divendres, 30 de setembre del 2011

Les normes i les normatives

És evident que l'aplicació de la normativa que obliga a les escoles a organitzar una part del suport personalitzat fora de l'horari lectiu, és una qüestió conflictiva. 

En primer lloc pels canvis d'orientació que ha tingut aquesta proposta. El decret de mesures urgents per fer front a la crisi, deixava clar que aquesta organització era possible. És a dir, autoritzava que les escoles poguessin fer aquest suport fora de les 25 hores lectives. Res a dir a una normativa que flexibilitza horaris. Però el conflicte s’ha produït quan normatives de rang inferior –per exemple, l’ordre de calendari o la resolució sobre plantilles) dóna per assentat que les escoles han d’organitzar obligatòiriament, aquest suport fora de l’horari lectiu. 

No em vull estendre sobre la justificació que han donat diverses autoritats del Departament d’Ensenyament. En un altre entrada ja he encetat el debat sobre la polèmica proposta. Ara, només vull remarcar dues coses. 

La primera és la contradicció entre les diverses normatives. Els que ens queixem de que el concepte d’autonomia, present a la LEC i al decret d’autonomia, constantment és tergiversat per normatives que tanquen el marge de maniobra que tenen les escoles. Hi ha d’haver un marc d’actuació, ningú ho posa en dubte. Però quan aquest marc d’actuació és tant tancat que el marge de maniobra és mínim i només en els aspectes que no tenen cap transcendència, l’autonomia esdevé paper mullat. També ens fa pensar en com una norma de rang superior pot ser esmenada per una de rang inferior. Jo crec que masses contradiccions. 

La segona qüestió. Fins a quin punt hem de definir una norma i obligar el seu compliment? Aquesta és una qüestió polèmica i conflictiva i que, moltes persones que respecten la legalitat vigent, ens diuen constantment, des de molts sectors, que les normes s’han de complir, que aquest és el fonament de l’estat de dret... Al metro cada dia puc veure videos i advertiments que em recorden que no puc entrar sense bitllet i que no puc baixar a les vies... 

 Però vull recordar que tenim una altra normativa a l’escola, que en aquests moments la tenim als tribunals. La que fa referència als programes d’immersió lingüística i a la llengua vehicular de l’escola. Sembla unànime la posició de molts sectors que diuen que, en el cas que tots els tribunals suprems , constitucionals i poders judicials, sentenciessin la fi de la immersió i de la llengua catalana com a vehicular, caldria fer alguna cosa per defensar allò que pedagògicament és una conquesta de l’escola al nostre país. 

Potser la immersió si que mereix la insubmissió, però les mesures contra el fracàs o per una manera d’entendre la inclusivitat han de ser acceptades sense dret a argumentar de manera diferent.