No hi ha tristor, sino esperança

Al comentarista anònim del darrer post.

No llegeixis la tristor, ni a l'entrada ni al poema. Llegeix l'esperança de que serem capaços de fer possibles altres camins, veritables alternatives.

Mai el pensament únic ha fet callar a les persones... Penso que estem en un moment en el qual sorgiran altres moviments, altres forces que donaran el tomb a una situació que no ens agrada.

Necessitem altres pensaments, altres accions. I la soledat que reivindico és la que ens ha de permere tenir més camins col.lectius.

Morin reivindica aquesta esperança per moure les consciències i avançar cap un món millor. Crec que estem en el camí.

A reveure

Necessito un parèntesi. Aquest trimestre que s'està acabant ha estat molt intens i encara ho és. No s'acaben les raons per escriure però necessito reposar les idees. M'arriben masses informacions, reflexions, debats... que no tinc temps de pair. Necessito temps per desgranar possibilitats.

Deixo, provisionalment el bloc. La darrera vegada que el vaig deixar començava una nova etapa política al nostre país (desembre del 2010). L'etapa ha estat decebedora -i ho és-, potser més del que esperava.
Ara deixo el bloc a les portes d'una vaga general que farem, però em sembla que no sabem exactament amb quina finalitat. El pessimisme, el discurs únic, la no crítica,... s'apodera de tots nosaltres i continua fent-nos combregar amb rodes de molí. Nosaltres o el caos, ens reepeteixen constantment.

Potser la única bona notícia de tants mesos ha estat la condemna al Sr. Matas. Esperant l'indult i que no sigui dit... 

Espero reprendre el fil ben aviat. Mentrestant ja sabeu on podeu trobar-me.

I per acabar un poema en el dia mundial de la poesia. Un poema que li posaria per títol: Poema de la soledat acompanyada

Preserve molt la meua soledat.

Preserve molt la meua soledat.
Com un gran bé l'acaricie i tempte.
Ningú no sap el que a ella li dec,
un sentiment feroçment solidari
amb qui pateix, amb qui espera en silenci;
un vast amor per la mort i la vida,
cosa total, universal principi.
Defense molt la meua soledat,
el meu racó, petit, de cada dia,
el meu jardí o el meu convenciment.
Si el deixe un jorn em moriré aleshores.
I el deixaré, arribat el moment
per la més gran soledat irreducta.

Vicent Andrés Estellés

via con me

Paolo Conte ens recita i/o canta aquest poema.

Via con me

Via, via, vieni via di qui,

niente più ti lega a questi luoghi,

neanche questi fiori azzurri…

via, via, neache questo tempo grigio

pieno di musiche e di uomini che ti son piaciuti,

It’s wonderful, it’s wonderful, it’s wonderful

good luck my babe, it’s wonderful,

it’s wonderful, it’s wonderful, I dream of you…

chips, chips, du-du-du-du-du

Via, via, vieni via con me

entra in questo amore buio,

non perderti per niente al mondo…

via, via, non perderti per niente al mondo

lo spettacolo d’ arte varia di uno innamorato di te,

It’s wonderful, it’s wonderful, it’s wonderful

good luck my babe, it’s wonderful,

it’s wonderful, it’s wonderful, I dream of you…

chips, chips, du-du-du-du-du

Via, via, vieni via con me,

entra in questo amore buio pieno di uomini

via, via, entra e fatti un bagno caldo

c’è un accappatoio azzurro,

fuori piove un mondo freddo,

It’s wonderful, it’s wonderful, it’s wonderful

good luck my babe, it’s wonderful,

it’s wonderful, it’s wonderful, I dream of you…

chips, chips, du-du-du-du-du

Sobre el bloc

El bloc és una mena de situació imprevisible que fa de vàlvula per disminuir la pressió. Funciona també com una crònica.

Les entrades es van elaborant i , de tant en tant, apareixen.

Són poc regulars. A batzegades.

Amb un peu a terra, a l'escola... No seria capaç d'explicar allò que no he viscut. Parlo de la realitat, de la meva realitat.

Del temps i de l'espai. De l'amor i del desamor. De l'escola i l'educació. De tu i de mi.

Ritmes a Mallorca

Debat final en el seminari de Palma sobre els ritmes i temps a la infància. 

Les mestres assistents -els mestres s'han quedat a casa preparant la bugada i el dinar...- exposen les petites propostes que han fet per millorar les seves escoles. Escoletes, aules d’educació infantil, algun servei extern...

M’expliquen que això de la necessitat d'aplicar altres ritmes a l'escola, ja no és una qüestió nova i que s’està estenent a moltes escoles. Potser és veritat. Noto que els que més ho necessitem som els mestres, ja que sinó som capaços d’aplicar-nos aquesta idea a nosaltres mateixos potser no serem capaços de fer-ho a l’aula. 

La sessió es fa llarga (4 hores d’un matí de dissabte), però és diversa, enriquidora, senzilla, parteix del que la gent s’imagina i planifica,  amb major o menor fortuna, amb més o menys possibilitats. 

Parlem de les propostes. Recordem una vella fórmula (el Paco Imbernon me la va ensenyar) per mesurar les possibles accions a emprendre. La Urgència i la Importància són dos factors que s’han de sumar (segurament els hem d’equilibrar més ja que acostumem a fer allò que és urgent i sempre passa per davant del que és important). La Viabilitat multiplica (si és zero, més val que no ho intentem encara que sigui molt urgent i molt important... o que estudiem millor aquesta variable). 

Establir prioritats passa també per saber on podem començar per tenir una mica d’èxit. Que les coses ens surtin bé també ens ajuda a continuar. La nostra autoestima ho agraeix.

Política i Educació

Dijous 15, al Cosmocaixa, convidat pel meu amic David Vilalta, participo en un debat amb en Daniel Inerarity, filòsof, per parlar de política i educació.

Quatre punts de la meva reflexió.

L'educació i els problemes educatius tenen una característica Política (en majúscula) i no merament tècnica.
L'educació contribueix a transformar la societat, o no...
Les polítiques educatives (la política quotidiana, amb minúscula)  han de canviar de forma radical, si volem millorar l'escola.
Tenim un camp d'actuació i de transformació possible que passa per rellegir la nostra feina (la nostra professió) des d'un punt de vista polític.

Una reflexió que no acostumem a fer potser perquè ens han manllevat la pssibilitat i viabilitat de fer-la. I potser cada vegada es fa més necessària.

Ritmes d’entrada a l'aula

Quan parlem d’una educació a la mida dels nostres infants i d’un temps aliat de la nostra feina, ens referim a propostes possibles, simples... que milloren directament el bon funcionament de l’aula. Són propostes que no impliquen grans canvis, sinó potser tenir aquesta mirada diferent sobre aquesta petita comunitat formada per infants i adults que intenten aprendre i comunicar-se quotidianament.

Començar al matí és important. I començar amb un ritme tranquil i que ens ajudi a prendre consciència de la nostra pertinença a l’escola. (De vegades tinc la impressió que aquesta pertinença és difícil de veure).

En algunes escoles (Warldof)  comencen cantant tots junts, fins i tot amb els pares i mares que els han acompanyat. A algunes escoles comencen amb meditació (Escola Lourdes)  o ioga. En d’altres les famílies poden acompanyar als alumnes a l’aula (Escola El roure gros) i estar-se una estona lliure amb ells, ajudant a l’aula, compartint aprenentatges...

En totes aquestes experiències s’accepta la idea que els infants fan una transició de la família a l’escola, i que aquesta transició s’ha de fer amb el temps necessari. Sabem que hi ha mestres que es posen nerviosos quan a les 9 i 5 els seus alumnes no estan començant a treballar. Es parteix de la idea que els alumnes a l’escola estan tot el temps aprenent, fent i treballant. Sortosament no tenen un comandament a distància ja que sinó, sovint, als deu minuts canviarien de canal.

Els ritmes de Menorca

 El curs de Menorca, sobre ritmes i temps de la infància, va començar amb aquest poema de Sergi Cleofé, recitat per Na Júlia. No vam tenir millor manera de començar.


SERVAR
Servar els fills,
Versar els mots,
Cor amb cor,

Pell amb pell,
fins extasiar-te.


Servar els mots,
Versar els fills,
Amb la tinta de la vida
i anar omplint les pàgines blanques
Del futur.


Servar per conversar.
Versar per conservar.
Servar i observar.
Servar, servar, servar...


Servar un infant: tenir-lo damunt, aguantant-lo amb els braços o dins la falda perquè no caigui.

Fer visible allò que és quotidià.

En algun seminari de formació d’interins, els hi fèiem fotografiar les parets de l’aula. Després els hi havíem fet analitzar i comentar. En la darrera vegada que ho vaig fer els hi vaig preguntar que observessin tres aspectes:

1. Percentatge de producció de l’alumnat, de l’escola i editat fora.
2. Quantitat d’espai ocupat i d’espai gestionat per l’alumnat
3. Com quedava reflectida la diversitat  de l’aula en les seves parets.

A partir d’aquestes preguntes s’obria un debat i una reflexió, sobre la informació que ens aporten les parets de l’aula, respecte de l’escola, dels aprenentatges que es fan a l’aula, de la metodologia que es fa servir...

Alguns mestres em deien que era la primera vegada que veien les parets de l’aula. Alguns havien entrat a meitat de curs o d’altres havien anat penjant materials... però la quotidianitat feia invisibles tot el contingut.

Aturar-se a mirar és molt important a l’escola. Fem les coses per rutina i, de vegades., no acabem d’entendre que per tal que els nois i noies reconeguin la seva aula com a pròpia, hem de canviar els paràmetres de la seva organització. Podem començar per les parets, per l’espai en general... és l’inici. Després pot venir el temps. I seguidament...  

Ritmes i temps de la infancia

Amb aquest nom faig tres seminaris amb mestres d'educació infantil i primària a les Illes. A cada seminari més de 40 persones.

Fem una primera sessió per freflexionar el perquè ens hem de proposar uns ritmes diferents i uns temps més adequats als infants. A partir d'aquí els assistents van desgranant propostes, presentacions, reflexions...

Són curiosos alguns detalls:

1. Com els entorns faciliten molt la feina, encara que, de vegades, no es poden escapar dels ritmes trepidants. Entorns rurals, de poble, amb espais amplis als centres... faciliten molt la feina de les mestres que fan plantejaments més pausats.

2. Com a l'educació infantil es més fàcil que a la primària.  No hi ha tanta pressió, ni de famílies, ni de currículums... Malgrat que de vegades també hi ha pressió, de primària, per exemple...

3. Quan l'equip directiu hi està implicat, la cosa rutlla. Sinó, les dificultats augmenten, perquè cal estar atent als resultats -com si no ens importessin a nosaltres!

4. En el millor dels casos, imprimim un ritme lent a les aules, però els mestres anem estressats. Fer una escola una mica contracorrent ho porta això.

En aquests seminaris aprenc molt. N'estic convençut. Em retroalimenten i justifiquen que continuem parlant d'escola, mestres, innovació, renovació, lentitud... revolta, insubmissió, autonomia... nen i nena, noi i noia...  equip, cooperació, formació...  emancipació, equitat, solidaritat, cooperació... valors, ètica, moral... EDUCACIÓ.

Polítiques a la matriculació?

Un informe de la Fundació Jaume Bofill, coordinat per Miquel Àngel Alegre, basat en el qüestionari contestat per gairebé 6.000 famílies barcelonines sobre com afronten el procés de matriculació dels seus fills i publicat a principis del 2011 deia: 

La proximitat és el primer factor que posen a la balança les famílies de Barcelona en el moment de triar l'escola dels seus fills. No totes, però, hi donen la mateixa importància i les famílies amb més capacitat econòmica i nivell d'instrucció ho consideren un factor menys determinant que aquelles menys instruïdes o formades per estrangers.

I la Consellera deia  a l'abril del 2011:

Durant els anys de tripartit, l'escola pública va créixer molt i la concertada, no. Com que només es creaven places a la pública, hi ha anat a parar el nou alumnat immigrant que ha anat arribant i augmentant. A mi m'agradaria que les places de concertada poguessin créixer en llocs on poguessin compartir la coresponsabilitat dels alumnes amb necessitats específiques. Però dependrà de la demanda de les famílies i les necessitats de cada lloc. 

Suposo que hi veieu alguna relació. 

Ara, ja tenim ampliades les zones de proximitat. Hem d'esperar resultats.  

Mentrestant, en algun lloc s'està gestant un nou canvi en les adscripcions territorials i tot indica que serà en la direcció de la zona única. Per reblar el clau.

A qui beneficia , realment, tot això? Vosaltres mateixos podeu treure conclusions. 

Per una nova coordinació d'escoles

El dia 12 d'abril, hem fet una convocatòria a les escoles que formen part de la coordinació 0-12, per tal de debatre i reflexionar sobre la necessitat d'aquesta coordinació i el seu futur. Tenim programades les XI jornades pel novembre del 2012 i volem, abans, copsar les perspectives que aquestes escoles tenen sobre la necessitat i la viabilitat d'aquesta coordinació.

Hem convidat també a altres escoles participants en les Jornades 0-12, a les jornades d'escoles novelles (ICE UAB), les que formen part del Secretariat d'escola rural, la coordinadora d'escoles bressol...

Creiem que és necessari repensar i potser refundar aquest àmbit de coordinació, però hem de ser prudents per tal de crear una organització que sigui sostenible i eficaç pels nostres interessos. De la seva necessitat n'hem parlat amb altres moments. Som unes quantes escoles que tenim "un aire de família" i intentem donar resposta als reptes educatius, amb imaginació i responent als nostres particulars contextos.

Esperem que amb la participació i implicació de tothom poguem renovar un compromís que ens enforteixi.

Quina emoció!

Com és que tota aquesta casa entra per un foradet a dintre la màquina de fotografiar i, després, es torna a fer més gran?










I per quina raó surt al revés? Els autobusos del carrer Sardenya van contradirecció.






I les persones del carrer caminen cap per avall. Què passaria si el forat fos més petit?

Ens fiquem dintre una màquina i ens preguntem el per què de les coses.