Avui més de 200 pares i mares, han vingut a l'escola a interessar-se pel nostre Projecte. La Jornada de Portes Obertes forma part d'una mena de peregrinació que les famílies realitzen durant el mes de febrer per les escoles que estan en la seva àrea de proximitat o que els interessen pel tipus de projecte...
Trobes preocupació, desorientació de vegades, ganes de trobar la millor opció, angoixa per veure com hi ha, a Barcelona, una insuficient oferta pública de places escolars. (Ja ens va anunciar la Consellera que la política de creació de places públiques s'ha acabat, ja que responia a finalitats polítiques, com si el recolzament sense embuts a la privada no tingués una finalitat política...)
S'acosten algunes famílies (avui tres) que m'han manifestat tenir fills en l'etapa de primària, els tres escolaritzats en escoles privades "de prestigi" però que els recomanen que busquin una nova opció d'escolarització. Dificultats d'aprenentatge de diferent tipus.
És clar, l'opció és la pública. L'escola que compleix el mandat de la societat: la que vol donar una bona educació i els millors aprenentatges a tots i tothom, al marge de les seves diferències o dificultats.
Mentrestant les escoles privades sostingudes amb els recursos de tots els ciutadans, escolaritzen els millors i tenen un ritme molt alt d'aprenentatge. I els alumnes que mostren qualsevol disfunció són convidats a buscar una solució a l'escola pública.
Per això, els que treballem a l'escola pública, sabem que la nostra oferta és molt millor. És com si un servei de salut només acceptés als malalts lleus, de constitució robusta i que tenen petites malalties sense importància i, després, ens refregués pels nassos que ells si que tenen èxit en la salut de les persones. Està clar on està l'educació de la qualitat encara que li pesi a la nostra administració. Ja sabem però que tenen altres intencions, no precisament la qualitat. Pels seus actes els coneixereu, com deien els evangelis.
Les famílies qye han vingut, o si més no un nombre bastant nombrós, ha sortit amb un missatge clar: hi ha il.lusió, hi ha responsabilitat i hi ha estima pels infants. Voleu millor projecte?
dijous, 16 de febrer del 2012
dimarts, 14 de febrer del 2012
Als nens no els agrada anar a l'escola?
L'Editorial Graó i el Col·legi Oficial de Doctors i Llicenciats
en Filosofia i Lletres i en Ciències de Catalunya
es complauen a convidar-vos a l'acte de presentació del llibre:
PER QUÈ ALS NENS NO ELS AGRADA ANAR A L'ESCOLA?
Les respostes d'un neurocientífic al funcionament de la ment
i les seves conseqüències a l'aula
en Filosofia i Lletres i en Ciències de Catalunya
es complauen a convidar-vos a l'acte de presentació del llibre:
PER QUÈ ALS NENS NO ELS AGRADA ANAR A L'ESCOLA?
Les respostes d'un neurocientífic al funcionament de la ment
i les seves conseqüències a l'aula
de DANIEL T. WILLINGHAM
Carles Monereo, professor de psicologia de l'educació de la UAB.
Joan Domènech, director de l'escola Fructuós Gelabert i membre de la Federació de MRP.
Cinta Vidal, directora d'Edicions de l'Editorial Graó
Dia: Dimarts, 21 de febrer
Hora: 19.00 h
Lloc: Col·legi Oficial de Doctors i Llicenciats en Filosofia i Lletres i en Ciències de Catalunya
Rambla de Catalunya, 8, pral. 08007 Barcelona.
Hora: 19.00 h
Lloc: Col·legi Oficial de Doctors i Llicenciats en Filosofia i Lletres i en Ciències de Catalunya
Rambla de Catalunya, 8, pral. 08007 Barcelona.
Aprendre... per a què?
Haig de participar en un dels debats que la Fundació Jaume Bofill i la Federació de MRP de Catalunya, organitzen al voltant del paper dels mestres avui. Continuació en forma de debats del programa Mestres de TV3. Em demanen que parli del gust per aprendre, de com podem afavorir-lo...
Em ve al cap, en aquelles associacions espontànies, un text d'Adorno sobre l'educació. Adorno es pregunta per a què serveix l'educació, és a dir, per a què serveix aprendre. I ens diu entre d'altres coses, en un text que cal rellegir moltes vegades, el següent:
La exigencia de que Auschwitz no se repita es la primera de todas en la educación. Hasta tal punto precede a cualquier otra que no creo deber ni poder fundamentarla. No acierto a entender que se le haya dedicado tan poca atención hasta hoy. Fundamentarla tendría algo de monstruoso ante la monstruosidad de lo sucedido. Pero el que se haya tomado tan escasa conciencia de esa exigencia, así como de los interrogantes que plantea, muestra que lo monstruoso no ha penetrado lo bastante en los hombres, síntoma de que la posibilidad de repetición persiste en lo que atañe al estado de conciencia e inconsciencia de estos. Cualquier debate sobre ideales de educación es vano e indiferente en comparación con este: que Auschwitz no se repita. Fue la barbarie, contra la que se dirige toda educación.
Els que treballem per veure com podem afavorir els millors aprenentatges, a partir d'estimular en els nois i noies el gust per aprendre, no podem oblidar les finalitats que han de tenir tots els aprenentatges. Volem els millors aprenentatges, però no podem deixar de preguntar-nos per a què. Adorno, des de la situació extrema que va representar el nazisme, ens dóna la resposta. Però altres respostes calen, en una societat que condemna la crítica i abraça el pensament únic.
El gust per aprendre no pot ser mai neutral. Tot i que hem de fer treballar, sense reticències, per fer-lo possible.
La exigencia de que Auschwitz no se repita es la primera de todas en la educación. Hasta tal punto precede a cualquier otra que no creo deber ni poder fundamentarla. No acierto a entender que se le haya dedicado tan poca atención hasta hoy. Fundamentarla tendría algo de monstruoso ante la monstruosidad de lo sucedido. Pero el que se haya tomado tan escasa conciencia de esa exigencia, así como de los interrogantes que plantea, muestra que lo monstruoso no ha penetrado lo bastante en los hombres, síntoma de que la posibilidad de repetición persiste en lo que atañe al estado de conciencia e inconsciencia de estos. Cualquier debate sobre ideales de educación es vano e indiferente en comparación con este: que Auschwitz no se repita. Fue la barbarie, contra la que se dirige toda educación.
Els que treballem per veure com podem afavorir els millors aprenentatges, a partir d'estimular en els nois i noies el gust per aprendre, no podem oblidar les finalitats que han de tenir tots els aprenentatges. Volem els millors aprenentatges, però no podem deixar de preguntar-nos per a què. Adorno, des de la situació extrema que va representar el nazisme, ens dóna la resposta. Però altres respostes calen, en una societat que condemna la crítica i abraça el pensament únic.
El gust per aprendre no pot ser mai neutral. Tot i que hem de fer treballar, sense reticències, per fer-lo possible.
diumenge, 12 de febrer del 2012
Joan Guerrero
El meu amic.
Quan tens un amic amb el que has compartit alguna cosa -una feina, una activitat, una part de la teva vida, segurament, moltes emocions-, com és el cas del Joan , retrobar-se encara que sigui per telèfon és d'una gran alegria.
Nen...! En Joan no té mai un no per cap proposta en la que la solidaritat estigui pel mig. Ha fet d'aquesta solidaritat la seva divisa en la jubilació. La solidaritat el fa ric i vol ser molt ric...
Quan vam escriure el llibre Mirades, ja haviem fet altres coses junts. En Joan havia perdut el seu fill, l'Ernesto, i en les discussions i tries de fotografies, em va trasnmetre el seu gran amor per la vida, el seu mestratge per les relacions, per la felicitat entesa com la felicitat de l'altre.
Qui es recolza en qui? Qui ajuda a qui? Qui consola a qui?
En Joan és un filòsof. L'estimo per la seva bondat, per la seva fermesa, per la seva radicalitat, per la seva coherència.
Gràcies pel teu testimoni.
Quan tens un amic amb el que has compartit alguna cosa -una feina, una activitat, una part de la teva vida, segurament, moltes emocions-, com és el cas del Joan , retrobar-se encara que sigui per telèfon és d'una gran alegria.
Nen...! En Joan no té mai un no per cap proposta en la que la solidaritat estigui pel mig. Ha fet d'aquesta solidaritat la seva divisa en la jubilació. La solidaritat el fa ric i vol ser molt ric...
Quan vam escriure el llibre Mirades, ja haviem fet altres coses junts. En Joan havia perdut el seu fill, l'Ernesto, i en les discussions i tries de fotografies, em va trasnmetre el seu gran amor per la vida, el seu mestratge per les relacions, per la felicitat entesa com la felicitat de l'altre.
Qui es recolza en qui? Qui ajuda a qui? Qui consola a qui?
En Joan és un filòsof. L'estimo per la seva bondat, per la seva fermesa, per la seva radicalitat, per la seva coherència.
Gràcies pel teu testimoni.
dissabte, 11 de febrer del 2012
La vuelta al cole
M'escriu una persona lligada a la Marine Sciences For Society, interessats en compartir reflexions sobre l'educació. Són una mena de societat que aplega a professionals preocupats per temàtiques diverses, entre elles l'educació.
Llegeixo en un dels articles "La vuelta al cole" publicat en el seu blog, el següent:
En el esquema actual se obliga a los profesores a programar el curso antes de comenzar…y antes de conocer a los alumnos! Teóricamente un profesor ha definido en Septiembre qué tema tratará en la tercera semana de Marzo. Este funcionamiento deja un margen realmente escaso a la inclusión de cualquier inquietud que puedan aportar los alumnos, profesores, o cualquier persona u organismo que quiera incluir su forma de ver y su conocimiento en un momento dado. La educación como mera reproducción está servida.
Reflexió que s'acosta molt a les nostres i, també, a les nostres pràctiques a l'escola.
Quan trobes a persones que parlen a prop d'on estàs, tens una petita alegria. Si aquestes persones no són del teu cercle habitual, encara més, perquè augmenta l'esperança.
Llegeixo en un dels articles "La vuelta al cole" publicat en el seu blog, el següent:
En el esquema actual se obliga a los profesores a programar el curso antes de comenzar…y antes de conocer a los alumnos! Teóricamente un profesor ha definido en Septiembre qué tema tratará en la tercera semana de Marzo. Este funcionamiento deja un margen realmente escaso a la inclusión de cualquier inquietud que puedan aportar los alumnos, profesores, o cualquier persona u organismo que quiera incluir su forma de ver y su conocimiento en un momento dado. La educación como mera reproducción está servida.
Reflexió que s'acosta molt a les nostres i, també, a les nostres pràctiques a l'escola.
Quan trobes a persones que parlen a prop d'on estàs, tens una petita alegria. Si aquestes persones no són del teu cercle habitual, encara més, perquè augmenta l'esperança.
Els mestres a l'escola que aprèn
Parlem de que els processos educatius i d'aprenentatge ens impliquen a tots i que els mestres també aprenem en el marc de l'escola. M'atreveixo a pensar en veu alta que només si aconseguim una escola, en la qual els mestres aprenguin de forma continuada, en tinguin consciència de la necessitat i treballin i col.laborin de forma cooperativa per afavorir un bon equip docent... aconseguirem el mateix de tot l'alumnat.
No podem pretendre només que siguin els nens i nenes, nois i noies, els que tinguin una actitud d'implicació i participin activament en el seu aprenentatge. Què aprenguin cooperativament, que acceptin l'error, que estiguin en aules enteses com espais de comunicació i aprenentatge.... Si només són els alumnes els que ho han de fer, l'escola no progressarà, no millorarà de forma efectiva i real.
Crear escoles on això sigui possible és la millora manera d'avançar en la qualitat. Què els mestres en siguin conscients, la millor garantia.
divendres, 10 de febrer del 2012
Uns ulls pintats
Començo a llegir el llibre Memòria d'un ulls pintats, d'en Lluís Llach, i no el puc deixar. Espero acabar-lo com l'he començat, amb delit , curiositat i passió.
