Deixo, provisionalment el bloc. La darrera vegada que el vaig deixar començava una nova etapa política al nostre país (desembre del 2010). L'etapa ha estat decebedora -i ho és-, potser més del que esperava.
Ara deixo el bloc a les portes d'una vaga general que farem, però em sembla que no sabem exactament amb quina finalitat. El pessimisme, el discurs únic, la no crítica,... s'apodera de tots nosaltres i continua fent-nos combregar amb rodes de molí. Nosaltres o el caos, ens reepeteixen constantment.
Potser la única bona notícia de tants mesos ha estat la condemna al Sr. Matas. Esperant l'indult i que no sigui dit...
Espero reprendre el fil ben aviat. Mentrestant ja sabeu on podeu trobar-me.
I per acabar un poema en el dia mundial de la poesia. Un poema que li posaria per títol: Poema de la soledat acompanyada
Preserve molt la meua soledat.Preserve molt la meua soledat.
Com un gran bé l'acaricie i tempte.
Ningú no sap el que a ella li dec,
un sentiment feroçment solidari
amb qui pateix, amb qui espera en silenci;
un vast amor per la mort i la vida,
cosa total, universal principi.
Defense molt la meua soledat,
el meu racó, petit, de cada dia,
el meu jardí o el meu convenciment.
Si el deixe un jorn em moriré aleshores.
I el deixaré, arribat el moment
per la més gran soledat irreducta.
Vicent Andrés Estellés
2 comentaris:
Quina pena! Aquest post esta carregat de tristor.
Joan...
Bon repòs...
Bon xup xup...
Gràcies pel poema preciós.
Jo avui sí que estic trista, i he vingut a fer una volteta per la teva pissarra.
Deixo quatre ratlletes, eh?
Quina tristor…
Avui he fet vaga. Ningú no m’ha obligat. Ho he triat jo.
Ha estat una vaga trista.
Tinc dret a triar i ser respectada.
Els piquets no en tenen cap, de dret. No respecten les voluntats dels altres. No actuen respectuosament. Queden desautoritzats per demenar respecte cap a ells quan no són capaços de fer-ho cap als altres.
Avui he anat a la manifestació. He marxat amb por.
Tinc dret a avançar tranquil.la i pacífica, a expressar el meu rebuig de manera respectuosa. Els que no ho fan, cremant contenidors i trencant aparadors, perden el seu dret de ser tractats amb respecte, si no ho fan cap als altres.
Estic trista i n’estic tipa, de tants individus que reclamen drets i respecte cap a ells, i són incapaços d’actuar de manera respectuosa cap als altres. Tinc dret a ser tractada amb respecte. Aquests individus tenen el deure de tractar amb respecte els altres i el seu voltant. I si no ho fan, que pateixin les conseqüències: la societat els ha de posar la contenció que ells es mostren incapaços de tenir.
Núria
Publica un comentari a l'entrada