Les ratios i les invariants pedagògiques

M'ha arribat a les meves mans el llibre de Francesc Imbernon "Les invariants pedagògiques i la pedagogia Freinet cinquanta anys després". Un llibre molt interessant ja que el text de Freient és un text actual. Si haguéssim de fer una relació d'aquells conceptes que cal preservar, aquest text ens hauria de servir per la seva gran actualitat. Connecta amb aquesta idea de que cal potser començar parlar d'un moviment de conservació pedagògica que recuperi idees i conceptes que la suposada postmodernitat ha posat en quarentena. El treball de Francesc Imbernon, coneixedor a fons del llegat de Freinet a casa nostra és molt recomanable precisament per la gran actualitat dels plantejaments en una època de tant desconcert.


Però el meu amic Paco em permetrà que comenti la seva proposta d'actualització de la invariant núm. 25, la que fa referència a que "el sobrecarregament de les classes és sempre un error pedagògic". En el text que acompanya aquesta invariant podem veure: de 20 a 25 alumnes, verd. De 30 a 35 carbassa. Més de 35, vermell.

No puc acceptar auqest criteri d'avaluació en cap cas. Verd hauria de correspondre a l'interval entre 15 i 20 alumnes. Carbassa entre 20 i 30. I vermell més de 30. La complexitat de la feina educativa en l'actualitat fa inviable la figura del mestre "encantador de serps" que sedueix a l'alumnat amb la seva paraula i el seu exemple. La feina d'educaor en l'actualitat no pot desenvolupar-se amb eficàcia, atenent als mandats de la societat d'aconseguir la màxima excel.lència, en tot l'alumnat, sense unes condicions de treball que permetin treballar per construir aules com espai de ocmunicació i aprenentatge i on l'atenció personalitzada, el frec a frec entre mestre i alumne, sigui possible.


Fer-ho amb 25 alumnes, amb 26 o amb 28 com pot passar a qualsevol escola de primària del nostre entorn és molt difícil: és sobrecarragear les aules. És saber que els recursos que tenim, per molt bé que els repartim i ho fem amb tota la professionalitat, no seran els òptims.

No és estrany la sensació d'estress enttre els mestres. Una mestra de la meva escola ha triat la paraula angoixa per descriure la trama en la que estem immersos com equip. I parlem d'una escola amb un clima envejable entre l'equip i amb l'alumnat, i amb les famílies...

Començar a pensar amb altres ratios, amb dues persones adultes a l'aula -i a aquestes alçades ja no em plantejo que siguin dos mestres- és ambsolutament imprescindible si volem que l'educació tingui les condicions òptimes per respondre a les necessitats que una part de la societat li reclama.