dimarts, 19 d’octubre de 2010

Diagonal

Un home passa corrent mentre una noia amb minifaldilla intenta travessar amb vermell i ha de tornar enrera amb un bon ensurt. Passen cotxes i se sent en el soterrani la remor del metro. El sol s'esquitlla al final i il.lumina el menjador. Llums de neò, botigues, autobusos, restaurants, tot a cent, vins i licors. Bancs i caixes. Algun turista despistat cercant les punxes o la Sagrada Família: no hi ha perill, ha passat la tuneladora i no cau, per ara. Potser quan vindrà el Papa, amb tanta gent que ho colapsarà tot. Algú (qui?) ens diu que la visita serà tant important com els jocs olímpics del 92. Em consola aquest fet, perquè vaig passar absolutament dels jocs. 

Algun dia podrem situar les religions, les creences, en l'àmbit personal i particular de cada persona i deixarem de pensar que ha d'ocupar un espai públic, col.lectiu i, en certa mesura, invasiu d'altres penssaments i consciències. 

Segueix la diagonal amb el seu anar i venir. Passa una monja en aquest moment. I els cotxes amunt i avall que no paren. El llibre que llegeixo parla de coses que no existeixen. Wabi - Sabi: som finits, imperfectes, impermanents... La diagonal no ha estat reformada i segueix amb el seu tràfec.

M'adormo amb la remor de fons. Em falkta alguna cosa i abans de tancar els ulls em dono compte del què. Però la son em venç amb un dolç record mentre el soroll cada vegada s'esmuny més en la nit.