dissabte, 4 de febrer de 2012

Triar els mestres

La pantalla s'omple de mestres. Crec que el programa encetat la setmana passada, omple de bones espectatives els vespres de dimarts a TV3. Recomanable.

Fa uns dies que Nicholas D. Kristof publicava un article a l'Ara titulat els valors dels docents.

En aquell article es feia ressó d'un estudi realitzat per dos economistes,Raj Chetty i John N. Friedman que trobaven una correlació molt interessant entre haver tingut un mestre "bo" a quart de primària i després haver tingut un bon futur des d'un punt de vista professional. És a dir insistien en la importància de la bona educació primària, concretada en les bones actuacions efectuades en aquest nivell.

Una de les conseqüències apuntades era que el sistema no es podia permetre tenir mals mestres ja que hipotecaven el futur del país i per tant, proposava apartar de la docència tot aquell que no "donés la talla".

Potser és una bona mesura. Però per esquemàtica és molt problemàtica, ja que ens podríem preguntar per començar, qui té la capacitat de resoldre aquesta avaluació entre bons i mals mestres? I, també si tots els dolents, o tots els bons, són iguals. 

Jo m'atreviria a apuntar que cal treballar en conéixer els mecanismes pels quals una escola pot formar als seus mestres (als que ho necessiten molt i als que ho necessiten menys, em refereixo a tots).

Els que hem reivnidcat la idea de que l'escola és una insrtitució que aprén, hem pensat que l'escola, amb els recursos, cultures i mecanismes organoitzatius adients, hauria de ser un àmbit en el qual el creixement professional dels mestres s'hi pogués donar i que fos una condició imprescindible, per a la seva existència.Fins i tot diria que si en una escola els mestres no aprenen, tampoc ho faran els seus alumnes.

En quantes escoles és possible crear aquestes condicions? Louise Stoll feia aquesta proposta ja fa uns anys: crear comunitats crítiques de professionals que creixen personalment des de tots els punts de vista, com a garantia de qualitat dels centres educatius. I si, aquest és un bon camí, perquè no esmercem recursos, idees, estímuls, iniciatives que ens ajudin a caminar en aquesta direcció? I deixem de fer grans reformes que canvien la superfície, però no transformen res?

Gregorio Luri es preguntava si comencem a seleccionar els mestres, els bons i els dolents, perquè no fem el mateix amb els policies, els bombers o els periodistes. Costa menys això que pensar, en definitiva, com podem avançar tots, malgrat les dificultats. Tanmateix perquè això passi, ens hi hem d'implicar tots i hem de tenir una mica més de destresa que fins ara.

Hi ha algú, des d'algun lloc,  que vol començar a obrir camí?

1 comentari:

Anònim ha dit...

Desde la Universidad tenemos una gran responsabilidad para abrir este camino.