dijous, 15 de setembre del 2011

Els cent llenguatges

Un comentari a l'entrada del Somescola.cat reprodueix el poema de Loris Malaguzzi, el cent existeix. Ho trobo molt pertinent. Tots els que recordem el mestratge de Malagucci sabem el significat d'aquests versos.

Quan als anys setanta molts de nosaltres estàvem enlluernats per les experiències pedagògiques italianes -a l'escola, als ajuntaments, el paper del MCE...- vam poder conéixer aquella fantàtstica experiènca de "l'occio salta il muro". Malauradament hi ha pocs textos escrits de Malagucci -alguns recuperats i publicats per Rosa Sensat-, si més no en el nostre país. Era una persona d'una sensibilitat i estimació pels infants i per la nostra feina molt gran i les seves propostes són encara avui una referència als que estem donant voltes a la creativitat, a la innovació...

I trobo encertat reproduir aquell poema pel que representa de cant a la riquesa dels llenguatges, no solament de les llengües, però també de les llengües. En un moment en que sembla que a alguns sectors de la caverna molesti que el català sigui una llengua estimada per la gran majoria de persones que viuen a Catalunya -i per moltes altres persones que no hi viuen-, és bo defensar aquesta diversitat que, no tenim cap dubte, enriqueix la nostra societat i la fa més viva.

Des del 1983 estem demostrant que  amb els programes d'immersió els nens i nenes de Catalunya podem arribar a conèixer bé dues llengües: el català i el castellà,  cosa que no passaria si aquests programes no hi fossin. Que el català sigui la llengua habitual a l'escola, preserva el seu ús sense impedir que el castellà també s'utilitzi i es conegui.

Coses que semblen evidents però que cal anar reptint.

En nom de la suposada llibertat, del pluralisme i la democràcia, es defensa una proposta que, precisament, impediria assolir l'objectiu de conèixer les dues llengües a la població no catalano parlant. I sentint declaracions, tertúlies i propostes d'aquestes persones em pregunto d'on prové aquesta mena de paranoia, per no utilitzar una altra paraula, respecte el català. Ja sé que ells diuen el mateix quan es defensa que el castellà no sigui llengua vehicular... Però a totes aquestes persones els hi convindria escoltar la veu dels mestres, trepitjar una escola, parlar amb els nens i nenes que hi conviuen... S'adonarien de que parlen de situacions i contextos que no existeixen i potser començarien a acceptar aquesta riquesa que suposa la diversitat de llengües i que, per preservar-la, cal mantenir la immersió a Catalunya.

Sé que no els convencerem. Només confio que, el temps, finalment, vagi calmant els ànims i obrint les mirades i algun dia tots puguem estimar aquesta gran riquesa que tenim al nostre continent: la diversitat de les seves llengües, part fonamental dels cent llenguatges que proposava Malagucci.