dissabte, 20 d’octubre de 2012

L’autonomia dels infants




El difícil concepte de l’autonomia apareix a  moltes reunions de famílies, aquest inici de curs. És una preocupació dels i de les mestres. És també una preocupació de les famílies. Per tant, tenim el terreny abonat per parlar-ne.

Entendre que l’autonomia és un procés –com tants d’altres aprenentatges- i que el que és important és millorar en el procés... Entendre també que l’autonomia no s’adquireix, sinó que es va construint. No passa això d’avui sóc depenent i demà ja tinc autonomia... Ni a les pel.lícules, ni als referèndums...

L’autonomia és un difícil art. Aprendre a ser autònom depèn molt dels adults que t’envolten. De si són capaços d’acompanyar-te o ajudar-te sense fer el que tu hauries de fer tu. Si són prou espavilats com per posar-te dificultats que pots superar amb esforç. Un esforç possible.

Els adults que volem educar, estem obligats a posar entorn facilitadors al voltant dels nostres alumnes. Entorns que no suposin un laissez faire (ja aprendran quan vulguin) ni un exigir fóra de les seves possibilitats (recordo el llibre de Miguel Hauffmann, Los árboles no crecen tirando de las hojas).

Exigir allò que, amb un esforç abastable, es pot realitzar. Aquest és el camí de l’autonomia. Trobar el punt just, formar part del difícil art d’educar, des de la família o des de l’escola.