El difícil concepte de l’autonomia apareix a moltes reunions de famílies, aquest inici de
curs. És una preocupació dels i de les mestres. És també una preocupació de les
famílies. Per tant, tenim el terreny abonat per parlar-ne.
Entendre que l’autonomia és un procés –com
tants d’altres aprenentatges- i que el que és important és millorar en el
procés... Entendre també que l’autonomia no s’adquireix, sinó que es va
construint. No passa això d’avui sóc depenent i demà ja tinc autonomia... Ni a
les pel.lícules, ni als referèndums...
L’autonomia és un difícil art. Aprendre a ser
autònom depèn molt dels adults que t’envolten. De si són capaços
d’acompanyar-te o ajudar-te sense fer el que tu hauries de fer tu. Si són prou
espavilats com per posar-te dificultats que pots superar amb esforç. Un esforç
possible.
Els adults que volem educar, estem obligats a
posar entorn facilitadors al voltant dels nostres alumnes. Entorns que no
suposin un laissez faire (ja aprendran quan vulguin) ni un exigir fóra de les
seves possibilitats (recordo el llibre de Miguel Hauffmann, Los árboles no
crecen tirando de las hojas).
Exigir allò que, amb un esforç abastable, es
pot realitzar. Aquest és el camí de l’autonomia. Trobar el punt just, formar
part del difícil art d’educar, des de la família o des de l’escola.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada