Avaluar? De què parlem quan parlem d'avaluació?

Segueix sent un cavall de batalla a l'escola. Avaluem el procés, però després ens pressionem per explicar un suposat nivell dels alumnes i no enganyar-nos.

Avaluar el procés i no enganyar a ningú també és possible. Perquè hi ha processos en els quals hom pot veure si l'actitud de l'alumne és suficientment participativa. Però també si els recursos que activem per afavorir aquesta implicació de l'alumne, funcionen o no.

Avaluem als alumnes i ens avaluem nosaltres mateixos. Fem tot el que està en les nostres mans, ho constantem, informem als pares... Però com ens en sortim amb tot l'alumnat?

Avaluar és tenir en compte el suposat nivell dels alumnes? Si és així hem de determinar quin és el nivell de referència i com es determina. Per l'edat? pel currículum oficial? I, després hem d'estar segurs que tindrem els instruments per fer-ho sense enganyar-nos i sense enganyar a ningú.

És clar que, si no sap llegir. no sap llegir Però hi ha molts més aprenentatges i l'anàlisi tampoc és tant clar ni objectiu.

Ser clars en explicar aquest procés d'aprenentatge. En explicar com hi intervenim. Com aconseguim o no implicar a a l'alumne.

Segur que avaluar significa alguna cosa més que posar una nota. Encara que a l'administració sembla que sigui l'únic que els importa.

El nño de la bicicleta

Bona pel.lícula Relacions interessants al voltant d'un nen no estimat en el seu entorn familiar i amb una necessitat molt gran d'afecte i lligams.

Relacions interessants entre ell i la Samantha -la dona que l'acull-, entre ell i els educadors, el pare... Amb l'amic delinqüent, amb el nòvio de la Samantha... I el contrapunt de l'estanquer i el seu fill, alliçonador.

Com Linux i la seva manta, la bicicleta és l'objecte que el salva i el lliga al món.

Recomanable en tots els sentits.

Educació lenta, encara.

Segueixo fent xerrades sobre l'educació lenta.  Insisteixo en seguir plantejant que no es tracta d'anar tant lentament, deixar fer, o no fer res i esperar que tot succeeixi de forma automàtica.

L'acció educativa ha de ser d'una gran exigència. No podem dormir-nos en els llorers, ni esperar que els nostres alumnes aprenguin sense cap mena d'esforç. Tenir en compte ritmes d'aprenentatge no vol dir inoperància i laissez faire.

Buscar el temps just.

O com deia César August en el seu lema, Festina lente (afanya't lentament) que no deixa de ser un oximoron enginyos i interessant.

El poeta

El Poeta

És aquell qui en el cor com una torxa ardent

crema en apoteosi! La substància d'un somni;

vaga calladament com un Eros alat

per la corba suau de l'oblit i l'escuma.

I per la seva sang passa, com un misteri,

el bruel del lleó o el sospir de la tòrtora.

Albert Manent

Missatge a la xarxa

M'arriben molts missatges a la xarxa. Reprodueixo aquest perquè contribueix amb més arguments a la indignació necessària: 

Si el viernes, día 30 de diciembre, el consejo de ministros del Partido Popular (PP) acordó rebajar un 20 por ciento la subvención a los partidos políticos y a los sindicatos, para ajustar el déficit fiscal, pedimos que se le retire la subvención anual de 10.000 millones de Euros (*) a la Iglesia Católica. ¿Por qué  a unos sí y a esta institución no?

  
(*) esta es la cantidad que se asigna como pago anual del Estado a la Iglesia católica en 2012 como consecuencia del Concordato firmado por España con el Estado vaticano en 1956 y ratificado en 1979. Ha recibido ya del bolsillo de todos los españoles cientos de miles de millones de euros.

Preinscripció i desequilibris

Allò que anunciaven taumaturgs insignes, s'ha acomplert... (com deia el poeta).

Sembla que es canvien les zones de proximitat per al curs vinent. Pressions del PP (volen zona única a Barcelona) porten al Departament d'Ensenyament a acceptar modificar les zones d'influència i ampliar-les. És clar, que el Departament no ha tingut en compte la opinió de les escoles públiques que estan en contra d'aquestes propostes. Potser és que no ho saben que estem en contra, ja que no ens ho han preguntat...

El cert és que les zones s'amplien, mesura que només afavoreix a la població autòctona, amb més ... (ho deixem aquí, amb punts suspensius...).

S'acabar així una de les poques petites reformes que va intentar el tripartit per intentar equilibrar escola pública i concertada, per tal que l'alumnat es repartís una mica més equilibradament. Amb aquesta mesura (juntament amb els punts que ja es van introduir el curs passat per primar als fills de les famílies que han estudiat en el centre al que opten) s'afavoreix a una població concreta. Ja sabem a que ens referim.

Primer els de casa, diu aquell eslogan de l'extrema dreta que tant mal ens fa als ulls quan ens el refreguen. D'altres l'apliquen de manera més subtil i potser ningú es queixa.

Ho complementem amb la desmatriculació contant que alguns alumnes -curiosament els que tenen més dificultats- pateixen a partir de primer de primària a les escoles concertades de Barcelona.

Menys mal que la qualitat de l'escola pública ningú ens la discuteix.

Jocs i memòria

Cada vegada que preparem un joc matemàtic nou -a la nostra escola fa temps que treballem les matemàtiques amb aquest recurs, entre d'altres- apareix a la primera pàgina del CD en Carlos Gallego.

Penso que és un bona manera de recordar-lo fent servir uns materials que ell en va promoure la seva construcció. Malgrat hi hagi una pena tant gran en la seva absència.

Gràcies per les teves herències.

La vida sigue igual?

En setze dies d'any, els anuncis de retallades han estat constants. El mes passat hem cobrat de miracle (!) gràcies a un error d'economia. I aquest mes ens despertem cada dia amb un nou anunci de retallades que ens afecten i ens afectaran en els propers mesos. Tenim la impressió que no hi ha final en aquesta espiral.

S'anuncien altres mesures específiques que s'aniran concretant a nivell educatiu. Disminució de plantilles, augment d'horaris, supressió del professorat per fer suport, disminució de pressupostos, anulació de subvencions a entitats de la comunitat educativa, supressió de les escoles d'estiu, disminució d'un 80% del pressupost per formació... No ens hem de preocupar excessivament, ja que també ens diuen que gràcies a l'exercici de responsabilitat de CiU i PP, cobrarem endarreriments, i els catalans podrem arribar a final de mes.

Mentrestant, els governs teconcràtics o polítics, contracten als piròmans com a bombers. S'anuncia i es difon la idea bàsica: no hi ha alternativa, condemnant la raó crítica al carro del rebuig (no té dret ni al compostador ni al cubell del reciclatge).

A l'escola, com a contrapartida,  la única recepta que li arriba és el "ordeno y mando". Com si els déficits i les retallades no tinguessin importància i no estiguessin hipotecant el futur de l'educació. Acatarem ordres, és clar: venceran però no convenceran. Aquest és el problema.

L'escola  malgrat tot,  en el dia a dia, segueix. Hi ha un bon ambient. Fem bromes. Treballem com mai. A les aules, els projectes es segueixen construint. Hi ha compromís. Els pares i mares segueixen col.laborant, tornant a temps antics en els quals ningú es feia càrrec del manteniment i eren les mateixes famílies les que el solucionaven.

Ens deixen fer. Està clar. Cap càrrec de l'administració s'interessa per nosaltres. No saben el què fem. Si treballem en equip o no. Si hi ha compromís de les famílies o no. Si els nens aprenen o no (es pensen que ho saben mirant les estadístiques anuals... però no saben què saben en realitat....). Si tenim un bon projecte o no. Es preocupen, això si, que complim la normativa.

Tot és ficció... Somien els androides amb ovelles elèctriques? Potser ens dirigim cap un món com el de Blade Runner. La vida segueix igual? Jo crec que no i la impressió és que, en pocs mesos, haurem perdut la innocència que encara ens caracteritzava.

No sé si hi haurà intel.ligència suficient per ajudar-nos a sobreviure a la crisi. La reclamo de l'administració amb molt poca convicció veient els seus actes. Ho haurem de treballar nosaltres si volem tenir un mínim de possibilitats de futur.

In memoriam. Ai, la memòria!

"Cataluña fué ocupada por Felipe IV, después por Felipe V, que la venció. Fué bombardeada por el general Espartero, que era un general revolucionario, y la ocupamos en 1939, y estamos dispuestos a coger de nuevo el fusil. Por consiguiente, ya saben ustedes a que atenerse, y aquí tengo el mosquete para volverlo a utilizar"

 

Manuel Fraga Iribarne

La lentitud del viatger. La rapidesa del turista.

És semblant a la faula de la llebre i la tortuga. És clar que la tortuga arriba abans que la llebre. I, a més a més, s'assabenta de quin és el recorregut i què s'hi pot trobar.

El turista surt, amb un mitjà de comunicació molt ràpid i aterra en un país llunyà. Baixa de l'avió i, el primer coneixement li arriba amb una diferència de clima, paisatge, temperatura, ambient... La seva sorpresa, la velocitat que ha utilitzat per arribar-hi,  faran que sigui necessari destinar un temps a adaptar-se, a saber exactament on ha ant a parar, a acceptar que aquella calor extrema és ben natural al país on ha arribat...

La persona que viatja, en canvi, fa un llarg recorregut, amb un temps en el qual observa, coneix, aprèn, es va adaptant als canvis climàtics, ambientals, de contextos, de cultures... Quan arriba, ja porta a la seva maleta moltes vivències... molta saviesa...

Em vaig quedar amb aquesta anècdota que va explicar un dels assistents al seminari que el cap de setmana passat vaig inaugurar a Eivissa, al Centre de Professors. Citava a un autor, del qual ara no en recordo el nom.

Cada conferència que faig em suposa un gran aprenentatge. Us ho asseguro i no ho dic formalment. Sempre hi ha un comentari adient, o una pregunta que et fa pensar, o dubtar sobre el que has explicat i que obliga a explicar millor o a matisar...

Em dóna la sensació quan algú explica una anècdota d'aquestes que ha relacionat el que jo intentava explicar amb alguna cosa que ell havia viscut. L'he ajudat a pensar en les seves pròpies coses. Ja em dono per satisfet. Aquest hauria de ser l'objectiu de moltes xerrades.

Gràcies a l'esperança

No calen paraules, només escoltar.

Per què als nens no els agrada anar a l'escola?

Aquesta és una de les preguntes a les quals el llibre del mateix títol de Daniel T. Willinghan intenta donar resposta.

Us haig de dir que és un llibre molt interessant que aporta qüestions rellevants, posicionaments i reflexions sobre aquestes qüestions i que ens obliga a pensar.

Hi veig moltes connexions amb les pràctiques de molts mestres que no es deixen endur per posicionaments extrems i aporten el seu mestratge, la seva experiència, el seu sentit comú al fer i desfer de l'escola.

 Crec que és un llibre que hauria de ser d'obligada lectura per a tots aquells que estem treballant per posar en pràctica altres tipus d'escola, una altra manera d'entendre l'educació que els nostres infants i joves necessiten. Aparentment podreu pensar que defensa posicions conservadores, ja que intenta relativitzar i reflexionar sobre una multitud d'aspectes, molts dels quals han esdevingut tòpics de la renovació en els darrers vint anys.

Crec que la virtut que té el llibre és el seu antidogmatisme, la seva mirada complementària, rica i suggerent sobre un sistema educatiu i una escola que ha de canviar necessàriament i que ho ha de fer aprofitant el millor de la seva experiència, de la seva pràctica  i de la reflexió d'autors com Willinghan que contrasten poscionaments potser massa extesos i que ens obliguen al rigor i a la reflexió compartida.

No sé llegir

Us recomano la lectura de l'article d'Àngels Prats al darrer Perspectiva Escolar "El que he après de la lectura ara que no sé llegir". Tots els que contínuament estem reflexionant en els processos d'aprenentatge de la lectura i l'escriptura, en les dificultats que alguns nens i nenes tenen, en com els podem ajudar... l'hauríem de llegir, per tal de reflexionar-hi profundament.

La importància d'aquest procés no cal remarcar-la. L'Àngels aporta la seva visió adulta a un procés i un aprenentatge estroncat de forma desafortunada. De ben segur que les reaccions emocionals que ens explica, ens poden ajudar a entendre reaccions que alguns infants poden tenir davant de les dificultats de fer aquest aprenentatge amb èxit.

Gràcies, Àngels, per aquesta aportació que de nou demostra el teu mestratge en aquest aspecte bàsic de l'educació dels infants.

No hi ha alternatives?

Fa uns anys comprava el País els dilluns per llegir la columna de Vázquez Montalban. Segurament era aquesta fidelitat la que em feia preferir aquell diari d’altres. Després, va desaparèixer la seva columna malaraudament, però el diari ja navegava cap un mar que no m’interessava. Vaig convertir-me en lector puntual de diaris, sense cap mena de fidelitat. Haig de confessar que m’he tornat addicte a la columna de Josep Ramoneda al diari Ara.

La d’avui és de nou d’una gran claredat. Llegint-la hi veig reconegudes idees o reflexions que he fet, d’una manera molt més modesta i dispersa. M’agrada sobretot aquesta idea de les conseqüències d’acceptar que no hi ha alternatives. Si no hi ha alternatives el que ens toca és obeir. La renúncia a l’alternativa és la renúncia a la raó crítica.

Aplicar-ho a l’economia o a l’educació...

Però també a la vida social i personal, naturalment... Potser, en definitiva, no podem construir una ciutadania moderna sense assumir de nou la necessitat de pensar i reflexionar sobre la possibilitat d’alternatives. I sobre la responsabilitat de posar-les en pràctica per poc que, mínimament, siguin possibles.

Encara que l’àmbit d’acció sigui petit i de poca transcendència. Com diu Daniel Viglietti:

Si yo no cambio un poco mis fallas, mis males, / ¿cómo cambiar entonces las tierras, los mares?

Silencis

El silenci permet reordenar el pensament.

Aquests dies de parèntesi serveixen per fer balanç i repensar plans i projectes.

I el pensar sobre tot això necessita silenci.

Dues setmanes sense entrades.