Els meus fills viuen a Ciutadella, a Menorca, ja fa uns quants anys. Primer la Clara hi va aterrar i al cap d'un parell d'anys l'Adrià. Viuen amb les seves respectives parelles, treballen, tenen un cercle d'amistats importants... Penso que viuen en un lloc privilegiat i, sovint, els envejo. Tenir tant a prop la natura, el mar... la calma de l'illa... i una vida tranquil.la sense les presses que portem a ciutat.
Els enyoro també sovint. Enyoro on viuen però sé que això dificulta que ens puguem veure més vegades.
Encara que siguin grans sempre tens aquell punt de patiment per la seva vida i sobretot et preguntes per la seva felicitat. En altres èpoques potser em preocupava per altres temes més prosaics i clàssics. Sé que tenen una vida diferent de la meva, que han triat una manera de viure molt diferent però que, com totes les persones, les finalitats últimes que busquem no estan tant allunyades els uns dels altres: i es resumeixen al voltant de la recerca d'una felicitat amable i que no fa mal a ningú.
Què projectes en els fills? Potser coses semblants del que projectes amb els alumnes: amb una estimació més intensa i amb una preocupació més constant... però en definitiva vols que siguin sans, bons, feliços i savis en la mesura del possible.
Allunyat en aquestes festes que conviden al retrobament penso amb ells. I els envio el meu millor desig, com un regal de reis. Enyorant la seva il.lusió d'infants, i la xocolata desfeta amb que celebràvem el matí d'avui.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada