dimecres, 29 de febrer de 2012

Jornada intensiva?

Tornen les veus que proposen la Jornada intensiva, pels instituts i per les escoles. Ara, les propostes s'acompanyen de justificacions pedagògiques i, també aprofintant el moment, econòmiques. Es calculen la quantitat de diners d'estalvi que suposaria i, d'aquesta manera, es dóna un argument potent a la Conselleria per implantar-la el curs vinent.

La Conselleria no respon per ara. Sectors sindicals manifesten que amb aquesta Jornada hi hauria un estalvi superior al que hi ha previst amb la retallada del complements. Alguna associació sindical s'atreveix a dir que s'utilitzi l'alumnat com a sector de pressió en la mateixa direcció.

Els informes que es presenten  manifesten els avantatges pedagògics de la seva implantació: reducció del temps de conflictivitat i augment de les hores suposadament més rendibles per l'aprenentatge.

Mentrestant la FAPAC promou una ILP per reintroduir la sisena hora a l'educació primària ies manifesta contrària a cap jornada intensiva.

La situació és complexa. Sense cap ànim de dogmatitzar, vull  aportar tres elements per a un debat que segurament es produirà en els propers mesos i que pot tenir, de nou, conseqüències imprevistes.

El primer, la certesa de que la concessió d'aquesta Jornada intensiva serà la moneda de canvi o  la contrapartida de retrocessos considerables a l'escola pública: retallades econòmiques, reducció de plantilles, augment dels horaris lectius i disminució dels de coordinació... Una manera de tenir content al professorat i que no protesti per altres aspectes que afecten indirectament i directament a la qualitat.

El segon, és que un nou canvi en l'horari i el calendari escolar, provocarà de nou incerteses, malsentesos, enfrontaments sectorials... i afegirà un punt més d'inestabilitat a un sistema educatiu que necessita tot el contrari. Es toca un element definitori i és d'esperar tot tipus de situacions conflictives que també emmascararant altres problemàtiques molt més greus.

El tercer és que trobarem estudis que, des d'un punt de vista pedagògic, justifiquen un tipus d'horari i el contrari.

Tinc la convicció de que un canvi en el calendari per tal que suposi una millora educativa, necessita d'uns centres educatius forts que siguin capaços d'assimilar la proposta, el nou recurs, el canvi organitzatiu. Si aquesta fortalesa no hi és, pronostico que la proposta produirà nous conflictes, situacions no volgudes i, en definitiva, la qualitat educativa disminuirà.

Enfortir els centres docents és en aquest moment una prioritat i pocs són els que semblen conscients  d'aquesta necessitat. Centre docents que assumeixin la seva autonomia i responsabilitat, amb equips que desenvolupin a fons la seva professionalitat. Només així podrem fer front a les propostes i, si és el cas, aconseguir millores a partir d'aquests canvis que es proposen en les regles de joc.

Partidaris i detractors de la jornada intensiva en trobem en tots els sectors. Val a dir, però, que en aquests moments, i donat el desgavell del col.lectiu ensenyant, no defensar la jornada intensiva, pot semblar un suicidi pedagògic. I perdoneu-me l'expressió.

dimarts, 28 de febrer de 2012

Autonomia i aprenentatge

Un comentari em fa arribar aquest video, referent a una entrada anterior. Val realment la pena que el mireu.


dilluns, 27 de febrer de 2012

Fotografia i emoció

Des de fa unes setmanes, a les aules de tercer vivint un anar i venir de fotografies que no s'acaba: fem fotografies, en mirem, en busquem... Aprenem a fer-ne. Observem màquines de fotografiar, antigues i modernes. I retrats. Ens fixem en què cal tenir en compte per fer-ne un de ben fet.

Els nens i nenes estan tot el dia amb el projecte. Acabem de construir una màquina fotogràfica per ficar-nos.hi dins i veure el què passa. Però abans ens ho hem imaginat. Ja reproduiré alguns dels dibuixos que han fet a les dues aules.

Esperem la visita de fotògrafs a l'aula. I a més, estem construint màquines de fotografiar per experimentar què vol dir això de revelar, impressionar, enfocar... Una cambra fosca... perquè l'hem de pintar de negre? Així no es veurà res! I com és que les càmeres cada vegada són més petites? I com és que la imatge surt al revés?

L'enigma, que diria Merieu, ja està plantejat. Ens queda l'art de desvetllar el camí, i acompanyar-lo per tal que pugui créixer i esdevenir coneixement.

Us puc assegurar que és emocionant, per ells i per nosaltres, els mestres.

diumenge, 26 de febrer de 2012

El desig d'aprendre

El desig d'aprendre no és mesurable. No és quantificable. Crec que, és difícilment identificable.

El desig d'aprendre és condició indispensable per l'educació. No hi ha educació possible sense desig d'aprendre.

Hi ha qui pensa que el desig no compta. Li és indiferent que els seus alumnes el manifestin. Ell o ella ensenya i els altres han d'aprendre -o no, però és igual.

Hi ha qui pensa que no podem fer res fins que el desig aparegui. I el desig costa d'aparèixer, ens ho diu l'experiència. O no apareix d'entrada.

Hi ha qui diu que hi ha un desig primari dels nois i les noies, i que aquest desig primari ha de superar-se per poder arribar a un desig de continguts més profunds. Hi ha una mena de rebuig al que l'alumnat manifesta, i una aposta per portar l'alumnat a explorar continguts culturalment més importants.

Tot plegat ens porta a la necessitat de pensar quin és el paper del mestre a l'aula en relació a aquesta qüestió. Penso que la nostra funció passa per poder fer que sorgeixi el desig, que ens ha de portar al gust i l'emoció d'aprendre i que ha de fer secundària la necessitat de "predicar" l'esforç.

L'acte educatiu no és més que un continu equilibri entre allò que l'alumne vol aprendre i el que jo crec com a mestre que ha de saber. No n'hi ha prou amb la primera part. Només escoltar l'alumne, té conseqüències nefastes i agreuja la desigualtat existent i d'origen. Cal centrar l'acte educatiu en una continua negociació entre allò que pot sorgir de forma natural i allò que cal provocar des d'un punt de vista didàctic que completarà el recorregut cultural necessari.

Per això, la formació i l'intercanvi de pràctiques en aquesta direcció hauria de ser un dels elements claus de la reflexió dels equips de mestres.

El desig d'aprendre és un concepte amb un alt grau d'imprevisibilitat, però cal treballar constantment per tal de que no abandoni l'espai de l'aula i l'àmbit personal de cada alumne. És aquesta la millor garantia de l'èxit escolar.

dissabte, 25 de febrer de 2012

Aprenent de mestre

La meva definició en el bloc ha fet fortuna i quan em presenten en algun acte citen això de "aprenent de mestre".

Us asseguro que no és una falsa modèstia, sinó un descobriment que he fet fa pocs anys, que potser intuia, però que la meva trajectòria a l'escola on ara treballo, m'ha fet descobrir i entendre. Aquest desboriment es basa en la idea que no podrem aconseguir que els nens i nenes de l'escola se'ls hi encomani el gust per aprendre, si aquest desig i gust no el compartim com a mestres.

El meu descobriment ha estat també que desenvolupar-me professionalment passa per aprendre cada dia, per saber que hi ha molts terrenys d'incertesa al costat de seguretats, que l'escola avança i recula, que treballo en una institució viva que millora i canvia per la força de la seva comunitat.


La cultura ha de ser un element inquiet. Per això l'ofici de mestre és un ofici viu, en el qual és molt millor situar-se en el terreny de l'aprenent que de la persona que ja assolit tots els seus coneixements. "Mestre, diu Pompeu Fabra, és aquell que en sap molt d'una cosa per a ser pres com a model". Quina basarda! Ser pres com a model fa molta por i, en aquest punt, no comparteixo aquesta visió romàtinca i tant enaltida de la nostra professió. Segurament quan es parla dels docents, no es pensa en aquesta accepció de la paraula mestre... però per que no quedi cap dubte, hem de reivindicar la figura de l'aprenent.

L'aprenent és preocupa d'obrir els ulls constantment. Es preocupa dels seus errors i, encara que li poden fer mal, els accepta ja que sap que és la única manera d'avançar. I en un terreny com l'educació, això és imprescindible.

Som, en aquest sentit, aprenents que deixem testimonis dels nostres processos d'aprenentatge. I que, si a més, ho sabem fer en equip, el guany és doble.

divendres, 24 de febrer de 2012

Autonomia en l'aprenentatge

Quan hi ha control i regulació, l'autonomia no és possible. Quan a l'aula, les activitats, la formalització dels aprenentatges, el disseny de l'espai i del temps estan pensats en funció del control i de la regulació, no hi ha autonomia en l'aprenentatge, i els alumnes aprenen obligatòriament, si ho fan, però del gust per aprendre més val que us n'oblideu. Quan l'alumnat va a l'escola amb ganes, treballa i està en disposició d'aprendre des que entra fins que se'n va -fins i tot quan no hi és...- algun significat té tot això. Hem aconseguit implicar,m fer partícips als infants, del seu treball educatiu. Els hem enganxat clarament.

Avui que hem visitat l'escola pública El Roure Gros de Santa Eulàlia de Riuprimer ho hem pogut veure directament. No hi ha pressa, però tampoc hi ha gaire pausa, i els projectes van fluint, personalitzats, lliures, en un procés de construcció educativa, exemplar en molts aspectes.

Pensava que als mestres ens passa o ens deu poasar el mateix. Si els missatges que ens arriben són de control i regulació, mai ens acabarem d'implicar en els processos d'innovació i millora. Si constantment ens diuen -i a més, és el que esperem que passi- què hem de fer, com i de quina manera, en quin temps... per a quins resultats... mai arribarem a la majoria d'edat de la nostra professió. No serem lliures per aprendre, ni ens posarem a pensar per nosaltres mateixos...

Però és clar, hi ha qui no confia amb els mestres, com hi ha mestres que, potser, no acaben de confiar amb els seus alumnes i les seves possibilitats. També n'hi ha molts, o uns quants, que s'hi que hi pensen i hi treballen. Mereixen tota la nostra confiança i respecte.

dijous, 23 de febrer de 2012

Projectes singulars

Hem de començar a crear caixes de ressonància de noves maneres de fer escola.

Sabem que aquestes maneres de fer diferent, existeixen. Que hi ha un gran esforç de professionals, escoles, famílies.... per fer possible altres maneres de fer escola.

Tothom planteja com podem fer per extendre aquestes idees noves, que sovint tenen el seu origen en idees antigues pensades a la llum dels nostres dies.

No ens queda més camí que crear aquestes ressonàncies.

Ens agradaria una administració que realment poses les condicions per poder innovar. Però no la tenim, ni la tindrem, per ara. Moltes coses haurien de canviar i per ara no en veiem cap senyal.

Ens agradaria un professorat més decidit, segur i disposat a fer sentir la seva veu i a explotar a fons la seva professionalitat. Però les cultures presents en el col.lectiu encara són molt diverses i divergents i algunes no van en aquesta direcció.

Per això cada vegada és més important que els que pensem que aquesta manera diferent d'educar és possible, i és necessària, hem de fer esforços per explicar aquestes idees i fer-les extensibles a altres àmbits i espais.

Hi ha experiències que podem aprofitar: escoles d'estiu, moviments de renovació, escoles 0-12... Però ens falten les veus dels centres educatius i aquestes només poden venir si hi ha un ampli moviment de reafirmació de la identitat de les escoles que volen oferir millores a l'educació.

Necessitem reforçar la professionalitat, la responsabilitat i l'autonomia dels centres educatius. I seguir confiant amb la capacitat de millorar. Tenim la millor escola que ens deixen tenir, i això no implica que no la podem millorar encara més.

dimecres, 22 de febrer de 2012

Dogmatismes i innovacions

Tinc una impressió negativa d'algunes opinions que es manifesten en algunes ocasions quan s'expliquen propostes, idees, pràctiques o iniciatives que intenten construir noves maneres d'entendre l'escola i l'educació. Quan la discusió és teòrica, es manté en aquest terreny i no comporta gaire problemes. Els problemes sorgeixen quan les idees s'intenten transformar en pràcriques.

Ens trobem llavors en situacions bastant surrealistes. Per exemple, donar la culpa del fracàs de l'escola a la LOGSE. Això encara ho sentim i ho llegim en algunes anàlisis sobre la situació educativa. Una altra situació és haver de justificar constantment els intents de millorar l'escola, quan aquests intents "trenquen" el marc establert. Quan les pràctiques són les de sempre, els resultats són els de sempre, els problemes els de sempre... llavors no cal justificar res.

Crec que sóc una persona que escolta i intenta veure el fons d'una crítica, l'aportació d'una mirada diferent amb ànim d'aprendre noves idees, o de tenir més arguments per defensar el que crec que és millor.

Ara, crec que cal que es comencin a justificar les pràctiques que no canvien, les propostes metodològiques basades en la repetició d'una seqüència didàctica (explicació, preguntes, activitats, activitats d'ampliació, control...) infinita, les opinions en contra de la implicació de les famílies, les concepcions educatives que situen a l'alumne com un subjecte passiu en l'aprenentatge, la negació dels aspectes emocionals en l'aprenentatge, la submissió davant la desigualtat i el tirar la tovallola davant dels fracassos repetits... Perquè ningú demana explicacions als que defensen que "la letra con sangre entra"? Ja sabem que no hi haurà sang, però ja ens entenem...
 


dimarts, 21 de febrer de 2012

Escoles i projecte

Un comentari de Marga, queda reflectit a l'entrada sobre les Portes Obertes i transcric per la seva singularitat:

I què fer quan veus que l'escola on va la teva filla, NO és la opció que tu has triat?, encara has de sentir-te dir i jo mateixa ho vaig pensar, que havia tingut sort, per haver pogut entrar a la tercera opció que vaig fer a la preinscripció.

En fi, conforme ella es fa gran, confirmo que l'escola on està no és el nostra lloc, perquè no crec en el projecte, ni amb molts dels professionals que hi col·laboren.

És frustrant no poder escollir l'educació dels teus fills-es i que et quedi sempre la recança d'una escola alternativa, que coneixes, que està al teu barri i que enveges als pares i mares que van tenir més sort que tu, com si els hi hagués tocat la loteria, i potser ells-es sense saber-ho!



Aquest comentari em fa pensar en la necessitat d'implicar-se tothom per fer possible escoles públiques amb projectes innovadors. És difícil. ho sabem. Sovint la confluència de molts factors ens porten a que la qualitat sigui un concepte molt poc valorat. O, fins i tot, a valorar quantitativament la qualitat, traint la seva essència.

Les famílies que volen una educació no seleccionadora, ni classificadora, ni reproductiva, han de fer el possible per recolzar i demanar projectes de qualitat. Els mestres no s'han de resignar a mantenir un sistema que no ens satisfà ni a nosaltres mateixos.

Necessitem moltes més escoles -ja n'hi ha algunes- en les quals la tesi de Willinghan (és l'autor del llibre "Per què als nens no els agrada anar a l'escola") , caigui pel seu propi pes: Em refereixo a escoles on els nens i les nenes tinguin ganes d'anar-hi. 

He defensat i continuo defensant l'escola de proximitat, amb una àrea d'influència petita i no sóc partidari d'aquesta ampliació que se'ns ha imposat aquest curs. Crec que perjudica el conjunt d'escoles públiques, incloses les que tenen un projecte propi i definit en una direcció determinada.

Si fa trenta anys ens movilitzàvem per demanar places escolars ara, com a ciutadans, hem de reivindicar la qualitat, les escoles de qualitat públiques, en tots els territoris. Reivindicació que ens costa assumir per la seva complexitat però que cada vegeda es veu més necessària.

dilluns, 20 de febrer de 2012

Escoles en procés: necessitem un àmbit de relació

Cada vegada m'arriben noves notícies d'escoles que es plantegen innovacions interessants, noves maneres d'entendre l'educació... Que partint de principis i orientacions molt generals, fan els possibles per fer una escola pública que responguin a una idea moderna, innovadora, democràtica de com es realitzen els aprenentatges.

Són escoles que interpreten el currículum, el prioritzen i el gestionen de formes diferents, que veuen l'alumne no com un objecte sinó com un subjecte del seu aprenentatge...

Els avenços en les ciències de l'educació ens ajuden. Però el que és important, és que des de la seva pràctica intenten pensar i fer una escola més adequada a la realitat actual, que respongui a les necessitats cada vegada més complexes d'una societat canviant.

Es plantegen grans finalitats morals, però sobretot la idea d'educar a tots i a tothom -perquè tothom pot ser-ho i tothom hi té dret- i fan realitat dissenys i models qualitatius d'educació i escola.

Necessitem posar-nos en contacte. Saber que hi som. Que potser som una immensa minoria, però que tenim un camí que podem fer plegats. No pot ser que se'ns vengui constantment l'excusa que no hi ha recursos: els recursos hi són i cal trobar-los. No ens podem excusar tampoc amb les dificultats i la complexitat del canvi. Allò que l'escola necessita, aquest canvi qualitatiu, és el que ens ha de moure a fer passos endavant. No podem estar aillats, ni dispersos: així perdem força, fins i tot, la nostra.

Necessitem recolzament i només el podem trobar en les nostres comunitats, de famílies i de mestres. Coordinem-nos. Creem àmbits de relació i interrelació. L'escola creixerà al mateix temps que s'obre a l'exterior. Encara que sigui costós.

Fa uns anys vam fundar una coordinació d'escoles 0-12. És l'hora de pensar si aquesta coordinació ens serveix o n'hem de crear una de nova. Però la necessitem. Sols no guanyarem cap batalla, ni construirem cap alternativa.

dimecres, 15 de febrer de 2012

Portes Obertes

Avui més de 200 pares i mares, han vingut a l'escola a interessar-se pel nostre Projecte. La Jornada de Portes Obertes forma part d'una mena de peregrinació que les famílies realitzen durant el mes de febrer per les escoles que estan en la seva àrea de proximitat o que els interessen pel tipus de projecte...

Trobes preocupació, desorientació de vegades, ganes de trobar la millor opció, angoixa per veure com hi ha, a Barcelona, una insuficient oferta pública de places escolars. (Ja ens va anunciar la Consellera que la política de creació de places públiques s'ha acabat, ja que responia a finalitats polítiques, com si el recolzament sense embuts a la privada no tingués una finalitat política...)

S'acosten algunes famílies (avui tres) que m'han manifestat tenir fills en l'etapa de primària, els tres escolaritzats en escoles privades "de prestigi" però que els recomanen que busquin una nova opció d'escolarització. Dificultats d'aprenentatge de diferent tipus.

És clar, l'opció és la pública. L'escola que compleix el mandat de la societat: la que vol donar una bona educació i els millors aprenentatges a tots i tothom, al marge de les seves diferències o dificultats.

Mentrestant les escoles privades sostingudes amb els recursos de tots els ciutadans, escolaritzen els millors i tenen un ritme molt alt d'aprenentatge. I els alumnes que mostren qualsevol disfunció són convidats a buscar una solució a l'escola pública.

Per això, els que treballem a l'escola pública, sabem que la nostra oferta és molt millor. És com si un servei de salut només acceptés als malalts lleus, de constitució robusta i que tenen petites malalties sense importància i, després, ens refregués pels nassos que ells si que tenen èxit en la salut de les persones. Està clar on està l'educació de la qualitat encara que li pesi a la nostra administració. Ja sabem però que tenen altres intencions, no precisament la qualitat. Pels seus actes els coneixereu, com deien els evangelis.

Les famílies qye han vingut, o si més no un nombre bastant nombrós, ha sortit amb un missatge clar: hi ha il.lusió, hi ha responsabilitat i hi ha estima pels infants. Voleu millor projecte?

dimarts, 14 de febrer de 2012

Als nens no els agrada anar a l'escola?

L'Editorial Graó i el Col·legi Oficial de Doctors i Llicenciats
en Filosofia i Lletres i en Ciències de Catalunya
es complauen a convidar-vos a l'acte de presentació del llibre:

PER QUÈ ALS NENS NO ELS AGRADA ANAR A L'ESCOLA?
Les respostes d'un neurocientífic al funcionament de la ment
i les seves conseqüències a l'aula 
de  DANIEL T. WILLINGHAM

Carles Monereo, professor de psicologia de l'educació de la UAB.
Joan Domènech, director de l'escola Fructuós Gelabert i membre de la Federació de MRP.

Cinta Vidal,
directora d'Edicions de l'Editorial Graó 

Dia: Dimarts, 21 de febrer
Hora: 19.00 h
Lloc: Col·legi Oficial de Doctors i Llicenciats en Filosofia i Lletres i en Ciències de Catalunya
Rambla de Catalunya, 8, pral. 08007 Barcelona. 

dilluns, 13 de febrer de 2012

Aprendre... per a què?

Haig de participar en un dels debats que la Fundació Jaume Bofill i la Federació de MRP de Catalunya, organitzen al voltant del paper dels mestres avui. Continuació en forma de debats del programa Mestres de TV3. Em demanen que parli del gust per aprendre, de com podem afavorir-lo...

Em ve al cap, en aquelles associacions espontànies,  un text d'Adorno sobre l'educació. Adorno es pregunta per a què serveix l'educació, és a dir, per a què serveix aprendre. I ens diu entre d'altres coses, en un text que cal rellegir moltes vegades, el següent:

La exigencia de que Auschwitz no se repita es la primera de todas en la educación. Hasta tal punto precede a cualquier otra que no creo deber ni poder fundamentarla. No acierto a entender que se le haya dedicado tan poca atención hasta hoy. Fundamentarla tendría algo de monstruoso ante la monstruosidad de lo sucedido. Pero el que se haya tomado tan escasa conciencia de esa exigencia, así como de los interrogantes que plantea, muestra que lo monstruoso no ha penetrado lo bastante en los hombres, síntoma de que la posibilidad de repetición persiste en lo que atañe al estado de conciencia e inconsciencia de estos. Cualquier debate sobre ideales de educación es vano e indiferente en comparación con este: que Auschwitz no se repita. Fue la barbarie, contra la que se dirige toda educación.

Els que treballem per veure com podem afavorir els millors aprenentatges, a partir d'estimular en els nois i noies el gust per aprendre, no podem oblidar les finalitats que han de tenir tots els aprenentatges. Volem els millors aprenentatges, però no podem deixar de preguntar-nos per a què. Adorno, des de la situació extrema que va representar el nazisme, ens dóna la resposta. Però altres respostes calen, en una societat que condemna la crítica i abraça el pensament únic.

El gust per aprendre no pot ser mai neutral. Tot i que hem de fer treballar, sense reticències, per fer-lo possible.  

diumenge, 12 de febrer de 2012

Joan Guerrero

El meu amic.

Quan tens un amic amb el que has compartit alguna cosa -una feina, una activitat, una part de la teva vida, segurament, moltes emocions-, com és el cas del Joan , retrobar-se encara que sigui per telèfon és d'una gran alegria.

Nen...! En Joan no té mai un no per cap proposta en la que la solidaritat estigui pel mig. Ha fet d'aquesta solidaritat la seva divisa en la jubilació. La solidaritat el fa ric i vol ser molt ric...

Quan vam escriure el llibre Mirades, ja haviem fet altres coses junts. En Joan havia perdut el seu fill, l'Ernesto, i en les discussions i tries de fotografies, em va trasnmetre el seu gran amor per la vida, el seu mestratge per les relacions, per la felicitat entesa com la felicitat de l'altre.

Qui es recolza en qui? Qui ajuda a qui? Qui consola a qui?

En Joan és un filòsof. L'estimo per la seva bondat, per la seva fermesa, per la seva radicalitat, per la seva coherència.

Gràcies pel teu testimoni.

dissabte, 11 de febrer de 2012

La vuelta al cole

M'escriu una persona lligada a la Marine Sciences For Society, interessats en compartir reflexions sobre l'educació. Són una mena de societat que aplega a professionals preocupats per temàtiques diverses, entre elles l'educació. 


Llegeixo en un dels articles "La vuelta al cole"  publicat en el seu blog, el següent:


En el esquema actual se obliga a los profesores a programar el curso antes de comenzar…y antes de conocer a los alumnos! Teóricamente un profesor ha definido en Septiembre qué tema tratará en la tercera semana de Marzo. Este funcionamiento deja un margen realmente escaso a la inclusión de cualquier inquietud que puedan aportar los alumnos, profesores, o cualquier persona u organismo que quiera incluir su forma de ver y su conocimiento en un momento dado. La educación como mera reproducción está servida. 


Reflexió que s'acosta molt a les nostres i, també, a les nostres pràctiques a l'escola. 


Quan trobes a persones que parlen a prop d'on estàs, tens una petita alegria. Si aquestes persones no són del teu cercle habitual, encara més, perquè augmenta l'esperança. 

divendres, 10 de febrer de 2012

Els mestres a l'escola que aprèn

La setmana passada vaig fer una xerrada a l'escola Migidia de Girona. L'ambient molt agradable, les mestres interessades, preguntant, polemitzant sobre si és possible o no avançar en una direcció de més tranquil.litat a l'escola, amb un plantejament del temps més acostat a les necessitats de les escoles i els infants.

Parlem de que els processos educatius i d'aprenentatge ens impliquen a tots i que els mestres també aprenem en el marc de l'escola. M'atreveixo a pensar en veu alta que només si aconseguim una escola, en la qual els mestres aprenguin de forma continuada, en tinguin consciència de la necessitat i treballin i col.laborin de forma cooperativa per afavorir un bon equip docent... aconseguirem el mateix de tot l'alumnat.

No podem pretendre només que siguin els nens i nenes, nois i noies, els que tinguin una actitud d'implicació i participin activament en el seu aprenentatge. Què aprenguin cooperativament, que acceptin l'error, que estiguin en aules enteses com  espais de comunicació i aprenentatge.... Si només són els alumnes els que ho han de fer, l'escola no progressarà, no millorarà de forma efectiva i real.


Crear escoles on això sigui possible és la millora manera d'avançar en la qualitat. Què els mestres en siguin conscients, la millor garantia. 

dijous, 9 de febrer de 2012

Uns ulls pintats

Començo a llegir el llibre Memòria d'un ulls pintats, d'en Lluís Llach,  i no el puc deixar. Espero acabar-lo com l'he començat, amb delit , curiositat i passió.

M'agrada la seva descripció de l'Escola del Mar, de la passió per la descoberta, per l'aprenentatge directe i natural, pel paper de l'escola i de l'educació com a instrument emancipador. Per la seva feina callada en un context molt conflictiu.

Retrata bé el procés d'aquelles experiències innovadores, en aquells temps tant dífícils.

Penso en la situació actual. Una situació caòtica, de patiment per sectors molt amplis, amb  una societat que no dóna cap sortida esperançadora a les persones... Una administració que intenta adormir les consciencies negant la utopia, o la simple alternativa... a partir de maginifcar la realitat, la crisi, i a situar que només hi ha una única sortida a la crisi: o jo o el caos.

De Guindos presenta demà una reforma laboral extremadament agressiva. Ho diuen les seves paraules davant les càmeres de televisió, fent com aquell que no vol la cosa. Pornografia pura. Les més dolentes prediccions van en camí de fer-se realitat. Naomi Klein té més dades per continuar la seva descripció de la doctrina del Shock. Noves formes que pren el capitalisme salvatge i més agressiu per seguir reduint la capacitat adquisitiva de les persones, per comdemnar-les a una situació subsidiària i depenent, per negar les possibilitats emancipatòries de la majoria de la població. I com també apunta Klein, aprofitant les crisis, els shocks... reformem també l'escola per que esdevingui un instrument al servei d'aquesta política.

Estigueu atents a les propostes relacionades amb la formació que demà acompanyaran la proposta de reforma laboral.

I l'escola, com si estiguéssim en temps de guerra, com l'Escola del Mar, fent la seva tasca lenta, educativa, de transmetre confiança, d'aprenentatge de la cooperació, de la ciutadania -cada vegada sóc menys constitucional-... L'escola educant, aprenent, col.laborant... contribuint a educar homes i dones lliures i autònoms. En la mesura que es pot, és clar. O que ens deixen. Per això és important treballar per anar consolidant projectes a cada escola, a cada comunitat amb la implicació de tothom. Ens hi juguem una part del nostre futur com a país.

L'esperança no la perdrem, no us preocupeu. On hi ha vida, hi ha esperança, com diu Edgard Morin.

dimecres, 8 de febrer de 2012

Comentaris a la insubmissió

Llegiu els comentaris a la meva entrada sobre "una mica d'insubmissió". Crec que són molt interessants. Crec que hem de treballar per neutralitzar totes les propostes que constirubeixen a desequilibrar la matrícula. En parlarem a la Jornada de Portes Obertes. El nostre projecte té sentit en tant que hi ha referències de proximitat i una comunitat diversa però cohesionada. Hi hem de treballar sense cap mena de dubte.

dimarts, 7 de febrer de 2012

Construir ponts, obrir finestres

Sempre he tingut la impressió que l'educació a l'actualitat ha de fer una feina constant cap enfora.

Quan faig xerrades sobre el temps i l'educació, parlo sempre de com el concepte de temps i escola ha anat evolucionant i acompanyant la història de l'escola. Primer el temps escolar va haver-se de diferenciar del que no ho era per poder crear les primeres escoles. Ara, tot és molt més difús, i el temps educatiu o escolar, el temps de l'aprenentatge, no està encotillat per un temps concret. Per això es parla d'educació al llarg de la vida.


Amb l'espai passa quelcom semblant. L'espai escolar neix com a contraposició al que no ho era. Les parets de l'aula o l'espai delimitat per un banc i una pissarra funden les escoles. També amb el pas del temps, aquest concepte s'ha anat difuminant: espais educatius cada vegada més globals i difusos són els que ens trobem en la nostra societat.

Per això l'escola, si vol tenir un paper rellevant en aquesta societat que ha difuminat el paper de temps i espai educatiu, ha de fer apostes constants per construir ponts i obrir finestres cap l'exterior. De l'aula a l'escola. De l'escola a l'entorn.

