Joan Guerrero

El fotògraf que volava... Avui, dimecres, hem tingut una sessió irrepetible amb en Joan Guerrero. El nen que va nèixer a Tarifa, el país del vent, amb una capsa de llumins com a màquina de fotografiar de joguina...

El Joan busca l'emoció en les fotografies, atrapar en el seu rodet analògic, la vida i l'ànima de les persones per tal de fer-les immortals.

Els nens i nenes de 3r, han estat una hora i mitja atents, fent preguntes, atrapats per les seves històries i les seves fotografies.

Un regal que ens ha fet el Joan a tots els que hem tingut el privilegi d'escoltar-lo.

Gràcies.

La màgia d'aprendre

Els nois i noies de tercer han imaginat que passa per dintre una màquina de fotografiar. Com és que poden fer fotografies aquestes petites caixetes. Hem aprofitat per veure màquines antigues, per dintre, per fora...




Les propostes han estat imaginatives, agosarades, desenfocades -es tracta de fotografies..: han aparescut paraules relacionades amb la llum: atrapar, gravar, enganxar...

Dintre la màquina des de aparells que llencen tinta, miralls i cables que giren la imatge, corrioles i rodets que van portant la llum de l'exterior a la fotografia.

Tot un exercici que ens serveix per continuar fent-nos preguntes. I l'ull? És com una màquina de fotografiar? Fem fotografies amb els ulls: els tanquem, els obrim un instant i els tornem a tancar. A dintre nostre hi conservem la imatge que hem vist, encara que de seguida se'n va...

La màgia d'aprendre. La màgia de fotografiar. 

Jornada intensiva?

Tornen les veus que proposen la Jornada intensiva, pels instituts i per les escoles. Ara, les propostes s'acompanyen de justificacions pedagògiques i, també aprofintant el moment, econòmiques. Es calculen la quantitat de diners d'estalvi que suposaria i, d'aquesta manera, es dóna un argument potent a la Conselleria per implantar-la el curs vinent.

La Conselleria no respon per ara. Sectors sindicals manifesten que amb aquesta Jornada hi hauria un estalvi superior al que hi ha previst amb la retallada del complements. Alguna associació sindical s'atreveix a dir que s'utilitzi l'alumnat com a sector de pressió en la mateixa direcció.

Els informes que es presenten  manifesten els avantatges pedagògics de la seva implantació: reducció del temps de conflictivitat i augment de les hores suposadament més rendibles per l'aprenentatge.

Mentrestant la FAPAC promou una ILP per reintroduir la sisena hora a l'educació primària ies manifesta contrària a cap jornada intensiva.

La situació és complexa. Sense cap ànim de dogmatitzar, vull  aportar tres elements per a un debat que segurament es produirà en els propers mesos i que pot tenir, de nou, conseqüències imprevistes.

El primer, la certesa de que la concessió d'aquesta Jornada intensiva serà la moneda de canvi o  la contrapartida de retrocessos considerables a l'escola pública: retallades econòmiques, reducció de plantilles, augment dels horaris lectius i disminució dels de coordinació... Una manera de tenir content al professorat i que no protesti per altres aspectes que afecten indirectament i directament a la qualitat.

El segon, és que un nou canvi en l'horari i el calendari escolar, provocarà de nou incerteses, malsentesos, enfrontaments sectorials... i afegirà un punt més d'inestabilitat a un sistema educatiu que necessita tot el contrari. Es toca un element definitori i és d'esperar tot tipus de situacions conflictives que també emmascararant altres problemàtiques molt més greus.

El tercer és que trobarem estudis que, des d'un punt de vista pedagògic, justifiquen un tipus d'horari i el contrari.

Tinc la convicció de que un canvi en el calendari per tal que suposi una millora educativa, necessita d'uns centres educatius forts que siguin capaços d'assimilar la proposta, el nou recurs, el canvi organitzatiu. Si aquesta fortalesa no hi és, pronostico que la proposta produirà nous conflictes, situacions no volgudes i, en definitiva, la qualitat educativa disminuirà.

Enfortir els centres docents és en aquest moment una prioritat i pocs són els que semblen conscients  d'aquesta necessitat. Centre docents que assumeixin la seva autonomia i responsabilitat, amb equips que desenvolupin a fons la seva professionalitat. Només així podrem fer front a les propostes i, si és el cas, aconseguir millores a partir d'aquests canvis que es proposen en les regles de joc.

Partidaris i detractors de la jornada intensiva en trobem en tots els sectors. Val a dir, però, que en aquests moments, i donat el desgavell del col.lectiu ensenyant, no defensar la jornada intensiva, pot semblar un suicidi pedagògic. I perdoneu-me l'expressió.

Autonomia i aprenentatge

Un comentari em fa arribar aquest video, referent a una entrada anterior. Val realment la pena que el mireu.

Fotografia i emoció

Des de fa unes setmanes, a les aules de tercer vivint un anar i venir de fotografies que no s'acaba: fem fotografies, en mirem, en busquem... Aprenem a fer-ne. Observem màquines de fotografiar, antigues i modernes. I retrats. Ens fixem en què cal tenir en compte per fer-ne un de ben fet.

Els nens i nenes estan tot el dia amb el projecte. Acabem de construir una màquina fotogràfica per ficar-nos.hi dins i veure el què passa. Però abans ens ho hem imaginat. Ja reproduiré alguns dels dibuixos que han fet a les dues aules.

Esperem la visita de fotògrafs a l'aula. I a més, estem construint màquines de fotografiar per experimentar què vol dir això de revelar, impressionar, enfocar... Una cambra fosca... perquè l'hem de pintar de negre? Així no es veurà res! I com és que les càmeres cada vegada són més petites? I com és que la imatge surt al revés?

L'enigma, que diria Merieu, ja està plantejat. Ens queda l'art de desvetllar el camí, i acompanyar-lo per tal que pugui créixer i esdevenir coneixement.

Us puc assegurar que és emocionant, per ells i per nosaltres, els mestres.

El desig d'aprendre

El desig d'aprendre no és mesurable. No és quantificable. Crec que, és difícilment identificable.

El desig d'aprendre és condició indispensable per l'educació. No hi ha educació possible sense desig d'aprendre.

Hi ha qui pensa que el desig no compta. Li és indiferent que els seus alumnes el manifestin. Ell o ella ensenya i els altres han d'aprendre -o no, però és igual.

Hi ha qui pensa que no podem fer res fins que el desig aparegui. I el desig costa d'aparèixer, ens ho diu l'experiència. O no apareix d'entrada.

Hi ha qui diu que hi ha un desig primari dels nois i les noies, i que aquest desig primari ha de superar-se per poder arribar a un desig de continguts més profunds. Hi ha una mena de rebuig al que l'alumnat manifesta, i una aposta per portar l'alumnat a explorar continguts culturalment més importants.

Tot plegat ens porta a la necessitat de pensar quin és el paper del mestre a l'aula en relació a aquesta qüestió. Penso que la nostra funció passa per poder fer que sorgeixi el desig, que ens ha de portar al gust i l'emoció d'aprendre i que ha de fer secundària la necessitat de "predicar" l'esforç.

L'acte educatiu no és més que un continu equilibri entre allò que l'alumne vol aprendre i el que jo crec com a mestre que ha de saber. No n'hi ha prou amb la primera part. Només escoltar l'alumne, té conseqüències nefastes i agreuja la desigualtat existent i d'origen. Cal centrar l'acte educatiu en una continua negociació entre allò que pot sorgir de forma natural i allò que cal provocar des d'un punt de vista didàctic que completarà el recorregut cultural necessari.

Per això, la formació i l'intercanvi de pràctiques en aquesta direcció hauria de ser un dels elements claus de la reflexió dels equips de mestres.

El desig d'aprendre és un concepte amb un alt grau d'imprevisibilitat, però cal treballar constantment per tal de que no abandoni l'espai de l'aula i l'àmbit personal de cada alumne. És aquesta la millor garantia de l'èxit escolar.

