Uns quants alumnes ens han deixat. Alguns han anat a viure al seu país d'origen. L'Al que la seva família ha enviat a Romania perquè la crisi els obliga. O els que han canviat d'escola per alguns desacords amb el projecte... Totes les decisions de les famílies són respectables i les seves raons també. No hi ha cap dubte que tothom posa per davant el benestar i el projecte millor per als seus fills. Malgrat que, en alguns casos, puguis pensar que s'equivoquen.
Respecte a les decisions. Amb la certesa de que, de vegades, tot és molt confús i, fins i tot, injust. La pressió sobre els nois i moies és molt gran en alguns contextos. I, atabalats per una societat competitiva, que predica constantment l'excel.lència dels millors, que valora només els coneixements tècnics però no la formació de les persones... algunes famílies busquen resultats. De forma precipitada i immediata.
Busquem el millor: I desorientats pretenem que tots sàpiguen l'anglès que nosaltres no hem après o la informàtica que mai vàrem necessitar. Al barri corre la brama de que la nostra escola no té cap interès pel nivell d'aprenentatges que tenen els alumnes. Hi pot haver una opinió més perversa? Com es pot pensar que respectar el ritme dels aprenentatges dels alumnes es pot traduir en desinterès pels aprenentatges que els alumnes han de fer? És precisament tot el contrari. Perquè ens preocupa el nivell, ens apropem als diferents ritmes educatius. Per aconseguir el millors nivells. Però tot això, suposaria una reflexió molt llarga que ja anirem fent.
I arriben també alumnes. Alguns amb recomanacions directes i indirectes d'escoles privades: "el seu fill estarà molt millor atès a l'escola pública"... " a la nostra escola és molt difícil que segueixi el ritme". Això és el que expliquen algunes famílies quan venen a matricular el seu fill. Sobren comentaris.
Arriba el setembre i també arriben els nous mestres. Alguns amb il.lusió d'incorporar-se a l'equip. D'altres sorpresos per l'acollida que reben: i per la realitat de l'escola. Amb les preguntes dels primers dies tens una lleugera idea de quina formació han tingut i quines pràctiques han fet abans d'arribar a l'escola.
Mestres joves, però alguns amb idees ja d'una gran rigidesa.
L'educació d'avui posa èmfasi en preparar a l'alumnat per respondre a les noves situacions en que es trobarà de forma competent, encara que no hagi conegut mai aquesta nova situació a la qual s'ha d'enfrontar. Bauman ens recorda la metàfora dels projectils intel.ligents que canvien l'objectiu dutant el mateix recorregut i avaluant les noves situacions per les quals va passant. I, a nivell professional, continuem formant mestres poc competents que segueixen aplicant les mateixes solucions als diferents contextos. Perquè no comencem a treballar la competència en la formació inicial del professorat? I a donar valor a la necessitat de contextualitzar totes les mesures i actuacions de cadascú?
Acollir a tothom. Sentir-se acollit. Predisposar-se a acollir i a acollir-se. Objectiu clau en els primers dies i, després, al llarg del primer trimestre. El benestar de tothom és clau i no el podem descuidar. Una acollida que ha de fer-se també en la perspectiva d'aprendre i, naturalment, amb la possibilitat de desaprendre.
Comença un nou curs i les ganes de veure l'arribada i els somriures de tots els nens i nenes de l'escola, cada vegada són més grans. I aquest any... 4, 3, 2 ,1......... i 0. Au vinga, endavant! Us estàvem esperant. 4 dies per preparar-ne 176. És una contradicció? Prenem-nos-ho positivament: no és res més que el signe del temps, fer més amb menys. I d'això, els mestres, en sabem un pou. Qui es pensava que no començaríem amb tot preparat està ben equivocat.
Bona feina i un bon curs per a tothom.
5 comentaris:
M'agrada retrobar les teves lletres de nou, la teva mirada positiva i acollidora, quan parles de l'escola, dels infants... Dos apunts: jo no visc tan bé els minsos 4 dies reals per preparar els 176. Un cop més, aquest pervers departament d'educació sap que els mestres invertirem el que calgui per atendre els nins i els nous companys com es mereixen.
