L'11 de setembre

Ja sabem que pràcticament s’ha dit tot. De manera que, diguem el que diguem, ja semblarà un tòpic. Malgrat això el dia 11 no pot passar desapercebut. Constatació clara: molta gent anirà a manifestar-se i per raons molt diverses. Queda per teoritzar què és exactament el que ens uneix. L’esperança que sigui quina sigui l’alternativa, qualsevol d’elles – la independència, el federalisme, l’aprofundiment en l’autonomia, més cotes d’autogovern... – ens portarà més benestar? És clar que ni això ens iguala, ja que de benestars n’hi ha també de moltes classes i mides. El benestar també pot ser el negoci particular, o la possibilitat de tenir els recursos per poder subsistir mínimament.

Dit això penso també que, malgrat desitjar un canvi polític en  les relacions entre Espanya i Catalunya, que aprofundeixi sobretot en l’autogovern –és a dir en la capacitat de fer polítiques més properes a la gent-, el dubte fonamental és: en el nou marc, ¿tindrem el mateix tipus d’administració? ¿la mateixa classe política? ¿el mateix repartiment de poder? ¿les mateixes  polítiques socials, educatives i culturals?

Estic d’acord en provar el canvi. En aprofundir fins on es pugui en aquest camí de l’autogovern, però sense oblidar que el que ens importa són les persones i que,  molts dels que ens empenyen avui a reivindicar fites polítiques concretes com alternativa a la crisi econòmica que tenim i a les retallades que se’n deriven, són els que governaven en temps de vaques grasses i no van ser capaços de generar altres maneres de distribució del poder i de la democràcia, altres polítiques educatives, socials i culturals.És més, són una part dels responsables que hàgim arribat a la situació actual. 

Pacte fiscal? Pacte social? On situem el debat en aquests moments?

Setembre

Veiem setembre com una parada propera que ens fa una mica de basarda. És curiós que tots els comentaris de l'estiu -quan ens hem trobat companys de professió- hagin estat els mateixos: gaudim del moment, de les vacances, ara que podem, i al setembre ja veurem! Ja veurem, però si tanquem els ulls ens imaginem un dels pitjors escenaris possibles en els darrers cursos: retallades, indefinició en polítiques educatives, cap tipus de mesura engrescadora per començar, canvis no desitjats a les plantilles, i sobretot la sensació que l'educació ha passat ja no a un segon terme, sinó que l'han esborrat de la llista de prioritats.

Setembre arriba amb una gran responsabilitat per a tots els equips que volem salvar alguna part del bagatge acumulat en els darrers anys. Sabrem capaços de resguardar espais educatius positius i creadors de cultura? Sabrem, els mestres, contribuir a donar eines al nostre alumnat per ajudar-los a enfrontar-se a un món, en el qual la paraula esperança sembla que estigui lluny de les agendes polítiques de la classe dominant?

Estic convençut que la situació ens provocarà en la necessitat de dissenyar nous models, noves maneres de fer front, des de la humil plataforma que és l'escola, a tanta crisi que ens ataca des de tots els fronts.

Setembre ens ofereix el millor escenari per aprendre. Aprendre en una situació de xoc, que és el complement a l'aprenentatge lent que tant reivindico. Molt em temo que la clau serà precisament això: saber combinar la paciència i la calma en les decisions, amb la resposta radical i ràpida a una situació que ens interroga, cada dia,  des de tots els àmbits.

La dona veloç

Una de les lectures de l'estiu. És cert, no ens enganyem, a l'estiu tenim temps per llegir i durant el curs, la lectura quasi esdevé una obligació.

Metàfora de la societat veloç. El darrer diàleg del llibre -o quasi l'últim- vincula la rapidesa amb la superficialitat quan la protagonista se n'adona que la majoria de les prediccions que havia fet eren errades.

Oberta a l'esperança però clara en el missatge: sortir-se'n del comportament que ens empeny l'actual societat és difícil, complex i necessari com el deixar de fumar. Potser més difícil i tot.

Recomanable. Més enllà de si és una molt bona novel.la o només una bona novel.la. Per a tots els que en algun moment de la seva existència reflexionen sobre la velocitat o la lentitud que porten a sobre i miren la situació amb ulls crítics.

Adolescència

L'adolescència esdevé un estat, una forma, un comportament... quasi una cultura.

Passar lànguidament davant de les millors obres d'art, passejar-se amb la capsa que indica la darrera compra de la botiga de moda, arrossegar els peus per terra, parlar amb una veu imperceptible, no agradar res del que agrada als grans, agradar tot el que agrada a la tribu, rebutjar les responsabilitats, avergonyir-se de qualsevol comportament dels adults propers, aixecar-se amb cara d'enfadat a no ser que hi hagi convidats, llavors utilitzar el millor dels somriures per saludar i dir bon dia... L'avantatge és que té terminis i després negaran aquests comportaments, encara que estiguin enregistrats en la nostra memòria...

A cada edat un comportament, no patiu. Que la vida està plena de comportaments estereotipats.

NY

Impressionant. No faré cap crítica més enllà de la fascinació d'una ciutat que és com un món en petit. Un lloc on tot es confirma.

Ciutat universal, plural, en la que tothom fa el què vol, es vesteix com vol, porta les sabates que vol i pensa com vol...

Això sembla.

Es una ciutat el suficientment gran com per encabir qualsevol idea, pensament o comportament.

Capital del món. Paisatge inoblidable. Arquitectura, art, vida. Humitat, calor, canvi climàtic.

Miratge que ens porta a pensar que el món pot aspirar a viure en les mateixes condicions.

Em quedo amb les botigues d'Est Village i el paisatge de gratacels trencant el cel i reflectint els núvols. I els núvols amenaçadors sobre Manhatan.

Pausa

Redueixo les emissions d'entrades, crítiques, reflexions durant els propers dies. Podem descansar una mica tots plegats i dedicar-nos al que predicava en la darrera entrada.

Bon estiu  a tothom.

Quadern d'estiu

Intueixo les vacances que comencen com la possibilitat de mirar, badar, caminar, sentir, olorar, estimar, perfumar, riure, conversar, gaudir... Retrobar-se amb les persones que estimes, amics... Potser una imatge massa idíl.lica?

Ens han fet creure que la felicitat depèn del més i, en realitat, depèn del suficient.  Més ser i menys tenir, llegia en un grafitti prop de casa. I això ens porta a fer ús de les vacances des d'una calma intrapersonal i interpersonal.

Potser aquests moments, en els que conjuguem tots aquests verbs i altres de la mateixa col.lecció, són els que ens ajuden també a tenir més confiança en les possibilitats de millorar, de canviar i de construir una societat millor, amb més igualtat, més justícia i més bondat.

Potser aquests haurien de ser els veritables deures de vacances, el quadern d'estiu que omplíssim tots plegats. I retrobar-se al setembre per enfilar el nou curs i compartir les idees que hàgim pogut pensar des de qualsevol lloc on hàgim anat a parar. Sempre amb la millor companyia / companyies possibles.

Un sistema irracional i enganyós

Sebastià Alzamora ens recorda com els governs aprofiten propostes polèmiques com a cortines de fum d'altres propostes, de vegades, més greus que les primeres. Ho comenta amb les mesures que el govern balear pren respecte a la llengua i el sòl edificable. Llegiu la seva columna, avui a l'Ara.

Intueixo coses semblants en molts camps de l'administració. Per exemple a ensenyament: En aquests moments, la política central del Departament són les retallades: plantilles, substitucions, drets socials, suport a l'escola inclusiva, TEIs, despeses de funcionament, sous... Però el desconcert i la pressió que suposen les mesures  d'estalvi econòmic ens distreuen d'altres propostes que, sense tenir un cost econòmic, contribueixen a no millorar la situació de l'escola. O si voleu, d'altres "no-propostes".

Tot el que fa referència a disminuir la burocràcia: estalvi de temps impressionant si comencem a deixar de fer les coses repetides dues i tres vegades, perquè ens les demanen des de negociats diferents (i entre ells no es parlen, pel que es veu). A millorar l'eficiència del sistema: aplicatius que no funcionen, aplicatius inútils, terminis petits, demandes inútils de paperassa...

Tot el que fa referència a l'autonomia dels centres educatius. Hi ha pitjor sistema de funcionament que tenir una plantilla que depèn d'un "bombo" com si fos la loteria de Nadal? Com podem planificar, consolidar o construir projectes, sense que les persones que l'han de tirar endavant hi estiguin d'acord i vulguin fer-ho? I en aquests moments el sistema permet la no continuïtat dels substituts, el desplaçament de persones que han treballat tres, cinc o més anys en una escola, l'arribada de persones que no estan d'acord amb el projecte... La impermeabilitat i la rigidesa del sistema basat en l'antiguitat comporta una pèrdua de recursos humans constant -és a dir econòmics... I l'administració que té un decret d'autonomia i una Llei d'educació de Catalunya, no fa cap pas per desenvolupar i millorar aquests aspectes.

Tot el que fa referència a la utilització de recursos externs: universitat, jubilats, entorn, empreses, voluntariat... No hi ha cap mecanisme que faciliti aquesta col.laboració i faci possible l'arribada de nous recursos a les escoles.

Quan en una investigació hi ha un problema, sempre es busca el culpable en funció dels beneficis que en treu. Vosaltres mateixos.

