dissabte, 25 de febrer de 2012

Aprenent de mestre

La meva definició en el bloc ha fet fortuna i quan em presenten en algun acte citen això de "aprenent de mestre".

Us asseguro que no és una falsa modèstia, sinó un descobriment que he fet fa pocs anys, que potser intuia, però que la meva trajectòria a l'escola on ara treballo, m'ha fet descobrir i entendre. Aquest desboriment es basa en la idea que no podrem aconseguir que els nens i nenes de l'escola se'ls hi encomani el gust per aprendre, si aquest desig i gust no el compartim com a mestres.

El meu descobriment ha estat també que desenvolupar-me professionalment passa per aprendre cada dia, per saber que hi ha molts terrenys d'incertesa al costat de seguretats, que l'escola avança i recula, que treballo en una institució viva que millora i canvia per la força de la seva comunitat.


La cultura ha de ser un element inquiet. Per això l'ofici de mestre és un ofici viu, en el qual és molt millor situar-se en el terreny de l'aprenent que de la persona que ja assolit tots els seus coneixements. "Mestre, diu Pompeu Fabra, és aquell que en sap molt d'una cosa per a ser pres com a model". Quina basarda! Ser pres com a model fa molta por i, en aquest punt, no comparteixo aquesta visió romàtinca i tant enaltida de la nostra professió. Segurament quan es parla dels docents, no es pensa en aquesta accepció de la paraula mestre... però per que no quedi cap dubte, hem de reivindicar la figura de l'aprenent.

L'aprenent és preocupa d'obrir els ulls constantment. Es preocupa dels seus errors i, encara que li poden fer mal, els accepta ja que sap que és la única manera d'avançar. I en un terreny com l'educació, això és imprescindible.

Som, en aquest sentit, aprenents que deixem testimonis dels nostres processos d'aprenentatge. I que, si a més, ho sabem fer en equip, el guany és doble.