Aquest final d’hivern i inici de primavera del 2020 ens ha portat la crisi sanitària més greu que ens havíem imaginat. El covid19 ha obligat a confinar la població del món sencer, tancar fàbriques, botigues, ciutats, centres educatius i suspendre qualsevol esdeveniment massiu... Tot allò que era susceptible de contagiar el coronavirus. Milers de morts a tot el món ens han alertat de la profunda fragilitat en la que vivim i convivim. Els fonaments de la nostra societat, la relació i interrelació de persones, s’ha vist limitada absolutament i posada en qüestió per al futur immediat.
L’escola ha resistit aquest embat, ha patit molt i ha tingut que reinventar-se acceleradament. El tancament ha fet aparèixer tots els problemes que arrossegava el sistema educatiu i ha situat els equips directius i els equips docents contra les cordes, havent de construir una alternativa online a un sistema que, per inèrcia, funcionava amb una qualitat suposada, amb els seus errors i les seves mancances. Les famílies, de cop i volta, s’han vist sense voler abocades a substituir als docents, i encara que no era aquesta la previsió ha estat la realitat.
Ens hem adonat que teníem una escola i uns centres educatius, molt fràgils. Que les funcions de cadascú no estaven del tot clares. Que les tecnologies de la comunicació no poden substituir l’essència de l’escola. Que el paper de les famílies era el paper que cada família definia. Que la feina dels mestres i de les escoles, la definia cada mestre i cada escola. Que arribar a postures comuns depenia de les veus que sentíem a nivell social: administració, mitjans de comunicació, entitats... I no sempre ha arribat un mateix missatge coherent, encertat i amb un bon sentit comú.
Hem sentit i hem intuït que, igualment com la sanitat, només l’educació pública podia, en teoria, donar una resposta global a aquest repte. I em consta que, aquests mesos, des de la millor voluntat, s’han abocat voluntats i esforços en fer-ho possible.
El resultat, haurà estat el possible en les actuals circumstàncies. Però, la conclusió clau és que hem vist l’emperador nu. Les grandeses i les misèries educatives han estat descobertes i, a diferència del sistema de salut, la nostra funció s’ha seguit posant en dubte. Hi ha hagut massa crítiques, encara que també hi ha hagut lloances i compromisos, per restar satisfet de la resposta i pensar que ens hem convertit en essencials i imprescindibles. A ulls de la majoria de la societat, no ho som.
Ho seguim sent per la nostra funció de guardar i transmetre continguts. Ningú ho sap fer millor que nosaltres, una cosa i l’altra. Però no per educar en el sentit últim de la nostra funció: educar per a la transformació, imprescindible per al canvi social, per a poder pensar una societat que aporti benestar a tota la població.
Quan tornem del desconfinament tindrem davant nostre una situació molt complexa. Necessitarem molta força de voluntat, molt de treball compartit i col·laboratiu, en xarxa, per posar unes tímides bases del que pot ser una educació pública pensada de manera diferent, en la línia d’esdevenir una institució essencial.
Tinc la certesa absoluta que la situació no serà fàcil, ni el canvi vindrà de forma natural. Caldrà molta visió a mig i llarg termini, reflexió compartida del sentit i les finalitats, compromís dels docents i de les comunitats educatives i polítiques realment transformadores per part de l’administració. Res se’ns donarà de forma gratuïta. Si som capaços de superar el corporativisme desmobilitzador, potser si que podrem aprofitar aquesta oportunitat que ens ha portat, inesperadament, l’actual crisi sanitària.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada