de data de caducitat de títols i oposicions. Potser això seria una mesura que mantindria millor l'esperit de millora permanent. Perquè està clar que si pensem que els coneixements ja no són eterns, els nostres tampoc... I encara que hagim aprovat una carrera o unes oposicions, això s'ha de renovar cada.... 10 anys, per exemple?

Canvis en el calendari? Per a què?

Llegeixo sorprès les polèmiques propostes sobre el calendari del curs vinent. Tothom entra en polèmica, s'escandalitza... i tenim la impressió que a ningú li agrada alguna proposta, una part de la proposta, o totes les propostes. Jo també vull dir la meva.

Trobo el canvi ambsolutament inútil. Els alumnes que tindran aquesta setmana de vacances, com que estaran a l'escola fent activitats -les famílies ja miraran que siguin el màxim de profitoses possible- ni desconnectaran, ni res. En tot cas deixaran de veure als mestres. Les famílies, amb prou feines es podran organitzar. Els mestres no sabem si tindrem vacances o haurem d'anar a recuperar hores de coordinació i de claustre.

A veure... si volem canviar el calendari, podriem per exemple racionalitzar les festes entremig de setmana. Canviant això ja racionalitzariem alguna cosa. És clar que ni l'església ni l'estat hi estarà d'acord. Com se'ns acut proposar un canvi de data per les sacrosantes festes?

Aquest canvi i polèmica no millora res i provoca més incerteses i descontentaments. Mentrestant els problemes de veritat segueixen sense prendre's seriosament. I gastem opinions i manifestacions en va.

Vetar

Quan en una conversa amb algú de l'administració goses dir que l'únic que fan és aplicar criteris burocràtics i rígids i no tenir flexibilitat, no els hi agrada gaire. Interpreto que quan dius això, no estan d'acord tampoc amb les meves idees sobre el currículum, la feina de les escoles i els mestres, el model d'equips diredctius que proposo o la meva visió del treball competencial.

Ho deia en un altre correu: la burocràcia avança passant la garlopa, no pels nusos del sistema, sinó pels relleus... i així aconseguir una fusta ben plana, com l'encefalograma disfressat d'eficiència tècnica que tenen alguns. I a la burocràcia l'acompanya la retallada de recursos que només afecta a la qualitat de les escoles.

L'administració es crea per perpetuar-se, no per resoldre problemes a les escoles i els mestres. Que en saben ells dels problemes! Només les absurdes queixes que formulen mestres i equips directius... Compte! Quan són les famílies, els hi fan una mica més de cas. Ells, des del seu observatori privilegiat, fan i desfan, elaboren criteris i ja estem els seus subdits per complir-los.

Bou a la brasa

I no s'ha cremat. Bou com excusa d'una trobada a Ciutadella, a Cala Blanca. Una amanida i un filet rostit en un simple fogó de carbó. Un paisatge tranquil i sense pressa.

Burocràcia

La burocràcia en nom dels criteris, la igualtat i la grisor, s'instal.la constantment en l'administració. Aquest any que l'escola funciona de meravelles, des de fora no hi ha cap facilitat per res. La darrera és no voler reconèixer les hores que fem de formació, fora del nostre horari de permanència en el centre. Un exemple més de la poca sensibilitat que té l'administració respecte els mestres que treballen a l'escola. Parlen i s'omplen la boca de criteris, de tecnologia, de plans, de formació, de convivència, autonomia i equip... i els seus actes els delaten. Només els dicta la veu de la seva consciència burocràtica intentant suprimir tot allò que pot ser una espurna de qualitat a les escoles. És clar, és una qualitat que no s'ajusta a la norma, perque la norma és grisor, quantitat, formalisme.

Perque no dimiteixen ja? Quina secreta rao ls ho impideix? El sou que cobren, la fugida del guix, que els hi agrada manar, una mal suposada responsabilitat de que després d'ells el diluvi?

En el Consorci d'Educació de Barcelona, les coses no funcionen malgrat la voluntat d'unes poques persones. I, per cert, creant un Consorci d'Educació, havent-hi tantes ganes de fer-ho... perquè l'Ajuntament continua conservant el seu Institut Municipal d'Educació? Incongruències de la vida.

....................................................................................