ALGUNES CERTESES PER A UN PROPER CURS INCERT

Tot s’ha trasbalsat.

Durant sis mesos aproximadament, l’espai i el temps escolar ha quedat trasbalsat. Tot s’ha capgirat. Hem tancat escoles i aules. Ens hem confinat a casa. Hem plantejat que les tecnologies eren, a partir d’ara, l’únic mecanisme que podia possibilitar una relació entre alguns dels membres de la comunitat. Hem escapçat la possibilitat de compartir presencialment. Hem anul·lat la mirada, la mirada compartida, com a bàlsam i catalitzador de les emocions i de l’aprenentatge. Hem basat l’educació en l’accés a una pantalla, amb totes les dificultats que això suposava. Hem hipotecat projectes i iniciatives, perquè ens han anul.lat els recursos i els espais i els temps que el feien possible. 

Mentre alguns parlen ara d’oportunitats, en la millor perspectiva, amb la millor de les intencions, un panorama bastant complexe ens planteja un escenari fràgil i en el que, els canvis i les alternatives, estem segur que no vindran per generació espontània. Si en circumstàncies normals era difícil el canvi, penso que seria il·lús pensar que en les noves circumstàncies, molt més complexes i difícils, el canvi es produirà en millors condicions, més fàcilment o de forma natural. Tanmateix, això no vol dir ser pessimista, sinó ser conscient de que la crisi plantejada durant aquests sis mesos, és d’un calat molt profund, que posa al descobert problemes que sabíem i reptes que intuíem. Tant de bo, les dificultats, ens provoquin una reacció en cadena, solidària, compartida i col·legiada que doni un tomb a les actuals dificultats en la perspectiva d’un canvi en profunditat. Tant de bo, la situació no torni a ser la mateixa. I sigui a fi de bé. 

M’atreveixo a analitzar aquesta realitat des de diferents mirades, per contribuir des del confinament a pensar com podem treballar en una direcció determinada, conscients de la gravetat i la creixent complexitat de la situació. 

El pitjor i el millor escenari que ens trobarem quan tornem a les aules. 

L’escenari de la tornada està ple d’incerteses. Però podem intuir uns quants aspectes que el caracteritzaran. 

A) L’arribada no seran homogènia. Les experiències viscudes durant aquest cinc/sis mesos en que no hi ha hagut escola o institut, tindrà un impacte diferenciat en cadascun dels infants i joves. La situació familiar, les condicions d’espai i temps que han viscut, els entorns, l’acompanyament, els recursos propis de cadascú, els imputs que hagin arribat dels seus mestres i, sobretot, les vivències de la pandèmia (proximitat o no de malalts, amb totes les seves conseqüències) seran aspectes que afectaran de manera diferent a cadascun d’ells i elles i que hauran interactuat en la pròpia biografia educativa estroncada al mes de març i represa, probablement a la tardor. La por i la confiança seran emocions que incidiran en el retorn i afectaran de manera diferent a cadascun dels infants i joves, quan s’incorporin. 

Per tant, si abans la diversitat era una experiència vital del conjunt de la població escolar, ara ens trobarem en una nova situació en la qual, aquesta diversitat tindrà unes característiques diferents, i segurament serà més complexa que la que teníem a finals de l’hivern. 

B) L’arribada del professorat i dels equips directius, també estarà caracteritzada per aquesta diversitat més complexa. El període de temps és molt llarg, i les circumstàncies que assenyalàvem per a l’alumnat també tindran influència en aquest col·lectiu. Per tant, el professorat tornarà amb una afectació específica i diferent després d’aquest període. Els equips directius, baula o frontissa de la crisi a nivell escolar, hauran de superar el propi desconcert, les mancances que detecten i fer front a una situació en la qual hauran d’exercir una gran responsabilitat i mà esquerra a la vegada. El treball en equip haurà sortit reforçat o tot el contrari. La implicació de la comunitat també es veurà afectada, ja que haurem eliminat els espais compartits amb les famílies i el que prevaldrà serà la vivència de cadascuna i les circumstàncies específiques. Més enllà de la implicació en un projecte comú, en el pitjor dels cassos, apareixerà la dispersió i les posicions crítiques i antagòniques. Cohesionar a les famílies i als equips i mantenir les finalitats de cada projecte educatiu, serà un equilibri d’una gran complexitat, de la mateixa manera que ho ha estat durant tot el període de confinament. 