Aprenent de mestre

La meva definició en el bloc ha fet fortuna i quan em presenten en algun acte citen això de "aprenent de mestre".

Us asseguro que no és una falsa modèstia, sinó un descobriment que he fet fa pocs anys, que potser intuia, però que la meva trajectòria a l'escola on ara treballo, m'ha fet descobrir i entendre. Aquest desboriment es basa en la idea que no podrem aconseguir que els nens i nenes de l'escola se'ls hi encomani el gust per aprendre, si aquest desig i gust no el compartim com a mestres.

El meu descobriment ha estat també que desenvolupar-me professionalment passa per aprendre cada dia, per saber que hi ha molts terrenys d'incertesa al costat de seguretats, que l'escola avança i recula, que treballo en una institució viva que millora i canvia per la força de la seva comunitat.


La cultura ha de ser un element inquiet. Per això l'ofici de mestre és un ofici viu, en el qual és molt millor situar-se en el terreny de l'aprenent que de la persona que ja assolit tots els seus coneixements. "Mestre, diu Pompeu Fabra, és aquell que en sap molt d'una cosa per a ser pres com a model". Quina basarda! Ser pres com a model fa molta por i, en aquest punt, no comparteixo aquesta visió romàtinca i tant enaltida de la nostra professió. Segurament quan es parla dels docents, no es pensa en aquesta accepció de la paraula mestre... però per que no quedi cap dubte, hem de reivindicar la figura de l'aprenent.

L'aprenent és preocupa d'obrir els ulls constantment. Es preocupa dels seus errors i, encara que li poden fer mal, els accepta ja que sap que és la única manera d'avançar. I en un terreny com l'educació, això és imprescindible.

Som, en aquest sentit, aprenents que deixem testimonis dels nostres processos d'aprenentatge. I que, si a més, ho sabem fer en equip, el guany és doble.

Autonomia en l'aprenentatge

Quan hi ha control i regulació, l'autonomia no és possible. Quan a l'aula, les activitats, la formalització dels aprenentatges, el disseny de l'espai i del temps estan pensats en funció del control i de la regulació, no hi ha autonomia en l'aprenentatge, i els alumnes aprenen obligatòriament, si ho fan, però del gust per aprendre més val que us n'oblideu. Quan l'alumnat va a l'escola amb ganes, treballa i està en disposició d'aprendre des que entra fins que se'n va -fins i tot quan no hi és...- algun significat té tot això. Hem aconseguit implicar,m fer partícips als infants, del seu treball educatiu. Els hem enganxat clarament.

Avui que hem visitat l'escola pública El Roure Gros de Santa Eulàlia de Riuprimer ho hem pogut veure directament. No hi ha pressa, però tampoc hi ha gaire pausa, i els projectes van fluint, personalitzats, lliures, en un procés de construcció educativa, exemplar en molts aspectes.

Pensava que als mestres ens passa o ens deu poasar el mateix. Si els missatges que ens arriben són de control i regulació, mai ens acabarem d'implicar en els processos d'innovació i millora. Si constantment ens diuen -i a més, és el que esperem que passi- què hem de fer, com i de quina manera, en quin temps... per a quins resultats... mai arribarem a la majoria d'edat de la nostra professió. No serem lliures per aprendre, ni ens posarem a pensar per nosaltres mateixos...

Però és clar, hi ha qui no confia amb els mestres, com hi ha mestres que, potser, no acaben de confiar amb els seus alumnes i les seves possibilitats. També n'hi ha molts, o uns quants, que s'hi que hi pensen i hi treballen. Mereixen tota la nostra confiança i respecte.

Projectes singulars

Hem de començar a crear caixes de ressonància de noves maneres de fer escola.

Sabem que aquestes maneres de fer diferent, existeixen. Que hi ha un gran esforç de professionals, escoles, famílies.... per fer possible altres maneres de fer escola.

Tothom planteja com podem fer per extendre aquestes idees noves, que sovint tenen el seu origen en idees antigues pensades a la llum dels nostres dies.

No ens queda més camí que crear aquestes ressonàncies.

