El dret a decidir

El dret a decidir ha esdevingut un concepte que, en les últimes setmanes, apareix com el paradigma de la reivindicació. Eufemisme per no utilitzar la paraula independència ni autodeterminació, és un concepte, si més no, democràtic i clar.

El dret a decidir sobre les coses que ens afecten.

És curiós que molts dels polítics que reivindiquen aquest dret, no l’han aplicat quan han tingut responsabilitats polítiques en l’àmbit que podien exercir-lo i desenvolupar-lo.

El dret a decidir, en una societat organitzada no deixa de ser un aspecte més del repartiment de poder. I, per exemple, a nivell educatiu el dret a decidir té una relació directa amb el desenvolupament de l’autonomia dels centres educatius i en la descentralització –no administrativa, sinó real- de l’administració educativa.

Res d’això, ni mínimament, ni de forma general s’ha realitzat. Pot ser aquest un dels indicadors claus per tal de donar suport a una política concreta. El dret a decidir s’ha de desenvolupar a l’ensenyament i ha de permetre crear un marc diferent que faci possible començar a a solucionar alguns dels problemes que tenim en l’actualitat.  

El dret a decidir ha d’arribar a aspectes com la selecció de personal, l’aprovació de projectes, la concreció del currículum, la decisió sobre aspectes organitzatius, els organismes de direcció del centre, les modalitats de formació, les formes d’avaluació... L’homogeneitat que tant critiquem quan l’exerceix el govern central, tampoc és gaire positiva quan s’exerceix des de la plaça Sant Jaume, segurament per les mateixes raons o semblants que utilitzem per oposar-nos a les mesures del ministre.