dilluns, 4 d’octubre de 2010

Educar sense pors, aquest és el repte? (I)


Tenen por els educadors? Tenen por a desenvolupar la seva feina? La por s’ha instal·lat a les nostres escoles? Les pors estan esdevenint un dels factors claus que dificulten els processos de canvi i de millora en el nostre sistema educatiu?

Salvador Cardús en un article molt interessant hi reflexiona a l’Avui del 12 de setembre. La seva mirada externa dóna un punt de vista ric que hem de considerar. Malgrat això, crec que no podem analitzar només la “profunda crisi d’identitat” que pateix el nostre sistema educatiu –en les seves paraules- només des d’aquests paràmetres externs a la mateixa escola.

La reflexió des de dintre és molt rica i aporta altres elements que cal tenir en compte sinó volem caure en el parany en el qual cau constantment l’administració: decidir, proposar mesures, administrar recursos, legislar, fer propostes d’innovació sense tenir en compte la realitat sobre la que cal actuar (i la reflexió que s’hi dóna). Per tant, em permeto en aquest escrit posar el contrapunt a la seva reflexió des de l’escola.

Potser allò que es manifesta davant de les propostes de canvi és por, siguin les propostes fetes des de l’administració o des d’altres instàncies. Però al meu entendre hi ha dos elements que són els que determinen aquesta paràlisi que molt encertadament cita Cardús com aspecte preocupant de la nostra escola.

La primera és la inseguretat que provoquen les noves propostes. Els ensenyants, com la mateixa societat, tenen assumits un model d’escola, de societat, de relacions, de valors que xoquen amb moltes de les propostes que ens arriben. Per posar un exemple que hem  sentit sovint: mentre es demana a l’escola que treballi l’equitat i la igualtat d’oportunitats des de la comprensivitat educativa, la societat promou, valora i estimula la selecció dels millors i augmenta dia a dia els nivells de desigualtat social, econòmica o cultural. I, a més, la selecció dels millors ha estat un dels trets identificadors de l’escola d’abans i continua sent un dels objectius en algunes escoles privades actuals. Sembla que la societat renti la seva consciència a l’escola proposant-la com a laboratori privilegiat, el lloc on tot allò que la societat ni fa ni promou, pugui ser real. Un segon exemple, a l’escola se li demana que treballi la cultura de l’esforç i constato que el professorat en la seva majoria ho té clar i ho fa. Una altra cosa és que tingui l’habilitat i la competència de fer-ho més o menys bé. Però la preocupació hi és i no és patrimoni ni dels renovadors ni dels conservadors. Però, què és allò que preval a nivell social? Tot el contrari. Es magnifica, premia i estimula la cultura del no-esforç en qualsevol àmbit de la vida. Una cultura del diner fàcil, del menjar fàcil, de que les coses s’aconsegueixen ràpidament de forma que no calgui invertir-hi ni temps ni feina. El súmmum, un pa de motllo sense crosta, paradigma de la manca d’esforç que hem de fer per alimentar-nos.

Com podem pretendre que els mestres, fills d’una escola selectiva i transmissiva, a la qual només accedia una minoria, un model que marginava a percentatges importants de la societat,  assumeixi i tingui la visió de que cal promoure tot el contrari i, a més, tingui, les eines, les capacitats i les competències per a fer-ho?

Els mestres se senten insegurs davant dels canvis perquè no som capaços entre tots, a cada equip, de donar noves seguretats en relació a les noves maneres d’aprendre, d’entendre l’aula, d’assumir com els nens i nenes fan els seus aprenentatges... Tot això són realitats a les quals hem de fer front i que produeixen aquestes inseguretats de les que parlava. Per tant no es tracta tant de por, perquè si bé de vegades les inseguretats porten a la por, d’altres es tradueixen en resistències, desqualificacions, comoditats, tergiversacions i la solució més estesa, que Salvador Cardús també assenyala, fer el mateix de sempre aplicant canvis formals.

Valdria la pena aprofundir en aquest concepte ja que, al meu entendre, representa un dels handicaps en l’extensió de polítiques d’innovació. Buscar, oferir, mostrar noves seguretats hauria de ser el nucli de l’acció dels agents que volen impulsar i estendre la innovació, des de l’administració, fins els equips que intenten en el dia a dia