Ens agradaria una administració que realment poses les condicions per poder innovar. Però no la tenim, ni la tindrem, per ara. Moltes coses haurien de canviar i per ara no en veiem cap senyal.

Ens agradaria un professorat més decidit, segur i disposat a fer sentir la seva veu i a explotar a fons la seva professionalitat. Però les cultures presents en el col.lectiu encara són molt diverses i divergents i algunes no van en aquesta direcció.

Per això cada vegada és més important que els que pensem que aquesta manera diferent d'educar és possible, i és necessària, hem de fer esforços per explicar aquestes idees i fer-les extensibles a altres àmbits i espais.

Hi ha experiències que podem aprofitar: escoles d'estiu, moviments de renovació, escoles 0-12... Però ens falten les veus dels centres educatius i aquestes només poden venir si hi ha un ampli moviment de reafirmació de la identitat de les escoles que volen oferir millores a l'educació.

Necessitem reforçar la professionalitat, la responsabilitat i l'autonomia dels centres educatius. I seguir confiant amb la capacitat de millorar. Tenim la millor escola que ens deixen tenir, i això no implica que no la podem millorar encara més.

Dogmatismes i innovacions

Tinc una impressió negativa d'algunes opinions que es manifesten en algunes ocasions quan s'expliquen propostes, idees, pràctiques o iniciatives que intenten construir noves maneres d'entendre l'escola i l'educació. Quan la discusió és teòrica, es manté en aquest terreny i no comporta gaire problemes. Els problemes sorgeixen quan les idees s'intenten transformar en pràcriques.

Ens trobem llavors en situacions bastant surrealistes. Per exemple, donar la culpa del fracàs de l'escola a la LOGSE. Això encara ho sentim i ho llegim en algunes anàlisis sobre la situació educativa. Una altra situació és haver de justificar constantment els intents de millorar l'escola, quan aquests intents "trenquen" el marc establert. Quan les pràctiques són les de sempre, els resultats són els de sempre, els problemes els de sempre... llavors no cal justificar res.

Crec que sóc una persona que escolta i intenta veure el fons d'una crítica, l'aportació d'una mirada diferent amb ànim d'aprendre noves idees, o de tenir més arguments per defensar el que crec que és millor.

Ara, crec que cal que es comencin a justificar les pràctiques que no canvien, les propostes metodològiques basades en la repetició d'una seqüència didàctica (explicació, preguntes, activitats, activitats d'ampliació, control...) infinita, les opinions en contra de la implicació de les famílies, les concepcions educatives que situen a l'alumne com un subjecte passiu en l'aprenentatge, la negació dels aspectes emocionals en l'aprenentatge, la submissió davant la desigualtat i el tirar la tovallola davant dels fracassos repetits... Perquè ningú demana explicacions als que defensen que "la letra con sangre entra"? Ja sabem que no hi haurà sang, però ja ens entenem...
 

Escoles i projecte

Un comentari de Marga, queda reflectit a l'entrada sobre les Portes Obertes i transcric per la seva singularitat:

I què fer quan veus que l'escola on va la teva filla, NO és la opció que tu has triat?, encara has de sentir-te dir i jo mateixa ho vaig pensar, que havia tingut sort, per haver pogut entrar a la tercera opció que vaig fer a la preinscripció.

En fi, conforme ella es fa gran, confirmo que l'escola on està no és el nostra lloc, perquè no crec en el projecte, ni amb molts dels professionals que hi col·laboren.

És frustrant no poder escollir l'educació dels teus fills-es i que et quedi sempre la recança d'una escola alternativa, que coneixes, que està al teu barri i que enveges als pares i mares que van tenir més sort que tu, com si els hi hagués tocat la loteria, i potser ells-es sense saber-ho!


Aquest comentari em fa pensar en la necessitat d'implicar-se tothom per fer possible escoles públiques amb projectes innovadors. És difícil. ho sabem. Sovint la confluència de molts factors ens porten a que la qualitat sigui un concepte molt poc valorat. O, fins i tot, a valorar quantitativament la qualitat, traint la seva essència.

Les famílies que volen una educació no seleccionadora, ni classificadora, ni reproductiva, han de fer el possible per recolzar i demanar projectes de qualitat. Els mestres no s'han de resignar a mantenir un sistema que no ens satisfà ni a nosaltres mateixos.

Necessitem moltes més escoles -ja n'hi ha algunes- en les quals la tesi de Willinghan (és l'autor del llibre "Per què als nens no els agrada anar a l'escola") , caigui pel seu propi pes: Em refereixo a escoles on els nens i les nenes tinguin ganes d'anar-hi. 

He defensat i continuo defensant l'escola de proximitat, amb una àrea d'influència petita i no sóc partidari d'aquesta ampliació que se'ns ha imposat aquest curs. Crec que perjudica el conjunt d'escoles públiques, incloses les que tenen un projecte propi i definit en una direcció determinada.

Si fa trenta anys ens movilitzàvem per demanar places escolars ara, com a ciutadans, hem de reivindicar la qualitat, les escoles de qualitat públiques, en tots els territoris. Reivindicació que ens costa assumir per la seva complexitat però que cada vegeda es veu més necessària.

Escoles en procés: necessitem un àmbit de relació

Cada vegada m'arriben noves notícies d'escoles que es plantegen innovacions interessants, noves maneres d'entendre l'educació... Que partint de principis i orientacions molt generals, fan els possibles per fer una escola pública que responguin a una idea moderna, innovadora, democràtica de com es realitzen els aprenentatges.

Són escoles que interpreten el currículum, el prioritzen i el gestionen de formes diferents, que veuen l'alumne no com un objecte sinó com un subjecte del seu aprenentatge...

Els avenços en les ciències de l'educació ens ajuden. Però el que és important, és que des de la seva pràctica intenten pensar i fer una escola més adequada a la realitat actual, que respongui a les necessitats cada vegada més complexes d'una societat canviant.

Es plantegen grans finalitats morals, però sobretot la idea d'educar a tots i a tothom -perquè tothom pot ser-ho i tothom hi té dret- i fan realitat dissenys i models qualitatius d'educació i escola.

Necessitem posar-nos en contacte. Saber que hi som. Que potser som una immensa minoria, però que tenim un camí que podem fer plegats. No pot ser que se'ns vengui constantment l'excusa que no hi ha recursos: els recursos hi són i cal trobar-los. No ens podem excusar tampoc amb les dificultats i la complexitat del canvi. Allò que l'escola necessita, aquest canvi qualitatiu, és el que ens ha de moure a fer passos endavant. No podem estar aillats, ni dispersos: així perdem força, fins i tot, la nostra.

Necessitem recolzament i només el podem trobar en les nostres comunitats, de famílies i de mestres. Coordinem-nos. Creem àmbits de relació i interrelació. L'escola creixerà al mateix temps que s'obre a l'exterior. Encara que sigui costós.

Fa uns anys vam fundar una coordinació d'escoles 0-12. És l'hora de pensar si aquesta coordinació ens serveix o n'hem de crear una de nova. Però la necessitem. Sols no guanyarem cap batalla, ni construirem cap alternativa.

Portes Obertes

Avui més de 200 pares i mares, han vingut a l'escola a interessar-se pel nostre Projecte. La Jornada de Portes Obertes forma part d'una mena de peregrinació que les famílies realitzen durant el mes de febrer per les escoles que estan en la seva àrea de proximitat o que els interessen pel tipus de projecte...

Trobes preocupació, desorientació de vegades, ganes de trobar la millor opció, angoixa per veure com hi ha, a Barcelona, una insuficient oferta pública de places escolars. (Ja ens va anunciar la Consellera que la política de creació de places públiques s'ha acabat, ja que responia a finalitats polítiques, com si el recolzament sense embuts a la privada no tingués una finalitat política...)

S'acosten algunes famílies (avui tres) que m'han manifestat tenir fills en l'etapa de primària, els tres escolaritzats en escoles privades "de prestigi" però que els recomanen que busquin una nova opció d'escolarització. Dificultats d'aprenentatge de diferent tipus.

És clar, l'opció és la pública. L'escola que compleix el mandat de la societat: la que vol donar una bona educació i els millors aprenentatges a tots i tothom, al marge de les seves diferències o dificultats.

Mentrestant les escoles privades sostingudes amb els recursos de tots els ciutadans, escolaritzen els millors i tenen un ritme molt alt d'aprenentatge. I els alumnes que mostren qualsevol disfunció són convidats a buscar una solució a l'escola pública.

Per això, els que treballem a l'escola pública, sabem que la nostra oferta és molt millor. És com si un servei de salut només acceptés als malalts lleus, de constitució robusta i que tenen petites malalties sense importància i, després, ens refregués pels nassos que ells si que tenen èxit en la salut de les persones. Està clar on està l'educació de la qualitat encara que li pesi a la nostra administració. Ja sabem però que tenen altres intencions, no precisament la qualitat. Pels seus actes els coneixereu, com deien els evangelis.

Les famílies qye han vingut, o si més no un nombre bastant nombrós, ha sortit amb un missatge clar: hi ha il.lusió, hi ha responsabilitat i hi ha estima pels infants. Voleu millor projecte?

Als nens no els agrada anar a l'escola?

L'Editorial Graó i el Col·legi Oficial de Doctors i Llicenciats
en Filosofia i Lletres i en Ciències de Catalunya
es complauen a convidar-vos a l'acte de presentació del llibre:

PER QUÈ ALS NENS NO ELS AGRADA ANAR A L'ESCOLA?
Les respostes d'un neurocientífic al funcionament de la ment
i les seves conseqüències a l'aula 

de  DANIEL T. WILLINGHAM

Carles Monereo, professor de psicologia de l'educació de la UAB.
Joan Domènech, director de l'escola Fructuós Gelabert i membre de la Federació de MRP.
Cinta Vidal, directora d'Edicions de l'Editorial Graó 

Dia: Dimarts, 21 de febrer
Hora: 19.00 h
Lloc: Col·legi Oficial de Doctors i Llicenciats en Filosofia i Lletres i en Ciències de Catalunya
Rambla de Catalunya, 8, pral. 08007 Barcelona. 

Aprendre... per a què?

Haig de participar en un dels debats que la Fundació Jaume Bofill i la Federació de MRP de Catalunya, organitzen al voltant del paper dels mestres avui. Continuació en forma de debats del programa Mestres de TV3. Em demanen que parli del gust per aprendre, de com podem afavorir-lo...

Em ve al cap, en aquelles associacions espontànies,  un text d'Adorno sobre l'educació. Adorno es pregunta per a què serveix l'educació, és a dir, per a què serveix aprendre. I ens diu entre d'altres coses, en un text que cal rellegir moltes vegades, el següent:

La exigencia de que Auschwitz no se repita es la primera de todas en la educación. Hasta tal punto precede a cualquier otra que no creo deber ni poder fundamentarla. No acierto a entender que se le haya dedicado tan poca atención hasta hoy. Fundamentarla tendría algo de monstruoso ante la monstruosidad de lo sucedido. Pero el que se haya tomado tan escasa conciencia de esa exigencia, así como de los interrogantes que plantea, muestra que lo monstruoso no ha penetrado lo bastante en los hombres, síntoma de que la posibilidad de repetición persiste en lo que atañe al estado de conciencia e inconsciencia de estos. Cualquier debate sobre ideales de educación es vano e indiferente en comparación con este: que Auschwitz no se repita. Fue la barbarie, contra la que se dirige toda educación.

Els que treballem per veure com podem afavorir els millors aprenentatges, a partir d'estimular en els nois i noies el gust per aprendre, no podem oblidar les finalitats que han de tenir tots els aprenentatges. Volem els millors aprenentatges, però no podem deixar de preguntar-nos per a què. Adorno, des de la situació extrema que va representar el nazisme, ens dóna la resposta. Però altres respostes calen, en una societat que condemna la crítica i abraça el pensament únic.

El gust per aprendre no pot ser mai neutral. Tot i que hem de fer treballar, sense reticències, per fer-lo possible.