El dret a decidir

El dret a decidir ha esdevingut un concepte que, en les últimes setmanes, apareix com el paradigma de la reivindicació. Eufemisme per no utilitzar la paraula independència ni autodeterminació, és un concepte, si més no, democràtic i clar.

El dret a decidir sobre les coses que ens afecten.

És curiós que molts dels polítics que reivindiquen aquest dret, no l’han aplicat quan han tingut responsabilitats polítiques en l’àmbit que podien exercir-lo i desenvolupar-lo.

El dret a decidir, en una societat organitzada no deixa de ser un aspecte més del repartiment de poder. I, per exemple, a nivell educatiu el dret a decidir té una relació directa amb el desenvolupament de l’autonomia dels centres educatius i en la descentralització –no administrativa, sinó real- de l’administració educativa.

Res d’això, ni mínimament, ni de forma general s’ha realitzat. Pot ser aquest un dels indicadors claus per tal de donar suport a una política concreta. El dret a decidir s’ha de desenvolupar a l’ensenyament i ha de permetre crear un marc diferent que faci possible començar a a solucionar alguns dels problemes que tenim en l’actualitat.  

El dret a decidir ha d’arribar a aspectes com la selecció de personal, l’aprovació de projectes, la concreció del currículum, la decisió sobre aspectes organitzatius, els organismes de direcció del centre, les modalitats de formació, les formes d’avaluació... L’homogeneitat que tant critiquem quan l’exerceix el govern central, tampoc és gaire positiva quan s’exerceix des de la plaça Sant Jaume, segurament per les mateixes raons o semblants que utilitzem per oposar-nos a les mesures del ministre.

La educación prohibida

Aquesta setmana he vist el documental "la educación prohibida". És una pel.lícula que no us podeu perdre. No deixa indiferent i planteja molts dilemes i reptes actuals. La podeu baixar lliurement de l'adreça de la seva pàgina web.

Burocràcia, educació i eleccions

La burocràcia no és culpa dels buròcrates. És la conseqüència d’una visió tècnica de l’educació que resol el seu funcionament a un esquema esquemàtic, estereotipat, conductista en el qual una determinada acció dissenyada des d’un despatx –o des d’una reunió de mestres- produeix de forma automàtica uns resultats concrets. Una visió tècnica que amaga una ideologia profundament conservadora –que no dubta en posar en qüestió constructivisme, comprensivitat, igualtat d’oportunitats, servei públic... Aquesta visió tècnica necessita de la burocràcia per salvaguardar els valors que vol transmetre. És una burocràcia que ofega les idees, els debats, ocupa el temps i impedeix que s’utilitzi amb eficàcia i qualitat.

És igual el lloc des d’on es realitza aquest disseny tècnic. Sempre està allunyat de la realitat concreta del dia a dia i de l’escola, i pot concretar-se en múltiples accions: en forma de currículum a aplicar, formació a impartir, model organitzatiu a posar en marxa... el resultat sempre sovint va en la mateixa direcció: centres educatius febles, depenets, desprofessionalització....

Tinc la impressió de que l’escola està envoltada d’un mur que no ens deixa veure més enllà d’aquests requeriments tècnics i burocràtics. Un mur ple de silenci, que no ens deixa saber qui són realment els responsables que ens han dut a aquesta situació. És la Conselleria responsable?  el govern en ple?  els bancs i el sistema productiu..? La difuminació dels culpables de posar  en qüestió el futur de l’educació i del país  només fa que afegir altura a un mur que sembla inexpugnable.

I la burocràcia apareix per desviar el problema. És la pantalla que amaga la ideologia conservadora present en les polítiques actuals. Queixem-nos de la burocràcia... diuen alguns, mentre el corró ideològic segueix aplanant els intents de millorar la qualitat.

Contra aquest mur només la nostra veu i la nostra acció és eficaç. Com la que representava aquell disc tan antic de  Pink Floid. Fer realitat les realitats possibles, encara que semblin impossibles. I no defugir la nostra responsabilitat com a ciutadans i com a mestres.

Fer-ho ara (o ahir o el curs passat)  i no esperar el 23 de novembre quan la il·lusió pot estar de nou situada en un atzucac. I seguir-ho fent, sigui quin sigui el resultat d’aquell dia. Només així tenim la garantia que podem construir una realitat, una escola i un país millor.

Independència / Educació

Com si ho haguéssim fet a propòsit, el Consell de Ministres aprova una reforma dels ensenyaments obligatoris que, entre d'altres mesures, proposa el disseny d'unes proves avaluatives estatals, úniques i iguals per a tots els alumnes. Això comporta també uniformitzar més el currículum seguint els dictats del govern del PP i uniformar també els mecanismes i els models avaluatius.

En ple debat independentista, federalista, unionista, autonòmic... la proposta és caldo de cultiu per a totes les posicions. I des de Catalunya sembla que el clam és bastant unitari amb els termes que es refereixen a la invasió de competències. Però més enlla d'aquesta invasió, em permeto apuntar alguna altra qüestió.

En primer lloc que en el mateix paquet de mesures hi ha la porta oberta per seguir subvencionant amb fons públics aquelles escoles que segreguen l'alumnat per gènere i que, són un fidel reflexe de les escoles privades que el que fan és exercir el dret a escollir els seus alumnes: siguin noies o nois, siguin catòlics o siguin fills de famílies amb alt poder adquisitiu. Segreguen i punt. I continuem pagant aquestes escoles amb diners de tots, també meus. Indignant. No he sentit cap declaració de la Consellera criticant aquesta mesura que suposo també invaeix competències de Catalunya o d'Astúries...

En segon lloc m'indigna també la frivolitat amb la qual es relaciona centralitzar currículum amb millora dels resultats o, des de l'altra banda, autonomia i millora dels resultats i descentralització. Tanta relacion tenen els aprenentatges que fan l'alumnat amb el grau d'autonomia de les administracions? És només una millora en relació a la possibilitat o no d'adaptar una política educativa reaccionària a la realitat concreta del nostre país? Però, a la vegada, seguir fent polítiques educatives que no milloren la qualitat, consoliden el fracàs escolar, les retallades de recursos a l'escola pública i no proposen cap proposta engrescadora que suposi una alenada d'aire nou i engrescador a les propostes o processos d'innovació.

Sóc dels que defensem la idea de com més a prop estigui l'administració dels ciutadans, molt millor, ja que tindrem més a ma els recursos i les possiblitats que ens faran possible donar resposta a les demandes i els reptes que el nostresistema educatiu ens planteja. Però, deixeu-me demanar, alavegada, polítiques educatives diferents.

La discusió sobre els continguts del currículum i qui els dicta, és un discurs amb un component d'ineficàcia molt gran. És seguir pensant que definint des d'un despatx el què l'alumnat ha d'aprendre, aquest ho aprèn de forma directa. És oblidar com aprenen els infants, per què, de quina manera, on, quan... Si volem realment lluitar contra el fracàs de l'escola hem de començar a treballar en el model de disseny i de gestió del currículum. Acceptant que el model actual, en general és d'una gran ineficàcia... el dissenyin els burocrates del PP des de Madrid, o els polítics i tècnics instal.lats a Via Augusta o a la Plaça Sant Jaume.

Necessitem una revolta (donar a la volta) a la mateixa concepció del currículum, definint un nou model de gestió d'aquest, professional i institucional, pensat i aplicat des de la base i que a millorar i potencii les pràctiques de qualitat presents a l'escola. Pràctiques que sovint estan molt allunyades dels dictàmens oficials, de la Generalitat o del MEC.

Fa uns dies el diari Ara plantejava la necessitat que en un nou marc d'independència la prioritat de l'educació seria un aspecte central. Però, per que no ho és ara, ja? Què ens ho impedeix? Com volem tenir credibilitat amb les propostes de màxima autonomia, si ara s'estan aplicant polítiques -en la mesura que poden- que no surten del marc més conservador?. Si volem crear estructures per un futur estat, perquè no començar a canviar polítiques actuals en la millor direcció possible? Aquestes polítiques només depenen dels recursos? No és la consellera la que ens repeteix constantment que la qualitat no depèn directament dels recursos? Doncs, perquè no ho apliquen començant a desenvolupar polítiques en aquells terrenys en elque encara hi ha marge de maniobra. O ja ens està bé aquest marc, conservador i i l'únic que volem fer és tenir menys interferències externes alhora d'aplicar-lo?

En una reunió recent amb la Consellera per parlar de l'inici de curs, la formació del professorat -que com tothom sap és un aspecte clau de la millora de la qualitat del sistema- no va ser ni mencionada. Dies abans, ens arribava una carta de la Directora General en que ens convidava a fer formació, sense recursos, autònomament, des de cada centre, perquè havien descobert que era la fórmula màgica per millorar l'ensenyament. Una fórmula com apuntaven fa poc en Jaume Cela i en Juli Palou, de pa sucat amb oli.

Ja en tenim prou de tanta paraula i proposta buida. Que ens deixin treballar. Què realment trobem l'administració al nostre costat. Que ens deixin aplicar als centres educatius la mateixa autonomia amb recursos, que reclamen del govern de l'estat.

Independència sí, però amb altres polítics que apliquin altres polítiques. I si els actuals, del partit que sigui, volen ser els protagonistes, ho han de començar a ser ara, en les pitjors condicions possibles. Sinó haurem cremat un gran foc d'artificis i estarem al mateix lloc de sempre.  

Entreista a Vilaweb

Anoto el link de l'entrevista a Vilaweb. 90 minuts de conversa condensades.

http://www.vilaweb.cat/noticia/4041234/20120919/sistema-educatiu-moltes-febleses.html

Les converses disteses poden tenir el problema de la falta de precisió. Però tenen el valor de l'espontaneïtat.

Moltes de les afirmacions necessitarien una mtisació, però ja les anirem fent.

L'11 de setembre

Ja sabem que pràcticament s’ha dit tot. De manera que, diguem el que diguem, ja semblarà un tòpic. Malgrat això el dia 11 no pot passar desapercebut. Constatació clara: molta gent anirà a manifestar-se i per raons molt diverses. Queda per teoritzar què és exactament el que ens uneix. L’esperança que sigui quina sigui l’alternativa, qualsevol d’elles – la independència, el federalisme, l’aprofundiment en l’autonomia, més cotes d’autogovern... – ens portarà més benestar? És clar que ni això ens iguala, ja que de benestars n’hi ha també de moltes classes i mides. El benestar també pot ser el negoci particular, o la possibilitat de tenir els recursos per poder subsistir mínimament.

Dit això penso també que, malgrat desitjar un canvi polític en  les relacions entre Espanya i Catalunya, que aprofundeixi sobretot en l’autogovern –és a dir en la capacitat de fer polítiques més properes a la gent-, el dubte fonamental és: en el nou marc, ¿tindrem el mateix tipus d’administració? ¿la mateixa classe política? ¿el mateix repartiment de poder? ¿les mateixes  polítiques socials, educatives i culturals?

Estic d’acord en provar el canvi. En aprofundir fins on es pugui en aquest camí de l’autogovern, però sense oblidar que el que ens importa són les persones i que,  molts dels que ens empenyen avui a reivindicar fites polítiques concretes com alternativa a la crisi econòmica que tenim i a les retallades que se’n deriven, són els que governaven en temps de vaques grasses i no van ser capaços de generar altres maneres de distribució del poder i de la democràcia, altres polítiques educatives, socials i culturals.És més, són una part dels responsables que hàgim arribat a la situació actual. 

Pacte fiscal? Pacte social? On situem el debat en aquests moments?

Setembre

Veiem setembre com una parada propera que ens fa una mica de basarda. És curiós que tots els comentaris de l'estiu -quan ens hem trobat companys de professió- hagin estat els mateixos: gaudim del moment, de les vacances, ara que podem, i al setembre ja veurem! Ja veurem, però si tanquem els ulls ens imaginem un dels pitjors escenaris possibles en els darrers cursos: retallades, indefinició en polítiques educatives, cap tipus de mesura engrescadora per començar, canvis no desitjats a les plantilles, i sobretot la sensació que l'educació ha passat ja no a un segon terme, sinó que l'han esborrat de la llista de prioritats.

Setembre arriba amb una gran responsabilitat per a tots els equips que volem salvar alguna part del bagatge acumulat en els darrers anys. Sabrem capaços de resguardar espais educatius positius i creadors de cultura? Sabrem, els mestres, contribuir a donar eines al nostre alumnat per ajudar-los a enfrontar-se a un món, en el qual la paraula esperança sembla que estigui lluny de les agendes polítiques de la classe dominant?

Estic convençut que la situació ens provocarà en la necessitat de dissenyar nous models, noves maneres de fer front, des de la humil plataforma que és l'escola, a tanta crisi que ens ataca des de tots els fronts.

