dimarts, 27 d’abril del 2010

Consens educatiu, n'esteu segurs?

Avui he anat a la presentació de l'informe de la Fundació Jaume Bofill 2008 sobre educació.

En Ferran Ferré, en Ramon Plandiura i en Ramon Ferré, han fet intervencions intentant resumir l'estat de l'educació a Catalunya, les dificultats i les propostes de futur.

En Ferran insisteix amb el consens. Què voleu que us digui? Jo trobo enormement important restablir el consens social, restablir el diàleg entre mestres i Departament d'Educació i, a cada escola, entre els mestres i la seva pròpia comunitat, és a dir, les famílies. Això és una línia prioritària.

El consens polític, és més discutible... Tots els partits plantegen el mateix model de societat i d'educació? No és així. De la mateixa manera que penso que un equip no es consolida sinó es capaç de compartir, consensuar i posar en pràctica un conjunt d'idees claus que configuren el model d'educació, d'escola i de societat pel aqual estem treballant... amb el consens polític passa igual.

Els partits estan interessats, tots, en treballar per una societat més equitativa, sostenible, democràtica... amb una escola que potencïi la veritable igualtat d'oportunitats? Amb els que hi estiguin d'acord, màxim consens. Amb la resta... ho sento, no és la meva prioritat.

Un consens que s'aconsegueix perquè rebaixem tant els plantejaments que, les finalitats ja no suposen cap millora... de què ens serveix?

Repeteixo: consens social. Acord, compromís, implicació del professorat i de les famílies en considerar l'educació prioritària, i el model educatiu democràtic, cohesionador, equitatiu... i la implicació de tothom (mestres, famílies, societat, mitjans de comunicació...) per aconseguir-ho. Aquest és el consens que hem d'aconseguir.