dimarts, 27 d’abril de 2010

Malestar docent? No, gràcies!

José Manuel Esteve, autor d'un llibre ja clàssic amb aquest títol, ens explicava què significa aquest concepte. Ens deia que, el malestar, ens indica que ens trobem malament i potser no sabem exactament què ens passa.

El malestar docent existeix en aquest moment, ens agradi o no. I és un malestar que, de forma molt significativa, es manifesta tant en contra de l'administració educativa com dels sindicats. Vaig poder parlar amb mestres que van fer vaga i que no van fer vaga en la passada convocatòria. I vaig llegir també, opinions de claustres que manifestaven la seva oposició a propostes que ens venen de l'administració, però que tampoc estaven d'acord en seguir la convocatòria dels sindicats.

És evident que alguns sindicats volen capitalitzar aquest malestar docent. D'altres, més que capitalitzar-lo busquen sortides a una situació complicada, en la que no diuen el que alguns sectors pensen, ja que temen la pèrdua de vots en el reduït espai dels votants sindicals.

És possible refundar una cultura sindical diferent? Que suposi, és clar, una acció sindical diferent? Les bases hi són si som capaços de donar sortida al malestar docent existent. Però per fer-ho cal posar sobre la taula quin és el mal que realment estem patint. I això no sé si som capaços o sabrem fer-ho.

Algú a d'entomar una bandera sindical de defensa dels nostres drets i de reafirmació dels nostres deures. De crítica i proposta constructiva sense cap mena d'ambició ni demagogia. De treball sindical i social en favor d'una educació de qualitat, democràtica, pública, que no exclogui aquella altra oferta que es pugui moure en els mateixos paràmetres. I quan proposo treball sindical i social, em refereixo a treballar conjuntament amb les famílies i no solament a convocar-los a mobilitzacions. D'articulació entre pedagogia i sindicalisme, entre model professional i model educatiu. De mirada sostenible, cap al futur.

Potser serà un sindicat minoritari però jo li veig tanta o més influència, a mig termini, que els actuals, atrapats en la queixa constant i amb unes plataformes reivindicatives de consens en les quals costa d'identificar un model educatiu democràtic i de futur. La base d'aquest sindicat pot ser buscar una sortida al malestar docent, que no passi per formes tan desaforades de reivindicació (algun sindicat s'ha plantejat en quina època del curs estem, què fan les escoles, quines poden ser les seves prioritats, malgrats tots els problemes que puguin tenir?)

Vista la incapacitat de l'administració de solucionar el trencament amb una part important de la societat, els centres i el professorat, només ens queda l'esperança de que el sorgiment de noves formes sindicals puguin desenmascarar la política educativa erràtica de l'administració, cosa també difícil des de les posicions actuals. Tement, a més a més, que amb els que volen desembarcar a la plaça Sant Jaume encara serà pitjor, perquè algú els hi està deixant tot el camp abonat.