Jazz a Luz de Gas

Sessió de Jazz amb Paolo Fresu, Omar Sosa i Cristina Pato al Luz de Gas. Concert de Luxe dintre el Festival de Jazz de Barcelona.

Senzilament sensacional. Música en estat pur. Imprescindible. Temes del seu nou disc, "Alma"

 

Escolteu-los.

L’autonomia dels infants

El difícil concepte de l’autonomia apareix a  moltes reunions de famílies, aquest inici de curs. És una preocupació dels i de les mestres. És també una preocupació de les famílies. Per tant, tenim el terreny abonat per parlar-ne.

Entendre que l’autonomia és un procés –com tants d’altres aprenentatges- i que el que és important és millorar en el procés... Entendre també que l’autonomia no s’adquireix, sinó que es va construint. No passa això d’avui sóc depenent i demà ja tinc autonomia... Ni a les pel.lícules, ni als referèndums...

L’autonomia és un difícil art. Aprendre a ser autònom depèn molt dels adults que t’envolten. De si són capaços d’acompanyar-te o ajudar-te sense fer el que tu hauries de fer tu. Si són prou espavilats com per posar-te dificultats que pots superar amb esforç. Un esforç possible.

Els adults que volem educar, estem obligats a posar entorn facilitadors al voltant dels nostres alumnes. Entorns que no suposin un laissez faire (ja aprendran quan vulguin) ni un exigir fóra de les seves possibilitats (recordo el llibre de Miguel Hauffmann, Los árboles no crecen tirando de las hojas).

Exigir allò que, amb un esforç abastable, es pot realitzar. Aquest és el camí de l’autonomia. Trobar el punt just, formar part del difícil art d’educar, des de la família o des de l’escola. 

Reunions d’inici de curs

A l’escola, les reunions d’inici de curs, són una oportunitat per reflexionar i debatre aspectes pedagògics del projecte educatiu de l’escola. Tinc l’oportunitat d’anar a totes les reunions (9 aquest any) i veure com tots els mestres intenten donar el millor de la seva professionalitat i del seu saber, per comunicar a les famílies algun aspecte que fa referència al projecte de l’escola.

És una oportunitat de formació dels mestres i també de les famílies. Suposa un esforç de síntesi, de comunicació, pedagògic... Potser en la mateixa línia comunicativa que demanem als alumnes quan volem treballar amb ells aquesta competència.

Als mestres ens costa molt explicar el què fem i no ens costa gens fer. Ho sé per experiència de molts anys d’escola. Però quan, després d’una reunió les felicitacions són àmplies, o l’entesa amb les famílies surt reforçada, la satisfacció de les persones que l’han preparat és molt gran. I l’esforç comunicatiu ha valgut la pena.

Sé que hi ha esforç en aquestes reunions. Però no és la mateixa classe d’esforç que demanem als alumnes quan pretenem que aprenguin tantes coses contingudes al currículum?  Ens creiem, de veritat, que l’escola és una institució en la qual venim a aprendre?

Penso que és un gran avenç cap a la nostra professionalitat si som capaços del per què de tantes competències recollides en el currículum com l’aprendre a aprendre, l’autonomia i iniciativa personal o el coneixement del món físic, social i cultural.

Quan parlem de construir una escola molt més propera a les necessitats dels nostres infants també hem de tenir en compte que tots ens hem de formar per poder-ho aconseguir de forma plena.

A la nostra escola, aquestes reunions contenen una part important d’aquesta formació.

Quadern d’esperança

El meu amic Dani Jover acaba de publicar el seu darrer llibre, Educar, trabajar, emprender, subtitulat, cuaderno de esperanza.

Quina  és l’esperança? Seguint el contingut del llibre, la possibilitat de poder relacionar en algun moment els tres aspectes que formen part del desenvolupament de les persones. Un llibre tacat de referències personals que li donen la credibilitat per entendre que les reflexions de Daniel Jover són fruit d’una experiència viscuda intensament.

Atenció! Molt bona la descripció del què significa emprendre, en un context que se’ns intenta vendre aquesta competència lligada exclusivament a la possibilitat de fer negocis i treure beneficis de la situació actual. I absolutament  pertinent la insistència en la necessitat de promoure un sistema laboral “decent”, en un moment en el qual sembla que són altres els valors en alça en el mercat de treball.

En Dani és dels que es situa en el paradigma de reflexionar sobre perquè ens passa el que ens passa, quina pot ser la sortida a tanta foscor. A més, és capaç de portar una vida professional i personal que intenta posar en pràctica tot allò que predica en els seus llibres.

Un llibre recomanat a tots els que encara tenim esperança i creiem que en aquest horitzó és on hem de fonamentar el nostre futur immediat. 

Jazz

Jazz. Música. Motis. Kent. Chamorro. Nel.lo. Terraza. I altres monstres de la música. Tenir el plaer d’escoltar-los a Palafrugell al festival de jazz de la Costa Brava. Deixar anar la imaginació, amb acords i sons, al marge de lletres que més  o menys intuïm. El jazz, la música cal escoltar-la amb tots els sentits oberts, deixant que penetri fins al bell mig del cor i del cap. I deixar vagar el pensament , durant tot el temps, cap a indrets potser molt llunyans. La música, la bona música, és la que et permet pensar amb les teves coses i les teves utopies particulars. 

Valors

¿Quan se’ns diu que els mestres catalans no hem ensenyat  els valors comuns que tenim amb els habitants d’Extremadura, per exemple , a quins valors es refereixen? Com que sembla que, per imperatiu legal, tenim una carta d’identitat comú, el ministre proposa que ensenyem els valors que compartim, cosa que segons ell, no fem. Al marge de l’expressió “hem d’espanyolitzar els nens catalans” (frase que té tants implícits: ho faran ells, no nosaltres, i a més tothom li ve el cap en el dia de la “raza” l’afany d’Espanya conquerint Amèrica...) aquesta voluntat de ensenyar valors , identitaris d’una realitat que cada vegada està més en crisi, resulta molt poc educadora.

Està clar que, una persona que no ha trepitjat mai una aula, no ens pot dir què hem de fer els mestres, allò que realment ens importa.  Li recordo? Fer una educació, amb tota la profunditat que comporta aquesta paraula, significa  treballar valors com el respecte, la sinceritat, l’empatia, la confiança, la cooperació, l’ajuda mútua, la dignitat i, a la vegada, posar en dubte  altres valors presents en la nostra societat com, per exemple, l’avarícia, l’egoisme, la competitivitat, l’enveja, la falta de consideració i responsabilitat vers les persones.

Quins són els valors que hem de compartir, ciutadans del planeta terra? Catalans i no? I fins a quin punt, hem de ser respectuosos per demanar un autogovern que ens permeti treballar amb més profunditat la primera llista? Des del govern de l’estat ja sabem quina llista ens proposen, allunyada com tothom pot observar de la paraula dignitat i igualtat.

No tinc res en comú amb tots aquells que només tenen com a finalitat, individual i col·lectiva, egoista i personal, el propi benefici per sobre del benefici del bé comú. I tinc com a persones molt properes tots aquells i aquelles que treballen per un món i una societat més digna, en general, i en particular per la dignitat de cada individu, hagin nascut on hagin nascut i parlin la llengua que parlin. 

Crec que és en aquest context de valors que hem de seguir treballant, al marge de totes les falses divisions que ens volen transmetre. Avui, hi ha moltes persones que viuen al nostre país, que consideren que la seva dignitat com a individu i com a poble, s’ha posat en dubte i s’ha atacat i es segueix atacant directament. És aquest sentiment el que fa créixer les aspiracions d’autogovern. I en aquesta direcció hem de seguir treballant i reivindicant, sense oblidar quin és el nostre ideari com a habitants d’un planeta en el qual, massa sovint, se’ns divideix en funció d’obscurs beneficis.