C) És molt improbable que, a la tornada, la realitat espai / temps sigui com abans. En el termini curt que suposa els cinc mesos que ens separen de setembre, els escenaris organitzatius, com a resposta a les mesures de prevenció i salut poden estar allunyats de la nostra idea més genuïna del que ha de ser un centre educatiu. Separacions en pupitres, desdoblaments, dificultats per fer activitats conjuntes, separacions, etc. O potser, classes alternes, activitats online, torns, etc. posaran sobre la taula una realitat molt diferent a la que vam deixar al mes de març.

A més, qualsevol rebrot puntual o global de la malaltia pot obligar a prendre mesures locals o globals més radicals i a impossibilitar mesures organitzatives i imaginatives que poden haver pensat les diverses comunitats educatives i locals. No podem descartar, mentre no hi hagi una cura de la malaltia, el retorn a una situació anterior de confinament. 

D) Un dels aspectes que seran qüestionats abastament és el de les relacions dins la comunitat, basades en la idea de proximitat, d’acompanyament i d’intercanvi entre iguals. Encara que tot es pot fer, la distància social -amb totes les connotacions negatives d’aquest concepte- és una amenaça molt seriosa a l’essència de l’educació tal com l’entenem fins ara. Potser si que caldrà reinventar-se, però aquest fet pot suposar una càrrega en la línia de flotació de l’escola, tal com l’hem entès fins ara. La por, la inseguretat i la desconfiança seguiran sent emocions viscudes directament que caldrà gestionar amb cura. 

E) Trobarem unes pressions molt fortes que incidiran en cada centre educatiu. Aquestes pressions podran augmentar la tendència a aïllar-se de l'entorn, de les xarxes socials, a centrar-se en els reptes i demandes de cada centre educatiu. No vull pensar en una relació causa - efecte entre el confinament viscut i el confinament en el que viuran els centres educatius a partir de setembre, però alguna relació hi haurà. El virus de la por a l’altre, a l’exterior, a allò que ens és desconegut, es combinarà amb la complexitat de les situacions que caldrà resoldre a cada centre educatiu i a cada aula, i no facilitarà ni molt menys conservar àmbits de reflexió compartida, xarxes d’intercanvi educatiu, treball d’entorn, etc. El risc que s’assumirà estarà caracteritzat per les situacions concretes de cada centre i dependrà en gran mesura de la fortalesa de la pròpia cultura.

Els centres educatius amb una cultura fonamentalment depenent, esperaran constantment directrius, normatives i regulacions. Els que hagin conservat una cultura més autònoma i d’autoregulació, assumiran les mesures i les definiran, en un exercici de responsabilitat assumida per la pròpia comunitat, en el millors dels cassos. 

Tot i que s’acceptarà la necessitat de posar-se d’acord col.lectivament, les circumstàncies concretes no ho facilitaran. Les xarxes de centres organitzats podran establir mecanismes i alternatives col.legiades. Els centres dispersos, aïllats o amb xarxes de relació fràgil, ho tindran molt més difícil. 

F) Entre aquestes pressions val la pena esmentar, sobretot, la funció de guarda que l’escola també fa. És cert que aquesta funció és particularment important per determinats sectors de la població que necessiten aquesta institució que els hi assegura la llibertat de moviments i de treball. El confinament ha posat sobre la taula que aquesta funció és més important de la que ens pensàvem. Serà una de les demandes més clares a les quals caldrà donar resposta i ho haurem de fer assumint-ne la necessitat social, a la vegada que li donem una mirada molt més pedagògica. 

G) La competència davant la societat entre les dues xarxes, pública i privada, es mantindrà i probablement no disminuirà. Per una banda, pot aparèixer un moviment molt gran per desvirtuar el sentit de l’escola pública i de l’escola en general, amb la promoció d’iniciatives online, d’educació virtual que menysvalorarà el sentit de l’escola presencial i qüestionarà el seu cost econòmic i buscarà nous espais de negoci i empresarials, per dinamitar el que queda d’educació en el sentit més global de la institució. Els sectors que s’aprofitaran de la crisi per als seus propis interessos corporatius pressionaran per que l’escola del demà sigui una escola «preparada per a noves pandèmies», és a dir, despullada dels seus aspectes claus i reforçada en els seus aspectes virtuals de transmissió de coneixements, neutralitat i absència d’esperit crític, i reforçament de la idea individualitzadora de l’aprenentatge, com a manera de salvar un dels aspectes -la instrucció- de l’escola formal. 

H) L’escola privada voldrà sortir reforçada també de la crisi. Haurà patit un gran trasbals en aquests mesos de tancament al veure com es posen en qüestió els seus fonts d’ingressos complementaris, al no tenir l’absoluta cobertura de l’estat. Pressionarà més encara sobre els seus treballadors per mantenir el seu estatus. Farà una gran campanya per intentar demostrar que ella si que haurà donat resposta a les necessitats d’escola online -sobretot les escoles amb més recursos- davant d’una escola pública de la que es ressaltarà la seva desorganització i la resposta desigual, sense tenir en compte i amagant les dificultats afegides per la composició de l’alumnat -percentatge molt més alt de necessitats educatives específiques, alumnat nou vingut, etc... La resposta de l’administració serà fonamental per afrontar aquesta pressió sobre les polítiques dels governs, i sobre la situació de l’escola pública en concret. La situació de crisi empresarial que el tancament de l’escola ha suposat per a la xarxa privada, pot produir pressions davant l’administració per tornar a reivindicar el dret corporatiu de triar l’alumnat -argumentant el dret de la família a triar escola per als seus fills- o buscar compensacions econòmiques per assumir un percentatge d’alumnat específic. 

Tres demandes majoritàries que haurem d’assumir i una molt important que no podrem obviar -sigui o no majoritària. 

En aquesta nova etapa tindrem unes quantes demandes molt clares: Les dues primeres, tornar a assumir la funció de guarderia, i assegurar els continguts del currículum. En un segon lloc, assegurar els mitjans tecnològics que fan possible les connexions online. I, finalment, es plantejarà el repte de la desigualtat social i educativa com un dels aspectes rellevants. 

M’agradaria situar aquests quatre aspectes amb alguns matisos. 

1. En relació a la funció de guarderia. És evident que tornar a la feina, sigui presencial o amb tele treball, suposa la necessitat per part de les famílies que l’escola assumeixi la funció de guarderia. Ho dic així directament per facilitar saber de què estem parlant. Després podem matisar que es tracta de conciliar la vida laboral i familiar. La veritat és que, en les actuals circumstàncies, l’escola compleix aquesta funció. Potser, hauríem d’introduir com fan altres pedagogs, la idea de custòdia. L’escola assumeix, en aquesta perspectiva, l’acolliment dels infants i joves, com a institució que té encarregada la seva formació en les etapes primeres del seu creixement.

L’escola ha triat un espai i un temps amb unes característiques molt clares, que són les que donen sentit a la custòdia. Aquesta s’ha entès, no com un aparcament, sinó com una socialització. La necessitat d’estar en contacte amb altres iguals, en un entorn que té cura del seu creixement integral com a persona. No es tracta d’una guarda mecànica, sinó de qualitat, en la qual l’afecte, la relació i interrelació, són elements essencials. 

2. En relació als continguts del currículum. L’escola és una institució en la qual la finalitat fonamental és aprendre. Per aquest motiu, té encarregat a un conjunt de professionals, especialitzats en aquesta funció, per assegurar aquesta finalitat. Els continguts que cal aprendre són d’una gran diversitat i complexitat. Van molt més enllà del temari reivindicat per comentaristes, opinadors i altres persones que viuen encara una visió quantitativa, transmissiva i recitativa del currículum. Però aquesta mirada sobre el currículum encara està massa estesa com per considerar-la irrellevant. 

Malgrat això, avui hem de considerar que, aquests continguts, són d’una gran diversitat i van més enllà de llistes de coneixements interminables i inclouen procediments, actituds, valors, competències... en un conjunt articulat a cada aula, amb la participació del mestre com a mediador entre els interessos i els coneixements de l’alumnat, i aquells continguts socialment rellevants en un moment i en un espai específic. Conscients que l’alumnat, com totes les persones, estan en una actitud constant d’aprenentatge, l’aula i l’escola esdevé important, en tant que suposa un espai en el qual és possible construir uns coneixements comuns, del món, del jo, del que m’envolta, que reforcen el sistema de pertinença... juntament amb uns continguts personalitzats i específics que haurien de potenciar les nostres possibilitats i capacitats i els nostres interessos com a individus. 

