És essencial o imprescindible l’educació pública?

Arrel d’un vídeo de l’organització En comú Podem, per a l’1 de maig, en que es mostrava la importància dels essencials per a la societat, i amb la absència -programada o no- de qualsevol imatge que fes referència a l’educació pública, em vaig preguntar si, realment, l’educació pública es podia considerar dins aquesta categoria o no.

Els partits polítics són el reflex de la societat i de les seves pròpies ideologies. És evident que hi ha partits que consideren que l’educació no és essencial, però crec que aquest no és el cas dels comuns. Perquè doncs, es realitza aquest vídeo? La meva hipòtesi és simple, realment, l’educació no és imprescindible ni essencial per a la societat. 

O, com a mínim, així es viu. És essencial la sanitat? Està claríssim, ens hi va la vida. És essencial la distribució i venda d’aliments? No podem viure sense menjar... I el mateix passa amb els cossos de protecció civil, bombers, policies, etc. L’escola, l’educació, els mestres... no ho són tant, ocupen un altre nivell. Els podem substituir per classes virtuals, o per pares i mares abnegades, molt fàcilment... Fins i tot algun sector estaria disposat a construir una alternativa que suposés, és clar, un abaratiment dels costos... 

Ens fa l’efecte que l’escola ha guanyat punts en dos aspectes claus: guardar els nens i transmetre els coneixements. La primera, amb el confinament no ha estat possible, i això ha estat un patiment per a tothom. Ho hem trobat a faltar. Facin el que facin, els nens i nenes, a l’escola estan recollits, guardats i protegits dels perills que hi ha en qualsevol altre àmbit. La segona, és on hem pogut veure que han funcionat substituts i substitutes en forma de pantalles o pares i mares que han fet molt bé la seva tasca. Han patit, sobretot, els que han aplicat mètodes de fa quaranta anys, o els que han volgut fer-ho bé amb un excès de zel, o els que, en l’altre extrem, ni han tingut els recursos, ni els espais, ni les ganes ni el coneixement per fer-ho amb un mínim de qualitat.

Per tant, la conclusió ha estat que totes dues funcions, s’han consolidat. 

Algú ha pensat amb la necessitat dels vincles, de les converses, del diàleg, dels debats presencials, de l’acompanyament personalitzat, del contacte, de les relacions personals i grupals... com a eines d’educació, de socialització, de creixement, de coneixement del jo i del món? Probablement algú ho ha pensat, però ens hem adonat que aquestes qüestions no s’havien convertit en imprescindibles. Sectors de la societat poden imaginar fàcilment una educació sense aquests elements i proposar fórmules en les quals s’assegurin les altres finalitats i aquestes passin al terreny de les utopies nostàlgiques, de la realitat d’una institució, que va poder ser però es va quedar en l’intent. 

I la por és que, un cop represa la finalitat de guardar els nens i nenes, nois i noies, acabat el confinament, l'essencialitat de l’educació estarà una altra vegada en entredit. Terreny adobat per mantenir l’actual situació de precarietat o per aprofundir en noves retallades. Tothom pensa amb el després del confinament com un context en el qual hi haurà una situació molt delicada a nivell econòmic i caldran canviar prioritats i pressupostos. 

Digueu-me pessimista. Potser sí. Però si alguna cosa ha de plantejar-se l’escola, passat el confinament, és què fa per esdevenir de veritat imprescindible. Per considerar-se i que la considerin essencial. A més, conscients, que només l’educació pública de forma global pot assumir aquest model educatiu avançat i essencial (el que no vol dir que algunes escoles privades no ho puguin fer). Aconseguir què la majoria de la societat ho senti així i ho reclami quan li falti. Entre aquesta majoria, els partits polítics. Com a mínim els que es preocupen del benestar de les persones, no dels seus propis beneficis corporatius.