dimecres, 27 d’octubre de 2010

Des de Bombay

La Carol ens escriu des del sud de la India. El cercador del blog assenyala Bombay, però sé que està treballant en un poble més petit. Amb el seu permís, reprodueixo un tros de la carta:


De moment m’estic acostumant a la manera de viure d’aquí (no vivim exactament com ells però quasi…). Tot és una petita odissea comparat amb la nostra vida a Catalunya: dutxar-se amb aigua freda, rentar la roba a mà, menjar sempre el mateix perquè no hi ha res, filtrar l’aigua per poder-ne beure, allunyar les mil bèsties que viuen amb nosaltres, menjar amb les mans, dormir amb mosquitera…. I sobretot acostumar-me a aquest ritme tropical on tot es pot fer, o ara o demà, la pressa no existeix aquí. La veritat és que les condicions no els deixen anar mes ràpid!

També m’estic posant al dia en el projecte educatiu (que ja fa uns 3 o 4 anys que funciona). He quedat tan parada del sistema educatiu que hi ha en aquest país! De fet la Fundació actua en les aules de reforç nocturnes (com si fos una extraescolar de reforç) en diferents pobles de la zona (que suposen 15 aules) amb alumnes de 5 a 14 o 15 anys. El sistema que fan servir els mestres es basa sobretot en la memòria i, quan ho veus des de fora, sembla tot plegat una mica militar…. A mi m’impressiona molt, no crec que m’hi acostumi. Una de les tasques que tinc aquí es ajudar als mestres a incorporar noves metodologies de treball (sobretot ara que han fet molta inversió en material però no saben com utilitzar-lo). Penso moltes vegades en vosaltres i en el que vaig aprendre a l’escola. Els fa tanta falta aquí! El diàleg amb els alumnes no existeix, ni esta ben vist que els nens facin preguntes o tinguin curiositats o dubtes, el mestre sempre es una figura autoritària i els nens estan a  les aules morts de por. No es promou en cap moment que els nens pensin, raonin o experimentin. Tot és a base de memòria i, és clar, quan surts del que han memoritzat, no tenen cap eina per aprendre….

I tot això sense parlar de les condicions físiques on es fan les classes: una pila d’alumnes de totes les edats barrejats, fent classe a terra, sense pràcticament llum (a mi em costa molt veure-hi!), tot ple de mosquits….

És un testimoni  que em fa pensar en les nostres grans disquisicions actuals sobre si som o no autoritat pública, si som o no caps de personal, si hem de ser autònoms o depenents... O qualsevol altre debat. En les condicions extremes és on mesurem la importància de les decisions i de les polítiques. També penso en les nostres condicions laborals. Ja sé que tot es pot millorar i que cal fer-ho i treballar-hi. Però una mica de vergonya de la situació que tenim aquí, la tinc. 

Passa el mateix si pensem en altres escoles properes. En una escola propera a la nostra des de principi de curs hi ha hagut 100 noves matrícules. Quin projecte es pot bastir en aquesta situació? Quin sistema pedagògic pot fer front a aquesta inestabilitat permanent i profunda? Amb quins recursos i quins estímuls personals cal trebalar per fer front a aquesta realitat? I què fa l'administració en aquesta situació? 

Sempre hi ha situacions pitjors el que no ens ha d'impedir a reivindicar tot allò que creiem necessari per fer una bona escola. I a ser conscients que la nostra situació privilegiada, ens ha de servir per potenciar i donar suport a altres situacions que ho són menys.