dimarts, 5 de febrer de 2008

Les xarxes que m’interessen.

De xarxes d’innovació n’hi ha de moltes menes, i no seré jo qui assenyali la seva admissió en el món de les xarxes. Però posats a demanar, en prefereixo les que compleixen els següents requisits:

Xarxes com a àmbits de relació entre iguals. No com instruments de les administracions ni de les organitzacions. Hem de promoure que es treballi en xarxa, al marge del contingut.
Les organitzacions i administracions, han de potenciar, estimular, promoure que les xarxes neixin, creixin, s’estenguin...
Les xarxes necessiten el cos a cos. La xarxa virtual és el suport que pot fer créixer i economitzar els esforços, Però allò que és fonamental no són les facilitats, sinó les actituds a favor de la comunicació i la cooperació.
Les xarxes tenen sentit en el context d’un territori, properes a la innovació i a la proposta ètica i ideològica. Que no vol dir que no poden establir relacions fora del seu context. Però “el territorio es la oportunidad del acontecer” (Milton Santos).
Les xacres intercanvien reflexions, pràctiques, experiències... Creen opinió. Estenen noves cultures, noves maneres de fer i reflexionar. En el canvi cultural és on hi ha el canvi necessari.
Les xarxes van construint i reconstruint les seves pròpies xarxes de xarxes. Són d’aprenentatge lent. Perquè precisament posen l’èmfasi en el diàleg, en els processos culturals, en els processos de compromís ètic amb la societat.

Després d’un Congrés de tres dies a Madrid, els meus dubtes segueixen en peu.

1 comentari:

Anònim ha dit...

Ja sé que és tard, ja, i que demà se m'enganxaran els llençols quan en Basses digui "Bon dia, són les set...", però tinc la neurona excitada, i el teu bloc és una bona pissarra per apuntar pensaments. Gràcies, Joan.
Aquesta tarda he fet "xarxa" amb el grup d'interins que acompanyo. Ha estat una trobada intensa, sincera, amb reflexions compartides. Els he dit que em feia il.lusió que "elles fossin el relleu", que emocionava veure-les bellugar-se a la cadira, i sentir-les reconèixer que es notaven bellugar també coses per dins, des de que havien començat el curs a l'escola i es trobaven cada dijous al seminari d'interns.
La Pilar manifestava les seves pors i inseguretats primerenques, i obria un parell d'ulls enormes demanant "com s'ho faria quan s'acabés el seminari?" Quina "xarxa" li permetria compartir, enriquir-se, avançar en això apassionant i complicat que és fer de mestre?
La xarxa uneix, es texeix en conjunt, també empara i acull, com la xarxa del circ, dels trapezistes...
Quina xarxa acull els mestres novells, quan s'acaba el seminari?
I si necessiten més acompanyament? Que segur que el necessiten...
Qui té cura d'acompanyar els nous mestres, després d'aquestes trobades d'interins? O els que no en fan, de curs d'interins!
Val la pena invertir en ells, les noves generacions de mestres.
Núria