3. En relació a les Noves tecnologies per fer possible una formació online. El confinament, ha portat sobre la taula la necessitat de tenir uns mitjans tecnològics a l’abast de tothom, alumnat i professorat, juntament amb una formació adequada. Amb uns materials adaptats i adequats a les noves circumstàncies i nous càlculs de possibilitats i experiència en un mitjà en el que la majoria no teníem la pràctica necessària. Aquestes necessitats han fet evidents noves desigualtats centrades aquesta vegada en les diferències de recursos, de formació, de possibilitats d’acompanyament entre famílies per una banda i, per l’altra, les possibilitats que tenia cada centre educatiu amb els seus recursos específics. Les diferències agreugen les desigualtats. 

4. En relació a la desigualtat entre la població escolar. Finalment, no de forma majoritària, les situacions de desigualtat, les «bretxes» socials -no solament la bretxa digital, seran un aspecte de preocupació creixent. Els sectors que treballen per compensar la desigualtat existent, veuen en la crisi sanitària i el confinament, un moment molt delicat en el qual, per altres motius a més de les diferències de recursos tecnològics, hi ha una major desigualtat amb un agreujament de les situacions de risc. Aquesta preocupació si bé no és majoritària, és molt important per a molts sectors de la comunitat educativa. En definitiva, és una realitat que abordarem, depenent del nostre posicionament ideològic, polític i pedagògic sobre aquest tema.

La desigualtat, en el marc de l’horitzó d’una escola inclusiva, encara provocarà una situació més complexa. La desigualtat té un context de treball que es caracteritza per les situacions properes i les solucions ad-hoc. A falta d’aquesta proximitat, les solucions des de la distància que ha provocat el confinament no tindran la mateixa efectivitat i és molt probable aquest agreujament de la situació. 

Algunes idees de treball per resistir amb dignitat i fer passos endavant. En quins aspectes hauríem de treballar?

Ni pessimistes ni optimistes. La situació serà més complexa per tots els motius explicitats que influiran en major o menor mesura en la mal anomenada «nova normalitat». El que cal és, doncs, fer una bona anàlisi d’aquesta situació i, com a mínim, ser conscients de les dificultats i de les possibilitats que tindrem al davant. Ningú ens regalarà res. Res esdevindrà de forma automàtica ni natural. Les oportunitats caldrà treballar-les i guanyar-les. Els reptes caldrà encarar-los. I haurem de poder sobreviure a les equivocacions, als terrenys desconeguts, a les incerteses que ens trobarem i als pals de cec que haurem de fer en una situació inèdita. Fer-ho amb dignitat, coherència i confiança serà una de les consignes que ens haurem d’aplicar tots i totes. 

Vull assenyalar set línies de treball prioritàries. Totes elles poden tenir extensions considerables i la seva importància caldrà mesurar-la en cada un dels contextos en que treballem. No poden tenir un tractament idèntic ni uniforme. 

1. El retorn emocional.

Tornarem cadascú amb la seva motxilla, que haurem compartit molt superficialment aquests mesos, si és que ho hem pogut fer. Hi haurà absències, dols, trencaments, alegries, sensacions i sentiments nous, pors, angoixes, riscs, retrobaments, aventures... Encararem el retorn amb ganes i il.lusió, però potser també amb desconfiança, por o sentiment de risc. 

Hi haurem de poder treballar emocionalment i també racionalment. 

Emocionalment perquè haurem d’entomar aquestes noves sensacions com a alumnes, famílies i docents. I haurem de tenir cura i fer molta cura, de les persones, de les pèrdues, dels retorns. Els dols caldrà completar-los i comunicar-los. 

Racionalment perquè haurem d’aprofitar per explicitar el què hem sentit, què hem trobat a faltar, què hem descobert, què hem après, què hem pensat que hauria de canviar, què no volem perdre, quins plans hem fet, què ens ha mancat, què necessitàvem que no hem tingut.

Això pot ser la gran excusa, el gran motiu per sentir-nos que formem part d’un món comú. És l’únic rèdit que en podem treure, però molt important. Tots haurem passat pel mateix, encara que la resposta hagi estat diferent i individualitzada. 

Amb l’esperança que hi dedicarem el temps suficient. 

2. La represa del currículum. 

L’escola no pot renunciar a una de les seves finalitats bàsiques: transmetre continguts educatius, és a dir, aprendre. Parlo de represa en un sentit de continuïtat. El currículum oficial s’ha parat, el vital no ha tingut descans.

L’aprenentatge l’hem definit com un procés individual, desenvolupat socialment en el grup. I a més, en un espai i un temps, l’aula, en el qual és possible elaborar i reelaborar, des del coneixement compartit, el que podríem anomenar currículum comú. Aquells aprenentatges que compartim com a societat, com a col·lectivitat, aula i escola. 

El tacte i el contacte, en aquest espai i temps, són essencials. Aprenem i ens socialitzem, a través de les activitats educatives, però també pel que fem i no fem de forma col·lectiva, per les mirades, els gestos. Aprenem en grup, compartint i conversant les pròpies idees i contrastant-les amb les dels altres. En un procés que és comunicació, d’un mateix cap als demés. 

El currículum l’hem de reprendre en el seu punt essencial. El confinament ha contribuït a relativitzar alguns dels coneixements que creiem essencials del currículum. I n’hem rescatat d’altres que potser no els hi havíem donat importància. 

Per primera vegada tindrem al davant una situació comú a tothom, que caldrà entendre, comprendre i interpretar. I si és una situació comú, voldrà dir que podrem compartir els aprenentatges que fem, no solament a cada aula, sinó a nivell mundial. La pandèmia és un fenomen universal. I l’impacte en cada individu, també, encara que sigui potser diferent en cadascun dels individus. 

Paraules que expliquen el què ha passat. Dades que ens serveixen per interpretar. Emocions que ens expliquen comportaments. Hipòtesis que ens pregunten de forma col·lectiva. Voleu més matèria primera? 

Finalment, la certesa que les possibilitats de transmissió de continguts educatius, serà de més qualitat si es fa en l’àmbit escolar i l’espai d’aula, que de forma aïllada a través d’una connexió virtual. I en tots aquests aspectes el paper que farem jugar a la tecnologia. En la recerca d’informació, en l’anàlisi crític d’aquesta i per facilitar la comunicació entre tots i totes. 

Si hi havia veus que, abans, qüestionaven el currículum tal com estava plantejat, ara, tornem a veure com imprescindible conversar sobre això amb noves mirades. La relativització forçosa del temari ens dóna l’oportunitat de poder-ho fer. 

3. L’obertura de l’escola cap a la natura i la ciutat.

La cerca de nous espais educatius, no els hem d’interpretar com una necessitat provocada pel distanciament i la reducció dels grups, sinó com l’aprofitament d’uns recursos educatius que tenim al nostre abast i que han de propiciar una mirada d’obertura cap a nous escenaris educatius. Aquests escenaris ja hi eren: tots els recursos educatius no formals i informals que estaven al nostre abast, en el nostre entorn, més urbà o més rural, però que formaven part d’una realitat que, en el millor dels casos, coneixíem com a visitants. 

Ara és el moment d’entendre aquests espais exteriors com a font d’aprenentatge, com a laboratori educatiu que fa possible un tomb al currículum i a la visió tancada de la institució escolar. El pont que s’ha d’establir entre el fora i el dintre, és una infraestructura necessària i imprescindible, per potenciar, a la vegada, el pont i la relació en cada alumne, entre els seus aprenentatges fets a l’escola i els realitzats a fora. 

Obrir-se a la natura i a la ciutat, revisitar-la per a formar-ne part, per a conèixer-la, per a fer-la seva, és un pas per viure-la de forma diferent, i no suposa que l’aula o l’escola perdi interès o funcionalitat, sinó tot el contrari. En aquest sentit l’aula esdevé, de nou, el lloc per a posar en comú els aprenentatges realitzats. I l’exterior una de les fonts fonamentals d’informació i coneixement directe que podem utilitzar. 

Repetim: aquest espai ja hi era. Ara l’hem de fer nostre i incorporar-lo al dia a dia de cada institució educativa.

4. L’escola pública, com a escola de tots i totes. Un servei essencial.

Qualsevol mesura excepcional o no ha de poder arribar a tots els infants i joves. És imprescindible aquesta condició. Per això, ens hem adonat, que la desigualtat s’agreujava quan la distància i les noves tecnologies eren la interface per fer possible la relació educativa. 

Hem tingut l’evidència que la desigualtat existia i que l’alumnat més fràgil trobava en l’espai escolar un espai d’acollida i de possibilitat d’educació. Potser l’escola segueix sent l’única institució en la que pot conviure tota la població d’unes determinades edats, per poder conversar, pensar, dialogar, viure, conviure i aprendre en comú. I l’educació pública de forma singular, sense cap mena de discriminació, ni apartheid. 

Vam tancar l’escola al mes de març amb el debat pendent sobre la inclusivitat. Aquesta dimensió de l’equitat que la dimensiona des d’un punt de vista pedagògic. Un debat que reafirmava el principi i reclamava els recursos per fer-la possible. A l’escola de la tornada, aquesta inclusivitat serà una peça clau de la nova situació. I tornarà a ser l’educació pública la que la podrà fer possible. 

L’essencialitat de l’escola és un concepte acceptat en teoria, però que hauria de tenir conseqüències pràctiques en el dia a dia. En la confiança que la societat té en el sistema educatiu, avui posada a prova pel distanciament i la tornada en situació d’emergència. L’essencialitat hauria d’acceptar-se majoritàriament i traduir-se en pressupostos i atenció per part de l’administració, i haurem de treballar per a que sigui així. Ha quedat clara la seva importància en relació a la seva funció de custòdia -la que permet el funcionament del món laboral i productiu. No està tant clara la seva essencialitat des d’un punt de vista educatiu i de qualitat. Ens queda molt per fer i ens hem de preparar per fer front a propostes de seguretat, que garantiran la custòdia i que deixaran en mans de les noves tecnologies la transmissió de continguts. 

L’essencialitat no ens la regalarà ningú. I l’educació pública no és essencial per a la funció de guarda i custòdia, però sí pels propòsits inclusius, equitatius i de transmissió democràtica de continguts i coneixements. Un punt d’alerta que caldrà treballar col·lectivament. 

5. Els equips directius, al mig de l’huracà. 

Els equips directius segueixen sent claus en l’engranatge de l’escola. El seu paper de frontissa entre els diferents sectors és el que ha de fer possible fer propostes de concreció, d’acord amb el context, dels criteris i marcs generals que s’assenyalin per a la nova situació.

Per això han de disposar de competències i recursos. Competències i recursos que han d’estar matisats en la interdependència de les xarxes de proximitat, com expliquem en el següent punt. 

Han de treballar amb les famílies i la comunitat, conscients de la seva diversitat de punts de vista i de mirades, i de les seves preocupacions individualitzades, centrades en els propis fills i filles. Podem demanar amplitud de mires a les famílies, però els seus posicionaments estan en part condicionats per la seva realitat concreta. Des de les famílies, aquests dies de confinament, han arribat multiplicitat de missatges, molt diversos entre ells. És d’esperar que això segueixi així i, per tant, els equips directius hauran de treballar en un procés d’acolliment d’aquesta diversitat realment existent. 

Han de treballar en l’equip docent, amb el propòsit d’aconseguir coherència i criteris comuns. Era difícil en la situació anterior. Potser el tancament de les escoles ha fet més evident la necessitat del treball cooperatiu i en equip entre els mestres. Si és així, ho podrem aprofitar en la nova situació. En tot cas, la diversitat entre els docents també està garantida, per tant, el treball per cohesionar les diferents mirades serà imprescindible. 

Tindran una administració més propera o més llunyana, que tindrà més oi menys encert en les propostes que farà. Però les propostes estaran emmarcades en un fi equilibri entre la prescripció i l’autonomia. Els equips directius hauran de concretar les directrius i exercir la poca o molta autonomia que tinguin. Amb el convenciment, la participació i el suport de la resta de sectors. Però ells seran els que hauran d’exercir la seva responsabilitat concreta a cada centre educatiu. 

No ho tenen fàcil i necessitaran tot el recolzament de l’administració. I s’hauran de seguir guanyant el reconeixement de la comunitat educativa i de tots els seus sectors. En aquesta nova realitat, de forma encara més evident. 