L'altre: la mestra interina que farà el "0'83" de jornada, acabadeta d'arribar a l'escola -a la nostra escola, sí, d'aquesta que parlen al barri...-, em deia avui emocionada mentre descobria aspectes de la vida a l'escola, que encara és a temps de canviar de domicili, perquè l'any vinent els seu menut de 2 anys, entri a la nostra escola... he, he... Ja ho veus...
Que tinguem un bon curs, amb salut, alegria...
Núria
Bé, ja hi som. Després de tants mesos d'ençà de les preinscripcions, el nostre fill començarà P3 al Fructuós. I amb ell, tota la família comencem una nova etapa, una nova aventura, i comencem a com dius bé .. . aprendre i desaprendre, i afer les següents passes cap a una realitat més lenta.
Gràcies pel vostre esforç per tenir-ho tot apunt. Arribem amb molta il·lusió i amb moltes ganes! Fins ben aviat !
La meva parella,pare de dues "fructuoses" va anar a Helsinki per a un congrés d'ensenyament de llengues extranjeres, allà una pedagoga finlandesa li comenta que el model educatiu finlandés no és tan perfecte, els nens no són feliços, hi ha massa distància entre l'escola i la familia, interactuen poc.
Una companya en el viatge,mare i amb càrrec directiu a la UAB, li comenta, que el Fructuos Gelabert, és una escola referent.
Jo, com a a mare, que no hi entenc de sistemes pedagògics (però en vaig aprenent), sé el que veiem a casa; les nenes van contentes a l'escola, són felices, i apart del que aprenen (que és molt); van fent un gran creixement com a persones , que és gràcies tant a la tasca que fem des de casa com la que es fa a l'escola.
Els valors que nosaltres el hi volem donar, no tindrien un bon exemple en una escola competitiva.
Estem molt tranquils de que en el FG, les nostres filles estan en molt bones mans.
Noemí
Buscant informació sobre el llibre "Elogi a l'educació lenta" (que encara no he llegit però que llegiré), m'he trobat amb aquest blog.
I em deixa un regust agredolç. Em dolen les coses qeu diuen al barri (el meu) de l'escola, que hi hagin entrat nens i nenes els pares dels quals no creuen en el projecte, o no l'entenen... Quan el meu fill se'n va quedar fora i li ha tocat anar a una altra escola (també pública) "normal", on consideren fonamental començar a estudiar anglès a P4, que llegeixin a P5 i carregar-los de llibres i de deures a partir de primer. Una manera d'enfocar l'educació que no casa amb el que jo penso, i el que és pitjor, no lliga gens amb com és el meu fill...
Els que fem l'opció per treballar per una Escola Pública i de qualitat no ho tenim fàcil. Em refereixo tant als mestres, com a les famílies que feu aquesta aposta. Es tracta de renovar els currículums i els programes, acostar l'educació a les necessitats d'una societat complexa i en profund canvi, envoltats d'una pressió molt gran per una "excel.lència" que exclou a la majoria, una pressió per la competitivitat, a favor de l'individualisme...
Amb tots aquests aspectes crec que ningú té la vareta màgica. Nosaltres hem fet una opció educativa i ens la creiem i ens hi hem compromés. Però penso que altres opcions també poden ser vàlides.
T'entenc quan apuntes que en una escola els mestres i les famílies haurien de compartir projectes, models educatius, finalitats, intencions... Però, de vegades, tot això es fa difícil.
Només podem dir al nostre favor que quan parlem d'escoltar als infants, de compromís, d'implicació... ho manifestem, ens ho creiem i són aspectes que configuren el nostre projecte.
Res més que això. Com diu aquell adagi, per educar un infant, cal tota la tribu. I per això, l'acord, la cooperació i la col.laboració entre tothom és un aspecte clau de la qualitat.
Res està perdut, mai. En la millor escola pot esdevenir el fracàs, i a l'inrevés: La pitjor escola pot comptar amb el mestre i la mestra que educaran de la millor manera a un infant.
De vegades depèn molt de l'acompanyament que es faci des de la família. I això si que està en les vostres mans.
Molta sort!
Publica un comentari a l'entrada