dijous, 7 d’octubre de 2010

Llibertat


Aquest bloc és lliure. En el sentit de que, tal com raja, moltes vegades com a teràpia nocturna, desgrano i explico les meves opinions després de la feina que, dia a dia, ens marca i ens obliga a posicionar-nos constantment. Ho seguiré fent, no patiu. Encara que potser en algun cop no us agradi. Està en el guió. No cal compartir res, ni cap postura. El que és important es que senti la nostra veu, plural, des del dissens, des de la crítica constructiva.

Una veu amiga em diu que en alguns llocs de l'administració els agradaria que no fos tant crític... Que utilitzés altres mecanismes -potser anar a prendre un cafè de tant en tant... i no escriure al síndic de greuges...

Però que passa quan has fet, escrit, reclamat, argumentat i no obtens resposta? Quan utilitzes els canals que et diuen i tens la sensació que totes les reflexions es van arxivant sense cap mena de resposta?

Potser és perquè plantegem mesures irrealitzables. Clar, l'administració pot estar d'acord amb la proposta, però pragmàtics com són, no hi veuen ni la oportunitat ni la viabilitat. Doncs bé, s'han plantejat en algun moment la possibilitat de pressionar amb una dimissió en massa? Em refereixo a aquests càrrecs intermitjos que ens diuen que estan d'acord amb nosaltres...

Tenim una administració decimonònica. Conservadora. Que mira el seu propi melic i busca com perpetuar-se. Amb l'excusa de la responsabilitat manté un conjunt de situacions absurdes i injustes i no fa res per a canviar-ho. Dubto que es traspassi l'angoixa i protesta dels mestres i els centres educatius a la conselleria. Fan una feina sistemàtica, refractària, de contenció.

La propera reforma educativa, serà de l'administració o simplement no serà, o serà objecte de la riota de tota la comunitat educativa, com ho està sent aquesta última.