M'agrada la seva descripció de l'Escola del Mar, de la passió per la descoberta, per l'aprenentatge directe i natural, pel paper de l'escola i de l'educació com a instrument emancipador. Per la seva feina callada en un context molt conflictiu.
Retrata bé el procés d'aquelles experiències innovadores, en aquells temps tant dífícils.
Penso en la situació actual. Una situació caòtica, de patiment per sectors molt amplis, amb una societat que no dóna cap sortida esperançadora a les persones... Una administració que intenta adormir les consciencies negant la utopia, o la simple alternativa... a partir de maginifcar la realitat, la crisi, i a situar que només hi ha una única sortida a la crisi: o jo o el caos.
De Guindos presenta demà una reforma laboral extremadament agressiva. Ho diuen les seves paraules davant les càmeres de televisió, fent com aquell que no vol la cosa. Pornografia pura. Les més dolentes prediccions van en camí de fer-se realitat. Naomi Klein té més dades per continuar la seva descripció de la doctrina del Shock. Noves formes que pren el capitalisme salvatge i més agressiu per seguir reduint la capacitat adquisitiva de les persones, per comdemnar-les a una situació subsidiària i depenent, per negar les possibilitats emancipatòries de la majoria de la població. I com també apunta Klein, aprofitant les crisis, els shocks... reformem també l'escola per que esdevingui un instrument al servei d'aquesta política.
Estigueu atents a les propostes relacionades amb la formació que demà acompanyaran la proposta de reforma laboral.
I l'escola, com si estiguéssim en temps de guerra, com l'Escola del Mar, fent la seva tasca lenta, educativa, de transmetre confiança, d'aprenentatge de la cooperació, de la ciutadania -cada vegada sóc menys constitucional-... L'escola educant, aprenent, col.laborant... contribuint a educar homes i dones lliures i autònoms. En la mesura que es pot, és clar. O que ens deixen. Per això és important treballar per anar consolidant projectes a cada escola, a cada comunitat amb la implicació de tothom. Ens hi juguem una part del nostre futur com a país.
L'esperança no la perdrem, no us preocupeu. On hi ha vida, hi ha esperança, com diu Edgard Morin.
M'agrada la seva descripció de l'Escola del Mar, de la passió per la descoberta, per l'aprenentatge directe i natural, pel paper de l'escola i de l'educació com a instrument emancipador. Per la seva feina callada en un context molt conflictiu.
Retrata bé el procés d'aquelles experiències innovadores, en aquells temps tant dífícils.
Penso en la situació actual. Una situació caòtica, de patiment per sectors molt amplis, amb una societat que no dóna cap sortida esperançadora a les persones... Una administració que intenta adormir les consciencies negant la utopia, o la simple alternativa... a partir de maginifcar la realitat, la crisi, i a situar que només hi ha una única sortida a la crisi: o jo o el caos.
De Guindos presenta demà una reforma laboral extremadament agressiva. Ho diuen les seves paraules davant les càmeres de televisió, fent com aquell que no vol la cosa. Pornografia pura. Les més dolentes prediccions van en camí de fer-se realitat. Naomi Klein té més dades per continuar la seva descripció de la doctrina del Shock. Noves formes que pren el capitalisme salvatge i més agressiu per seguir reduint la capacitat adquisitiva de les persones, per comdemnar-les a una situació subsidiària i depenent, per negar les possibilitats emancipatòries de la majoria de la població. I com també apunta Klein, aprofitant les crisis, els shocks... reformem també l'escola per que esdevingui un instrument al servei d'aquesta política.
Estigueu atents a les propostes relacionades amb la formació que demà acompanyaran la proposta de reforma laboral.
I l'escola, com si estiguéssim en temps de guerra, com l'Escola del Mar, fent la seva tasca lenta, educativa, de transmetre confiança, d'aprenentatge de la cooperació, de la ciutadania -cada vegada sóc menys constitucional-... L'escola educant, aprenent, col.laborant... contribuint a educar homes i dones lliures i autònoms. En la mesura que es pot, és clar. O que ens deixen. Per això és important treballar per anar consolidant projectes a cada escola, a cada comunitat amb la implicació de tothom. Ens hi juguem una part del nostre futur com a país.
L'esperança no la perdrem, no us preocupeu. On hi ha vida, hi ha esperança, com diu Edgard Morin.
dimecres, 8 de febrer del 2012
Comentaris a la insubmissió
Llegiu els comentaris a la meva entrada sobre "una mica d'insubmissió". Crec que són molt interessants. Crec que hem de treballar per neutralitzar totes les propostes que constirubeixen a desequilibrar la matrícula. En parlarem a la Jornada de Portes Obertes. El nostre projecte té sentit en tant que hi ha referències de proximitat i una comunitat diversa però cohesionada. Hi hem de treballar sense cap mena de dubte.
dimarts, 7 de febrer del 2012
Construir ponts, obrir finestres
Sempre he tingut la impressió que l'educació a l'actualitat ha de fer una feina constant cap enfora.
Quan faig xerrades sobre el temps i l'educació, parlo sempre de com el concepte de temps i escola ha anat evolucionant i acompanyant la història de l'escola. Primer el temps escolar va haver-se de diferenciar del que no ho era per poder crear les primeres escoles. Ara, tot és molt més difús, i el temps educatiu o escolar, el temps de l'aprenentatge, no està encotillat per un temps concret. Per això es parla d'educació al llarg de la vida.
Amb l'espai passa quelcom semblant. L'espai escolar neix com a contraposició al que no ho era. Les parets de l'aula o l'espai delimitat per un banc i una pissarra funden les escoles. També amb el pas del temps, aquest concepte s'ha anat difuminant: espais educatius cada vegada més globals i difusos són els que ens trobem en la nostra societat.
Per això l'escola, si vol tenir un paper rellevant en aquesta societat que ha difuminat el paper de temps i espai educatiu, ha de fer apostes constants per construir ponts i obrir finestres cap l'exterior. De l'aula a l'escola. De l'escola a l'entorn.
És la manera de contraposar una situació d'aillament i de plantejar nous paradigmes que donin entrada a maneres de pensar i fer l'educació que responguin molt més a les necessitats de la nostra societat.
Per això l'escola, si vol tenir un paper rellevant en aquesta societat que ha difuminat el paper de temps i espai educatiu, ha de fer apostes constants per construir ponts i obrir finestres cap l'exterior. De l'aula a l'escola. De l'escola a l'entorn.
És la manera de contraposar una situació d'aillament i de plantejar nous paradigmes que donin entrada a maneres de pensar i fer l'educació que responguin molt més a les necessitats de la nostra societat.
dilluns, 6 de febrer del 2012
Per l’Educació Pública de Catalunya, CAP RETALLADA
La COMUNITAT EDUCATIVA DE CATALUNYA CONVOCA UNa MOBILITZAció
unitària:
“peR l’educació
pública DE catalunya,
CAP RETALLADA ”
Front les continues retallades que està
patint l’educació pública amb el pretext de la crisi econòmica, la
Comunitat educativa de Catalunya fa una crida a les famílies, estudiants,
professionals de l’educació, i a tota la
ciutadania a mobilitzar-se participant en la concentració del proper dissabte
dia 11 de febrer a les 17 h per fer
visibles els efectes que estan tenint
les retallades sobre el model educatiu públic; Afectant
les polítiques educatives, socials i laborals, vulnerant drets que posen en
perill la igualtat d’oportunitats, la cohesió social i, per tant, el futur dels
nostres infants i joves. No a l’aprovació del pressupost d'Ensenyament de la
Generalitat per al 2012. És inferior al del 2007, tot i comptar amb 150.000
alumnes més. Reclamem per l’educació prioritat en la despesa pública perquè és una de les claus per construir el futur.
Convoquem, doncs, a les famílies, estudiants, professionals de
l’educació, i a tota la ciutadania a
mobilitzar-se concentrant-nos a Plaça Sant Jaume dissabte 11 de Febrer a les
17:00 h.