Setembre ens ofereix el millor escenari per aprendre. Aprendre en una situació de xoc, que és el complement a l'aprenentatge lent que tant reivindico. Molt em temo que la clau serà precisament això: saber combinar la paciència i la calma en les decisions, amb la resposta radical i ràpida a una situació que ens interroga, cada dia,  des de tots els àmbits.

La dona veloç

Una de les lectures de l'estiu. És cert, no ens enganyem, a l'estiu tenim temps per llegir i durant el curs, la lectura quasi esdevé una obligació.

Metàfora de la societat veloç. El darrer diàleg del llibre -o quasi l'últim- vincula la rapidesa amb la superficialitat quan la protagonista se n'adona que la majoria de les prediccions que havia fet eren errades.

Oberta a l'esperança però clara en el missatge: sortir-se'n del comportament que ens empeny l'actual societat és difícil, complex i necessari com el deixar de fumar. Potser més difícil i tot.

Recomanable. Més enllà de si és una molt bona novel.la o només una bona novel.la. Per a tots els que en algun moment de la seva existència reflexionen sobre la velocitat o la lentitud que porten a sobre i miren la situació amb ulls crítics.

Adolescència

L'adolescència esdevé un estat, una forma, un comportament... quasi una cultura.

Passar lànguidament davant de les millors obres d'art, passejar-se amb la capsa que indica la darrera compra de la botiga de moda, arrossegar els peus per terra, parlar amb una veu imperceptible, no agradar res del que agrada als grans, agradar tot el que agrada a la tribu, rebutjar les responsabilitats, avergonyir-se de qualsevol comportament dels adults propers, aixecar-se amb cara d'enfadat a no ser que hi hagi convidats, llavors utilitzar el millor dels somriures per saludar i dir bon dia... L'avantatge és que té terminis i després negaran aquests comportaments, encara que estiguin enregistrats en la nostra memòria...

A cada edat un comportament, no patiu. Que la vida està plena de comportaments estereotipats.

NY

Impressionant. No faré cap crítica més enllà de la fascinació d'una ciutat que és com un món en petit. Un lloc on tot es confirma.

Ciutat universal, plural, en la que tothom fa el què vol, es vesteix com vol, porta les sabates que vol i pensa com vol...

Això sembla.

Es una ciutat el suficientment gran com per encabir qualsevol idea, pensament o comportament.

Capital del món. Paisatge inoblidable. Arquitectura, art, vida. Humitat, calor, canvi climàtic.

Miratge que ens porta a pensar que el món pot aspirar a viure en les mateixes condicions.

Em quedo amb les botigues d'Est Village i el paisatge de gratacels trencant el cel i reflectint els núvols. I els núvols amenaçadors sobre Manhatan.

Pausa

Redueixo les emissions d'entrades, crítiques, reflexions durant els propers dies. Podem descansar una mica tots plegats i dedicar-nos al que predicava en la darrera entrada.

Bon estiu  a tothom.

Quadern d'estiu

Intueixo les vacances que comencen com la possibilitat de mirar, badar, caminar, sentir, olorar, estimar, perfumar, riure, conversar, gaudir... Retrobar-se amb les persones que estimes, amics... Potser una imatge massa idíl.lica?

Ens han fet creure que la felicitat depèn del més i, en realitat, depèn del suficient.  Més ser i menys tenir, llegia en un grafitti prop de casa. I això ens porta a fer ús de les vacances des d'una calma intrapersonal i interpersonal.

Potser aquests moments, en els que conjuguem tots aquests verbs i altres de la mateixa col.lecció, són els que ens ajuden també a tenir més confiança en les possibilitats de millorar, de canviar i de construir una societat millor, amb més igualtat, més justícia i més bondat.

Potser aquests haurien de ser els veritables deures de vacances, el quadern d'estiu que omplíssim tots plegats. I retrobar-se al setembre per enfilar el nou curs i compartir les idees que hàgim pogut pensar des de qualsevol lloc on hàgim anat a parar. Sempre amb la millor companyia / companyies possibles.

Un sistema irracional i enganyós

Sebastià Alzamora ens recorda com els governs aprofiten propostes polèmiques com a cortines de fum d'altres propostes, de vegades, més greus que les primeres. Ho comenta amb les mesures que el govern balear pren respecte a la llengua i el sòl edificable. Llegiu la seva columna, avui a l'Ara.

Intueixo coses semblants en molts camps de l'administració. Per exemple a ensenyament: En aquests moments, la política central del Departament són les retallades: plantilles, substitucions, drets socials, suport a l'escola inclusiva, TEIs, despeses de funcionament, sous... Però el desconcert i la pressió que suposen les mesures  d'estalvi econòmic ens distreuen d'altres propostes que, sense tenir un cost econòmic, contribueixen a no millorar la situació de l'escola. O si voleu, d'altres "no-propostes".

Tot el que fa referència a disminuir la burocràcia: estalvi de temps impressionant si comencem a deixar de fer les coses repetides dues i tres vegades, perquè ens les demanen des de negociats diferents (i entre ells no es parlen, pel que es veu). A millorar l'eficiència del sistema: aplicatius que no funcionen, aplicatius inútils, terminis petits, demandes inútils de paperassa...

Tot el que fa referència a l'autonomia dels centres educatius. Hi ha pitjor sistema de funcionament que tenir una plantilla que depèn d'un "bombo" com si fos la loteria de Nadal? Com podem planificar, consolidar o construir projectes, sense que les persones que l'han de tirar endavant hi estiguin d'acord i vulguin fer-ho? I en aquests moments el sistema permet la no continuïtat dels substituts, el desplaçament de persones que han treballat tres, cinc o més anys en una escola, l'arribada de persones que no estan d'acord amb el projecte... La impermeabilitat i la rigidesa del sistema basat en l'antiguitat comporta una pèrdua de recursos humans constant -és a dir econòmics... I l'administració que té un decret d'autonomia i una Llei d'educació de Catalunya, no fa cap pas per desenvolupar i millorar aquests aspectes.

Tot el que fa referència a la utilització de recursos externs: universitat, jubilats, entorn, empreses, voluntariat... No hi ha cap mecanisme que faciliti aquesta col.laboració i faci possible l'arribada de nous recursos a les escoles.

Quan en una investigació hi ha un problema, sempre es busca el culpable en funció dels beneficis que en treu. Vosaltres mateixos.

La Conselleria ens recorda mentrestant que fer de mestre és una manera de viure: Suposo que es refereix a una manera de viure en la incertesa, en la fragilitat, en un espai i un temps en el que els problemes i les polítiques que s'emprenen afecten enormement la qualitat; un espai i un temps en els que les escoles  no  tenim  cap possibilitat d'intervenció. Per no tenir, no tenim ni un canal reconegut per fer arribar les nostres queixes i si ho fem se'ns crida a l'ordre i a l'obediència, per no utilitzar el canal adequat.

Si les retallades a l'educació són discutibles -en el seu model potser no, però oblidem que hi poden haver altres models...- , totes aquestes altres propostes -o no-propostes-  ho són encara més ja que només  responen a una visió estreta, rígida, selectiva i conservadora  d'entendre el món, la societat i l'educació; visió que no compartim en absolut.

Juny

JUNY

Per Sant Joan, amiga, te'n faria retret
si és cas que no venies al festeig que tindrem.
Cada noia fadrina demanarà un promès,
l'alfàbrega i la ruda voldran llum dels estels.
Sentiràs com s'esberlen de claror els fanalets.
Farem focs d'artifici com no es veu en els cels
perquè caiguin estrelles
   i en bombes de paper
pugin de nou enlaire enduent-se'n els precs
-i el teu
 si t'atrevies
   que és un prec que conec.
Tu els clavells regaries. Jo et robaria un bes.
Joan Salvat-Papasseït

Premi al Blog

El bloc "Pensaments de colors de mestr@" m'ha concedit aquest premi. Gràcies.

Segons el bloc, "el premi està dedicat a l'ensenyament i és pel bloc Des de l'escola,  de l'autor del llibre "L'educació lenta", Joan Domènech. Ara en època de crisi en que l'educació rep mals tractes molt sovint, la seva mirada serena i sovint esperançada és encoratjadora."

Les bases del premi són:

1.- copiar i enganxar el logo del premi al bloc, i enllaçar al blocaire que t’ho ha atorgat.

2.- nomenar als teus 5 blocs favorits (han de tenir menys de 200 seguidors) i deixar un breu comentari en els seus blocs per fer-los saber que han rebut el guardó.

3.- demanar i esperar que aquests blocaires passin el guardó a altres 5 blocs.

Ja us aniré dient a qui li donaré els cinc guardons.