6. Les xarxes de proximitat. Entre l’autonomia i la interdependència.

Ens hem de rearmar col·lectivament. I la única possibilitat és creant xarxes. Potser no grans xarxes, sinó petites xarxes de proximitat que siguin capaces de mancomunar recursos, tenir projectes comuns, marcar coherències, coordinar recursos... 

Només les possibilitats de fer un front col.lectiu, proper, interconnectat, pot suposar una resposta més o menys coherent i coordinada a l’actual situació. Qualsevol iniciativa que ho impulsi, és potencialment positiva. 

Aquestes xarxes territorials poden tenir una gran repercussió en el redreçament de la situació que ens tocarà viure. Però han d’anar acompanyades de xarxes de relació i interrelació en tots els nivells del sistema: amb les famílies i la comunitat a cada centre educatiu i entre els centres propers. Amb l’alumnat a cada escola i institut. Amb els docents, com a base d’un bon treball en equip, basat en l’intercanvi i la reflexió comú.

Cal superar l'aïllament estructural que caracteritza la situació actual. La crisi encara ens ha tancat més en el propi centre educatiu que, sovint, té la sensació d’estar «sol davant del perill». Trencar l'aïllament per poder fer propostes en comú és un dels punts claus que cal impulsar en la nova realitat. 

7. El paper clau de l’administració

Segurament no ho podem fer sols. Ni centre a centre. Potser ho podran fer determinats centres, però no tots a la vegada. Necessitarem ajut i acompanyament. Directrius marcs clares i responsabilitats compartides: cogovernança entre administració i centres educatius. Suport, recursos també, però sobretot acompanyament i estímuls. I clars missatges cap a la societat, perquè la mateixa desorientació que pot haver-hi a nivell de cada centre, es multiplicarà a nivell de famílies, comunitats i societat. Efecte de la complexitat creixent de la diversitat i de la dispersió dels espais comuns on es crea i modulen les cultures compartides. 

Uns recursos suficients i un reconeixement per part de la societat de la funció i la tasca educativa. Directrius clares. I un bon exercici de la responsabilitat a cada nivell de decisió. 

Final

Ens agradaria salvar el contacte, el sentir-se grup, el compartir espais i temps, l’intercanvi entre iguals, les converses i els diàlegs, els treballs cooperatius, la mirada compartida, les actituds, les subtilitats i els intangibles que circulen en un aula quan s’ha convertit en un espai de comunicació i aprenentatge. Allò que singularitza el treball d’escola i que no pot ser substituït ni pels esforços de les famílies amb cada infant, ni per les classes online, ni per la informació o el coneixement que ens poden donar les tecnologies de la comunicació. 

Però les situacions que vindran hauran de concretar-se com un equilibri dialògic entre la salut i l’educació. Un equilibri difícil que caldrà anar construint dia a dia. Gerd Biesta va escriure fa uns anys un llibre que es titulava El bello riesgo de educar. En un sentit diferent al que ell plantejava, aquesta frase té i tindrà avui i demà passat, més sentit que mai. 

La millor manera per preparar-se per viure situacions semblants, és treballar per enfortir aquests aspectes en una situació el més normal possible. Amb la pitjor de les normalitats no ens hem de preparar per a res en el futur, sinó ser conscients del nostre present i treballar per resoldre problemàtiques i reptes quan tinguem les millors condicions i no recordar-se de Santa Bàrbara només quan trona. Aquesta serà la millor manera de preparar-se per a futures situacions de crisi que, amb molta probabilitat. No podrem suprimir del nostre futur immediat. Abans de la pandèmia del Covid19, estàvem tot just reflexionant sobre el canvi climàtic i les seves conseqüències. Per tant, tenim perspectives gens fàcils per al futur immediat. 

Hem de treballar la cura i hem de seguir creant comunitat a través de les petites xarxes properes tal com avançàvem més amunt. És la prevenció necessària per a futures crisis. Una de les essències de l’educació és preparar-se per a la vida. A la vida li ha sortit de sobre incerteses, reptes mundials i crisis molt complexes d’abordar. Només el treball compartit pot generar sortides comuns i positives. En les mans de les comunitats educatives tenim les possibilitats d’aconseguir-ho. 

Confinament fase 0, Terrassa, maig 2020