Uns altres pressupostos són
possibles !
Col·lectius convocants:
Associació d’Estudiants Progressistes (AEP) *-
Associació de Joves Estudiants de Catalunya (AJEC) - Associació de Mestres Rosa
Sensat (AMRS) - Federació d’Associacions
de Pares d’Alumnes d’Educació Secundària (FAPAES) - Federació d’Associacions de Mares i Pares
d’Alumnes de Catalunya (FAPAC) - Federació d’Ensenyament de CCOO - Federació de
Moviments de Renovació Pedagògica de Catalunya (FMRPC) - FETE-UGT
- Sindicat d’Estudiants (SE) - Sindicat d’Estudiants dels Països
Catalans (SEPC) *- USTEC·STEs (IAC).
Immoralitats
5351 milions d'euros de benefici ha tingut el banc de Santander durant el 2011. Un 33 % menys que l'any passat. Esclar, això és un escàndol, i la culpa la tenen els polítics.
Aquests beneficis suposen 500 euros mensuals durant un any per a un milió dels aturats que tenim en l'actualitat.
Es pot ser més cínic i immoral?
I, d'on surten els 5351 milions? I, on han anat a parar aquests 5351 milions? Qui se n'ha beneficiat? I quina quantitat ha estat produida com a conseqüència del treball i de l'economia productiva?I quina de l'especulació?
Qui és el culpable? El nostre banquer ens diu que quan un banc va malament la culpa és dels banquers, però aquesta vegada... la culpa és dels polítics...
Potser tots aquells que amb els seus petits estalvis estan engreixant aquesta entitat s'ho haurien de començar a plantejar.
Aquests beneficis suposen 500 euros mensuals durant un any per a un milió dels aturats que tenim en l'actualitat.
Es pot ser més cínic i immoral?
I, d'on surten els 5351 milions? I, on han anat a parar aquests 5351 milions? Qui se n'ha beneficiat? I quina quantitat ha estat produida com a conseqüència del treball i de l'economia productiva?I quina de l'especulació?
Qui és el culpable? El nostre banquer ens diu que quan un banc va malament la culpa és dels banquers, però aquesta vegada... la culpa és dels polítics...
Potser tots aquells que amb els seus petits estalvis estan engreixant aquesta entitat s'ho haurien de començar a plantejar.
diumenge, 5 de febrer del 2012
Triar els mestres
Fa uns dies que Nicholas D. Kristof publicava un article a l'Ara titulat els valors dels docents.
En aquell article es feia ressó d'un estudi realitzat per dos economistes,Raj Chetty i John N. Friedman que trobaven una correlació molt interessant entre haver tingut un mestre "bo" a quart de primària i després haver tingut un bon futur des d'un punt de vista professional. És a dir insistien en la importància de la bona educació primària, concretada en les bones actuacions efectuades en aquest nivell.
Una de les conseqüències apuntades era que el sistema no es podia permetre tenir mals mestres ja que hipotecaven el futur del país i per tant, proposava apartar de la docència tot aquell que no "donés la talla".
Potser és una bona mesura. Però per esquemàtica és molt problemàtica, ja que ens podríem preguntar per començar, qui té la capacitat de resoldre aquesta avaluació entre bons i mals mestres? I, també si tots els dolents, o tots els bons, són iguals.
Jo m'atreviria a apuntar que cal treballar en conéixer els mecanismes pels quals una escola pot formar als seus mestres (als que ho necessiten molt i als que ho necessiten menys, em refereixo a tots).
Els que hem reivnidcat la idea de que l'escola és una insrtitució que aprén, hem pensat que l'escola, amb els recursos, cultures i mecanismes organoitzatius adients, hauria de ser un àmbit en el qual el creixement professional dels mestres s'hi pogués donar i que fos una condició imprescindible, per a la seva existència.Fins i tot diria que si en una escola els mestres no aprenen, tampoc ho faran els seus alumnes.
En quantes escoles és possible crear aquestes condicions? Louise Stoll feia aquesta proposta ja fa uns anys: crear comunitats crítiques de professionals que creixen personalment des de tots els punts de vista, com a garantia de qualitat dels centres educatius. I si, aquest és un bon camí, perquè no esmercem recursos, idees, estímuls, iniciatives que ens ajudin a caminar en aquesta direcció? I deixem de fer grans reformes que canvien la superfície, però no transformen res?
Gregorio Luri es preguntava si comencem a seleccionar els mestres, els bons i els dolents, perquè no fem el mateix amb els policies, els bombers o els periodistes. Costa menys això que pensar, en definitiva, com podem avançar tots, malgrat les dificultats. Tanmateix perquè això passi, ens hi hem d'implicar tots i hem de tenir una mica més de destresa que fins ara.
Hi ha algú, des d'algun lloc, que vol començar a obrir camí?
divendres, 3 de febrer del 2012
Una mica d'insubmissió
Una proposta interessant seria estendre la idea de que les famílies no optin per escoles fora del seu radi de proximitat i facin la preinscripció respectant al màxim la proximitat. Me l’explica una persona de l’AMPA de l’escola. Em sembla molt bona idea, que es respecti aquesta proximitat. Serem capaços d’articular-ho? Una mica d'insubmissió a tantes pràctiques segregadores que ens proposen.
Un debat a la ràdio.
No puc arribar a saber quina ràdio és però està en la freqüència entre 98,6 i 99,5. Intereconomia? La COPE? M’esgarrifo. És un debat sobre educació. Els tertulians, parlen amb una seguretat que espanta. Seguretat de pensament únic. Es van donar la raó entre ells. Parlen en català. Repeteixen aquells tòpics tant sentits que transmeten missatges unidireccionals i demagògics.
La línia argumental és “tot el que es va fer fins ara estava ple d’ideologia i adoctrinament i ara nosaltres implantarem l’educació neutra”, primera idea. Segona idea, “està molt bé que els nens sàpiguen les comarques de Catalunya, però també han de saber els rius, les muntanyes i la història d’Espanya”. Només li ha faltat afegir la llista dels reis... borbons, més que res per actualitzar altres llistes. Visió màgica de l'educació: el que passa a les aules és conseqüència directa del que diu el polític de torn o el llibre de text. Bé, en tot cas més el llibre de text que el polític de torn.
Aplaudeixen la nova assignatura d’educació cívica i constitucional, i la comparen a la FEN (la famosa i nostàlgica Formación del Espíritu nazional) i clamen contra aquella educació per la convivència. Sobretot es carreguen que parlessin de la homosexualitat. D’això no n’hem de parlar a l’escola i per tant, aquesta és la demostració que l’educació per a la ciutadania era una proposta ideologitzada i adoctrinadora...
En mans de qui estem? Qui ha votat aquesta tropa d’ignorants i demagogs? Algú, ja que sinó no tindríem el govern que tenim.
Estem fent alguna cosa malament a l’escola. Té raó el govern quan diu que no ensenyem bé a llegir. Si ho féssim bé, no guanyarien els que ens enganyen sistemàticament amb aquests tòpics, els desconeixedors de les necessitats educatives, els que ens volen condemnar a la ignorància i a la manca de compromís social. Els que no volen que les persones siguin ciutadans d’un món que cal canviar. Els que pensen que l’educació no ha de servir per fer homes i dones més lliures sinó més obedients i incultes.
Sabia de l’existència d’aquestes ràdios però no les havia escoltat. L’escolta ha durat quinze minuts. He restablert la connexió amb la normalitat de les altres freqüències.
La línia argumental és “tot el que es va fer fins ara estava ple d’ideologia i adoctrinament i ara nosaltres implantarem l’educació neutra”, primera idea. Segona idea, “està molt bé que els nens sàpiguen les comarques de Catalunya, però també han de saber els rius, les muntanyes i la història d’Espanya”. Només li ha faltat afegir la llista dels reis... borbons, més que res per actualitzar altres llistes. Visió màgica de l'educació: el que passa a les aules és conseqüència directa del que diu el polític de torn o el llibre de text. Bé, en tot cas més el llibre de text que el polític de torn.
Aplaudeixen la nova assignatura d’educació cívica i constitucional, i la comparen a la FEN (la famosa i nostàlgica Formación del Espíritu nazional) i clamen contra aquella educació per la convivència. Sobretot es carreguen que parlessin de la homosexualitat. D’això no n’hem de parlar a l’escola i per tant, aquesta és la demostració que l’educació per a la ciutadania era una proposta ideologitzada i adoctrinadora...
En mans de qui estem? Qui ha votat aquesta tropa d’ignorants i demagogs? Algú, ja que sinó no tindríem el govern que tenim.
Estem fent alguna cosa malament a l’escola. Té raó el govern quan diu que no ensenyem bé a llegir. Si ho féssim bé, no guanyarien els que ens enganyen sistemàticament amb aquests tòpics, els desconeixedors de les necessitats educatives, els que ens volen condemnar a la ignorància i a la manca de compromís social. Els que no volen que les persones siguin ciutadans d’un món que cal canviar. Els que pensen que l’educació no ha de servir per fer homes i dones més lliures sinó més obedients i incultes.
Sabia de l’existència d’aquestes ràdios però no les havia escoltat. L’escolta ha durat quinze minuts. He restablert la connexió amb la normalitat de les altres freqüències.
dijous, 2 de febrer del 2012
Esforçar-se és gaudir
Llegit en un anunci al diari.
Esforçar-se és gaudir. És com l'escalador que puja una muntanya. Dius "això és patir". No, és plaer, ho ha escollit ell. És dur, passarà fred, tindrà accidents, però gaudeix. Fernando Trueba.
Hi estic d'acord. Jo crec que trobar el que t'agrada és l'essència de tot. Pep Guardiola.
Al marge de l'entitat anunciada, em semblen dues opinions molt interessants sobre les quals hauríem de pensar-hi molt. Sobretot tots aquells que estem en l'ull de l’huracà de l’escola. Que ens preguntem cada dia com aconseguir que els nostres alumnes trobin el que els agrada, decideixin patir per arribar a saber, s’esforcin i a la vegada gaudeixin, pateixin per obtenir el plaer final, s’entusiasmin amb feines, de vegades, mols feixugues.
Potser la clau és, com diu Ken Robinson, trobar el teu element, aquell espai líquid en el qual et pots moure, l’aigua que deixa nedar el peix...
Educar-se necessita d’obstacles. Obstacles que cal superar. Posats just a la mida que necessitin un esforç, però un esforç abastable i assumible pels infants. Si l’esforç és massa gran, si no li veiem sentit, si no valorem que ens podem sortir... l’esforç no s’activarà... no és tan fàcil posar-se en marxa.
Esforçar-se és gaudir. És com l'escalador que puja una muntanya. Dius "això és patir". No, és plaer, ho ha escollit ell. És dur, passarà fred, tindrà accidents, però gaudeix. Fernando Trueba.
Hi estic d'acord. Jo crec que trobar el que t'agrada és l'essència de tot. Pep Guardiola.
Al marge de l'entitat anunciada, em semblen dues opinions molt interessants sobre les quals hauríem de pensar-hi molt. Sobretot tots aquells que estem en l'ull de l’huracà de l’escola. Que ens preguntem cada dia com aconseguir que els nostres alumnes trobin el que els agrada, decideixin patir per arribar a saber, s’esforcin i a la vegada gaudeixin, pateixin per obtenir el plaer final, s’entusiasmin amb feines, de vegades, mols feixugues.
Potser la clau és, com diu Ken Robinson, trobar el teu element, aquell espai líquid en el qual et pots moure, l’aigua que deixa nedar el peix...
Educar-se necessita d’obstacles. Obstacles que cal superar. Posats just a la mida que necessitin un esforç, però un esforç abastable i assumible pels infants. Si l’esforç és massa gran, si no li veiem sentit, si no valorem que ens podem sortir... l’esforç no s’activarà... no és tan fàcil posar-se en marxa.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)