La Conselleria ens recorda mentrestant que fer de mestre és una manera de viure: Suposo que es refereix a una manera de viure en la incertesa, en la fragilitat, en un espai i un temps en el que els problemes i les polítiques que s'emprenen afecten enormement la qualitat; un espai i un temps en els que les escoles  no  tenim  cap possibilitat d'intervenció. Per no tenir, no tenim ni un canal reconegut per fer arribar les nostres queixes i si ho fem se'ns crida a l'ordre i a l'obediència, per no utilitzar el canal adequat.

Si les retallades a l'educació són discutibles -en el seu model potser no, però oblidem que hi poden haver altres models...- , totes aquestes altres propostes -o no-propostes-  ho són encara més ja que només  responen a una visió estreta, rígida, selectiva i conservadora  d'entendre el món, la societat i l'educació; visió que no compartim en absolut.

Juny

JUNY

Per Sant Joan, amiga, te'n faria retret
si és cas que no venies al festeig que tindrem.
Cada noia fadrina demanarà un promès,
l'alfàbrega i la ruda voldran llum dels estels.
Sentiràs com s'esberlen de claror els fanalets.
Farem focs d'artifici com no es veu en els cels
perquè caiguin estrelles
   i en bombes de paper
pugin de nou enlaire enduent-se'n els precs
-i el teu
 si t'atrevies
   que és un prec que conec.
Tu els clavells regaries. Jo et robaria un bes.
Joan Salvat-Papasseït

Premi al Blog

El bloc "Pensaments de colors de mestr@" m'ha concedit aquest premi. Gràcies.

Segons el bloc, "el premi està dedicat a l'ensenyament i és pel bloc Des de l'escola,  de l'autor del llibre "L'educació lenta", Joan Domènech. Ara en època de crisi en que l'educació rep mals tractes molt sovint, la seva mirada serena i sovint esperançada és encoratjadora."

Les bases del premi són:

1.- copiar i enganxar el logo del premi al bloc, i enllaçar al blocaire que t’ho ha atorgat.

2.- nomenar als teus 5 blocs favorits (han de tenir menys de 200 seguidors) i deixar un breu comentari en els seus blocs per fer-los saber que han rebut el guardó.

3.- demanar i esperar que aquests blocaires passin el guardó a altres 5 blocs.

Ja us aniré dient a qui li donaré els cinc guardons.  

Pensament crític

Llegeixo a l'acadèmia del pensament crític: Pienso, luego estorbo.

Intueixo una feina que hem de fer els mestres. Propiciar, estimular, incentivar... que els alumnes pensin. Potser així ajudarem a construir una generació i una societat diferent.

Un motiu d'esperança.

Optimisme o pessimisme?

Divendres s'acosta. Aquesta setmana les notícies han vingut dimecres. Retallada rera retallada. No hi ha més propostes. I les retallades no canvien la situació. Per tant, en podem fer més i més i més ...Aquesta és la recepta que, des de fa uns quants mesos, ens apliquen els nostres polítics.

Amb una sufciència escandalosa, utilitzant un llenguatge tècnic i suposadament científic o precís, ens anuncien, setamana rera setmana, els nous estalvis que haurem d'aplicar, a la vegada que la sortida de la crisi, ja imminent, segons sembla. Escolteu-los i escandalitzeu-vos, a cada telenotícies, a les rodes de premsa, a les portades dels diaris.

Pesssimisme perquè l'experiència em diu que darrera aquesta falsa seguretat que ens mostren hi ha fum, improvisació i pals de cec. Potser també obscures intencions. Sinó no entendrien com el problema segueix en augment després d'haver aplicat tantes mesures meravelloses. (La principal sospita ja la robareu quan compareu el que diuen els polítics quan estan al govern i quan estan a l'oposició).

Ens queda l'optimisme? Quin? Només el de pensar que les persones comencem a no creure'ns tanta mentida, ni tant d'engany i que, per tant, alguna mena de revolta es pot coure a mig termini.

És necessari i precís un canvi de sistema. A fons. Que faci possible començar a pensar els problemes reals que tenim amb paràmetres diferents.

La classe política només ens ofereix una travessia en el desert, sense esperança d'oasi, per ara i per uns quants anys. I, no us penseu, una sequera en augment!

Indignació

En una recent reunió amb alts responsables del Departament d'Ensenyament, una de les assistents, directora d'una escola pública, suggereix que una forma d'estalvi pot consistir en aplicar des de les escoles, la possibilitat de triar els substituts que ens han d'anomenar. Si ve un substitut que ja ens coneix, millorem el sistema ja que una part de la informació previa que cal donar -i a la qual cal esmerçar-hi molt de temps- ens l'estalviem. Tot rutlla millor. A més, pots reclamar aquells substituts que han funcionat millor.

Els dits responsables fan exagerades exclamacions d'aprovació i "s'ho apunten"  com una gran i fantàstica idea. Veieu com no tot és demanar més recursos... exclamen!

