De vegades observem que entre l'escola i el món, hi ha una distància. Una distància més gran o més petita, però que té diferents manifestacions. Quan un infant, o un grup d'infants percep que allò que passa en les quatre parets de la seva aula, no té interès ni sentit per a ell... ens trobem davant d'una manifestació d'aquest allunyament.
Els infants i nois i noies es formulen constantment preguntes a l'entorn de tres grans temes: qui sóc i com funciono? Qui és l'altre i com m'hi puc relacionar? I com aconsegueixo les eines, instruments i recursos per conèixer el món que m'envolta i poder-me relacionar amb ell.
I no són les mateixes preguntes que es formula la humanitat des de fa molts anys? I que la ciència, la literatura, l'art... intenten donar-hi resposta? I aquestes preguntes no conformen els eixos del curriculum a l'educació infantil? I els plantejaments inicials de les competències?
Llavors, per quina raó es crea la distància? Com podem arribar a una situació en la qual el nostre alumnat rebutgi una part dels "continguts curriculars"? (encara que amb aquest nom, jo també els rebutjaria).
Avui, un mestre de Manresa, en una conferència al Museu de la Ciència, ens proposava que la propera tecnologia que ha d'entrar a les aules, no són els ordinadors personals, sinó les play's. Doncs, una proposta interessant per anar-hi pensant.
Els mestres tenim l'obligació d'establir ponts entre el món real viscut pels infants i el món cultural que intentem construir a l'escola. Només si sabem establir aquest equilibri de manera positiva (entre allò que ells volen aprendre i tot el que nosaltres creiem que han de saber) farem una escola, educativa, plenament, per a tots.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada