La formació permanent del professorat (i 2)

b) La sisena hora ha estat el cop de gràcia a l'horari del professorat. No hi ha cap centre que no es queixi pel fet que l'aplicació de la sisena hora ha suposat una pèrdua real del temps que el professorat destina a la coordinació entre l'equip i a la formació permanent. Però l'aplicació de ls sisena hora ha vingut a sumar-se a la confusió ja històrica de l'horari del professorat. La poca claredat en la definició de l'horari del professorat i la distincio entre horari lectiu, de permanença en el centre i laboral, ha estat una de les qüestions que no han facilitat aquesta feina de coordinació i de formació de l'equip. El Departament d'Educació ha mantingut una calculada ammbigüitat que no aclareix quina ha de ser la dedicació del professorat a la seva feina, ambigüïtat que també ha estat mantinguda pels sindicats incapaços d'aclarir quines són les necessitats de l'escola i com ha de ser la dedicació del professorat. L'aplicació de la sisena hora i la necessària reducció de l'horari lectiu dels ensenyants, encara ha provocat més confusió.

Un dels aspectes més perjudicats ha estat la formació permanent, al disminuïr d'un 30 a un 60% l'horari setmanal de permanència en el centre del professorat de coincidència de tot l'equip en la mateixa franja horària.

Si entenem que la formació permanent és un dels aspectes claus que cal potenciar, si ens plantegem una millora qualitativa de l'educació, cal revisar aquests horaris i oferir alternatives que respectin les condicions laborals dels ensenyants però que ofereixin la possibilitat de que els equips docents puguin trobar-se en el centre amb horaris suficients com per poder fer unes bones activitats de formació, reflexió i intercanvi. Les hores de coordinació són absolutament necessàries (diferència entre horari de permanència i horari lectiu) i cal que aquestes hores augmentin considerablement, sense augmentar l'horari laboral. Això vol dir que cal incentivar econòmicament aquestes franges. Cal revisar, a la vegada, el reconeixement d'aquesta formació, en funció de l'horari que s'hi destina (lectiu, de permanència, laboral o extralaboral). Totes les formacions es certifiquen igual i entenem que això provoca una desigualtat en el reconeixement. No és el mateix una activitat que es pot fer dins l'horari de permanència, o lectiu que una formació que es fa fora de l'horari, fins i tot, laboral del professorat. I, a més, moltes vegades aquesta formació no és gratuïta.

c) El nou calendari escolar, suposa un cop de gràcia per les Escoles d'Estiu dels Moviments de Renovació Pedagògica. Aquestes activitats de formació, amb més de quaranta anys de permanència, de caràcter voluntari, que no són gratuïtes... reben amb la mesura d'ampliar l'horari dels mestres a la primera setmana del mes de juliol, un cop que costarà molt recomposar. Lluny d'estimular aquesta formació, cada vegada se la intenta burocratitzar més. És una formació incòmoda? Quina és la raó per la qual no hi ha una política d'estimulació i recolzament d'aquesta modalitat de formació?

d) L'obsessió pels resultats també arriba a la formació permanent, quantificant tots els mecanismes i les avaluacions. Tot és mesura per la quantitat i sembla que l'obsessió del Departament d'Educació només es centri en aquest aspecte. Omplir estadístiques i gràfiques de participació del professorat, de realització d'activitats de formació... No hi ha control de la qualitat d'aquesta formació i l'obsessió pels resultats ens porta a un nul control sobre els mateixos formadors. L'obsessió dels resultats es traduirà a partir d'ara amb un intent de saber el grau d'incidència de les activitats de formació en la millora de les pràctiques en el centre educatiu. I això es vol avaluar en activitats de formació que potser seran de 10 hores. ¿Com es vol avaluar aquesta incidència, quan tothom sap la lentitud amb que es produeixen els canvis a nivell escolar i la de recursos i esforços que cal esmerçar-hi?

e) No hi ha política de qualitat amb els formadors. A excepció d'una institutció universitària que té una sòlida política de formació de formadors, no hi ha cap mena de formació sobre les persones que han de fer aquest assessorament. Això implica que ni els formadors tenen clars quins són els objectius realment importants en els plans de formació i en els assessoraments que realitzen. Sempre salvant les excepcions fonamentades de persones d'una gran experiència. Cal desenvolupar aquesta política de formació dels formadors si realment volem que aquesta formació incideixi en les pràctiques de les escoles i consolidi innovacions i millores.

Aquestes reflexions intenten donar elements de reflexió de cap on han d'anar les prioritats en aquest aspecte tant important que és la formació permanent del professorat.