M'indigna. M'indigna que aquests responsables ens vulguin transmetre que no havien pensat encara amb aquesta proposta. Quan és una proposta que té una base en la Llei d'Educació de Catalunya i en els decrets d'autonomia i de direcció que l'actual administració no ha volgut ni ha demostrat cap voluntat de desenvolupar i posar en marxa.

Ho tenen escrit, no volen desenvolupar-ho,  i ens volen fer creure que nosaltres hem tingut una gran idea?

La demagogia amb que ens arriben tots aquests missatges és decebedora.

En la mateixa reunió davant de la reflexió de que el desencontre entre administració educativa i centres és un mal endèmic del sistema, la única resposta és que això és així perquè totes les propostes que venen de l'Administració són rebutjades pels centres. Es el mateix que quan dos es divorcien perquè no s'entenen i sempre és l'altre que no m'entèn.

No hi ha ni autoavaluació, ni diagnòstic profund en aquesta administració. Només se'ns mostres resultats. S'utilitzen petites variacions d'aquests -producte d'accions realitzades a mig termini- per demostrar la validesa de les mesures que s'han començat a aplicar. Només repetim una vegada i altra, que al nostre país les retallades es fan amb serietat, rigor i racionalitat.

Ho sento. Es fan retallades i se'ns continua dient que no hi ha un altre camí que aquest.Poc avançarem en aquesta perspectiva. Realment aquesta no és l'administració que necessitem en aqusts moments.

Final de curs

Sempre sembla que el final de curs hauria de ser un temps tranquil de fer balanç i de pensar amb tranquil.litat en les millores que l'any vinent intentarem posar en pràctica.Segur que, en part és així. Cada any fem balanç i dissenyem el proper curs.

Els i les mestres de l'equip han participat amb les seves valoracions i propostes en la memòria del curs, han fet suggeriments, han netejat carpetes, mobles i ordinadors...

També hem tingut temps d'acomiadar-nos, de desitjar-nos un estiu calmat i en plenitud. Explicar-nos quins projectes tenim, on anirem a descansar, les lectures que tenim ganes de fer.

Però segueixen havent-hi uns fets que ens porten intraqnuil.litat. Tots els projectes -és a dir, les il.lusions, les iniciatives, les propostes, les millores...- depenen d'aspectes externs a la voluntat i a les competències de les escoles. Em refereixo a les possibles variacions de la plantilla que, fins d'aquí un mes, no coneixerem amb exactitud. Unes variacions que, en un 90%, no depenen de la voluntat, ni del projecte, ni de les propostes que les escoles i els seus equips poden dissenyar.

El nostre sistema d'aministració pública permet que les plantilles es configurin amb criteris d'antigüitat, no de qualitat. I així no pot funcionar cap projecte.

Després l'administració demana resultats i rendició de comptes. Però mostren una gran incapacitat de resoldre aquest aspecte introduint criteris d'eficàcia i eficiència. Parlen molt d'estalvi, de moderació en la despesa, de reaprofitament dels recursos... però planifiquen el malbaratament del recurs i el capital  més essencial: l'humà...

Poca confiança ens donen aquests polítics que, a més, amb l'excusa de la crisi ens encolomen tota mena de propostes, algunes ben poc racionals o estalviadores.

Tornar

Hi ha moltes raons per tornar a publicar. Durant aquests quatre mesos que m'he mantingut en silenci m'han arribat comentaris, suggeriments, fins i tot algun premi pel bloc... I sobretot, la realitat del dia a dia m'ha seguit interrogant, provocant, incitant a parlar, a intervenir.

Torno però no sé encara com. Crec, sincerament, que a nivell educatiu necessitem un reafirmament i un rearmament ideològic que ens doni eines intel.lectuals i pràctiques a la vegada que ens permetin resistir una situació complexa i crítica.

La crisi -això que en diuen crisi- econòmica segueix el seu camí previsible. Inexorable, realista, conservador i reaccionari. Les alternatives silenciades. Jugant en un terreny en el qual no volem jugar però obligats a fer-ho. Esperant jugar amb altres regles, altres espais... d'esperança i millora per a tothom.

L'educació oficial -explicitada per alguns ideòlegs, alguns tertulians i articulistes i administradors en general...-  amb l'excusa de la crisi, ensenyant i fent difusió les seves idees més reaccionàries i aprofitant per posar en qüestió la qualitat, la inclusió, la comprensivitat, el constructivisme o qualsevol projecte que suposi un intent de fer una educació i una escola de tots i per a tots.

I nosaltres tornant a un àmbit local, abastable...

Potser aquest és l'únic camí en aquests moments. Petites comunutats educatives que intenten resistir i resoldre la necessitat de nous paradigmes.

Mentre hi ha vida hi ha esperança, que ens diu Morin.