divendres, 16 d’abril de 2010

Cap on va l'educació? Noves convocatòries de mobilització.

Llegeixo al correu el calendari de mobilitzacions que plantegen els sindicats. Ja sé que seré criticat si dic el que penso, però no puc deixar de fer-ho: aquesta situació és bastant insostenible i no veig que hi hagi cap mena d'horitzó possible de millora.

Per una banda, la crisi no deixa de definir el context general en el qual treballem. Una crisi que té unes conseqüències perverses a l'educació, perquè té una influència directa i molt perceptible, en tots els centres educatius i les iniciatives que fan uns plantejaments més innovadors. No és una crisi superficial. I a més, demostra la poca importància que l'educació té pels nostres polítics i administradors. La política, darrerament, està marcada pel curt termini i per la necessitat d'obtenir beneficis personals i/o econòmics. Salvant totes les excepcions, en el segon punt, no en el primer.

I l'educació és tot el contrari: l'educació produeix benestar a tots els ciutadans, futur, esperança... què més lluny del benefici immediat i econòmic? I, té un desenvolupament lent i a mig termini, com a mínim.

Política i educació no encaixen darrerament.

I seguim tenint una administració que no aposta per l'educació. Malgrat es digui d'esquerres i formalment, defensi el contrari: els fets no admeten discusió. L'augment de mestres per l'any vinent, no es correspon amb l'augment de la matrícula: feu els comptes i les divisions (nombre d'alumnes nous / nombre de mestres nous) quan el Departament publiqui els números. Veureu quins cocients surten! Així, tampoc ens estranyem que redueixin més de 200 professionals dels serveis educatius. Estan buscant mestres sota les pedres i desmunten un sant per intentar vestir-ne un altre.

Què canviï la política educativa del país no és una qüestió gaire possible. Canviarà el Conseller, potser això millorarà les relacions amb la comunitat educativa i la política -si entren persones que sàpiguen què és una escola i coneguin la realitat directament i vulguin fer política tenint-ho en compte...- potser s'acostarà a la realitat. O no! Potser els nous governs no aportaran gaires novetats... Si més no, hi haurà renovació: cap una banda o cap un altra. Potser algun tripartit renovat, s'atreveix a situar la conselleria d'educació en mans d'algú que superi aquesta mena de pragmatisme neutral i conservador que ha suposat la política dels socialistes... Siguem optimistes! Sino ja sabem el que ens espera: una dreta civilitzada que torni a una política que ja coneixem de fa set anys enrera!

I els sindicats? Quin futur ens espera amb ells com agents dinamitzadors del canvi de l'educació, en general, i de l'escola pública, en particular? La poca capacitat de mobilització, de crear noves cultures professionals, em preocupa enormement. Aquesta defensa dels drets dels funcionaris sense parlar a la vegada dels seus deures, em decep profundament. Necessitem una altra vaga en aquest moment? Per quina raó? Per enfortir la seva força davant la Conselleria? Per recuperar la iniciativa? Quin sentit té fer una plataforma social, si no hi ha treball en el si de la comunitat educativa? Quin sentit té l'existència de plataformes reivindicatives basades en el no a qualsevol proposta de canvi?

Amb els sindicats la renovació és més complicada. Són institucions que es reprodueixen a si mateixes i no observem emergir nous elements de cultura sindical que ens permetin tenir una certa esperança en un canvi de polítiques.

No és un panorama gaire engrescador. Recomposar un moviment educatiu, no és fàcil en aquesta situació. I tinc la impressió que no hi contribuim des de cap banda: ni des de l'administració que ha optat per tenir el professorat en contra i imposar les seves reformes més generals o més concretes. Ni des dels sindicats amb aquesta política d'enfrontament permanent i desqualificació de qualsevol proposta de l'administració.

En educació hem d'establir nous ponts de diàleg que ens permetin superar aquesta situació. Potser ja no en el marc d'un nou pacte explícit, sinó en un acord implícit que enterri les destrals de guerra, les imposicions, les polítiques informatives i d'aparador, les reinvidicacions corporatives... i que esvaeixi les cortines de fum que amaguen la poca importància que els polítics donen a l'educació del nostre país.

6 comentaris:

Anònim ha dit...

Té gràcia que critiqui els sindicats un paio que va estar alliberat pel morro uns quants anys quan era als MRPs.

julia ha dit...

Té gràcia, a mi em va semblar molt encertat tot el que es deia.

Jordi ha dit...

I aquest personatge ensenya a llegir i escriure els seus alumnes? Ah, no, que és director. I com que no ha participat mai en cap mobilització no sap ni com s'escriu.

Joan Domènech ha dit...

Gràcies Jordi per la correcció.

Anònim ha dit...

Ui, ui... Sembla que algú es posa molt nerviós, quan es qüestiona la feina dels sindicats... Mira, passava pel bloc.., i vinc de contestar l'enquesta sobre el calendari de mobilitzacions que proposa un sindicat. Els explico perquè no m'hi apunto, els comento que tinc la sensació que funcionen molt lluny de la realitat de la vida a escola (com assumir les mobilitzacions que proposen a aquesta alçada de curs. Jo no tinc més energia...) I els convido a replantejar-se el tipus d'intervenció que fan. Que connectin amb el moment actual que vivim, i que pensin com arribar a la ciutadania, aquesta que fàcilment pensa que els sindicats es dediquen a reivindicar els drets laborals dels mestres. Això pensa la gent del carrer, sí. Jo no tinc ara més forces per anar escrivint cartes al DEpartsament, als diaris, per oferir les opinions a les tertúlies de ràdio, per posar veu al malestar justificant que tenim els mestres, per... DEs dels sindicats? ES pot feina de "gota malaia?" Sense fer vagues, que són mesures molt intenses, d'alt voltatge i desgastadores....Joan, no ets l´únic que té interrogants sobre la feina dels sindicats.
Bona nit i bona setmana a tothom!
Núria

Anònim ha dit...

Núria, no pateixis, jo no estic gens nerviós.