És la manera de contraposar una situació d'aillament i de plantejar nous paradigmes que donin entrada a maneres de pensar i fer l'educació que responguin molt més a les necessitats de la nostra societat.

dilluns, 6 de febrer de 2012

Per l’Educació Pública de Catalunya, CAP RETALLADA


La COMUNITAT EDUCATIVA DE CATALUNYA CONVOCA UNa MOBILITZAció unitària:
“peR  l’educació pública DE catalunya,
CAP RETALLADA ”

Front les continues retallades  que està patint l’educació pública amb el pretext de la crisi econòmica, la Comunitat educativa de Catalunya fa una crida a les famílies, estudiants, professionals de l’educació,  i a tota la ciutadania a mobilitzar-se participant en la concentració del proper dissabte dia 11 de febrer a les 17 h per fer visibles  els efectes que estan tenint les retallades sobre el model educatiu públic; Afectant les polítiques educatives, socials i laborals, vulnerant drets que posen en perill la igualtat d’oportunitats, la cohesió social i, per tant, el futur dels nostres infants i joves. No a l’aprovació del pressupost d'Ensenyament de la Generalitat per al 2012. És inferior al del 2007, tot i comptar amb 150.000 alumnes més. Reclamem per l’educació prioritat en la despesa pública  perquè és una de les claus per construir el futur. 
Convoquem, doncs, a  les famílies, estudiants, professionals de l’educació,  i a tota la ciutadania a mobilitzar-se concentrant-nos  a  Plaça Sant Jaume dissabte 11 de Febrer a les 17:00 h.
Uns altres pressupostos són possibles !


Col·lectius convocants:
Associació d’Estudiants Progressistes (AEP) *- Associació de Joves Estudiants de Catalunya (AJEC) - Associació de Mestres Rosa Sensat (AMRS)  - Federació d’Associacions de Pares d’Alumnes d’Educació Secundària (FAPAES) -  Federació d’Associacions de Mares i Pares d’Alumnes de Catalunya (FAPAC) - Federació d’Ensenyament de CCOO - Federació de Moviments de Renovació Pedagògica de Catalunya (FMRPC)  - FETE-UGT  - Sindicat d’Estudiants (SE) - Sindicat d’Estudiants dels Països Catalans (SEPC) *- USTEC·STEs (IAC).

diumenge, 5 de febrer de 2012

Immoralitats

5351 milions d'euros de benefici ha tingut el banc de Santander durant el 2011. Un 33 % menys que l'any passat. Esclar, això és un escàndol, i la culpa la tenen els polítics.

Aquests beneficis suposen  500 euros mensuals durant un any per a  un milió dels aturats que tenim en l'actualitat.

Es pot ser més cínic i immoral?

I, d'on surten els 5351 milions? I, on han anat a parar aquests 5351 milions? Qui se n'ha beneficiat? I quina quantitat ha estat produida com a conseqüència del treball i de l'economia productiva?I quina de l'especulació?

Qui és el culpable? El nostre banquer ens diu que quan un banc va malament la culpa és dels banquers, però aquesta vegada... la culpa és dels polítics...

Potser tots aquells que amb els seus petits estalvis estan engreixant aquesta entitat s'ho haurien de començar a plantejar.

dissabte, 4 de febrer de 2012

Triar els mestres

La pantalla s'omple de mestres. Crec que el programa encetat la setmana passada, omple de bones espectatives els vespres de dimarts a TV3. Recomanable.

Fa uns dies que Nicholas D. Kristof publicava un article a l'Ara titulat els valors dels docents.

En aquell article es feia ressó d'un estudi realitzat per dos economistes,Raj Chetty i John N. Friedman que trobaven una correlació molt interessant entre haver tingut un mestre "bo" a quart de primària i després haver tingut un bon futur des d'un punt de vista professional. És a dir insistien en la importància de la bona educació primària, concretada en les bones actuacions efectuades en aquest nivell.

Una de les conseqüències apuntades era que el sistema no es podia permetre tenir mals mestres ja que hipotecaven el futur del país i per tant, proposava apartar de la docència tot aquell que no "donés la talla".

Potser és una bona mesura. Però per esquemàtica és molt problemàtica, ja que ens podríem preguntar per començar, qui té la capacitat de resoldre aquesta avaluació entre bons i mals mestres? I, també si tots els dolents, o tots els bons, són iguals. 

Jo m'atreviria a apuntar que cal treballar en conéixer els mecanismes pels quals una escola pot formar als seus mestres (als que ho necessiten molt i als que ho necessiten menys, em refereixo a tots).

Els que hem reivnidcat la idea de que l'escola és una insrtitució que aprén, hem pensat que l'escola, amb els recursos, cultures i mecanismes organoitzatius adients, hauria de ser un àmbit en el qual el creixement professional dels mestres s'hi pogués donar i que fos una condició imprescindible, per a la seva existència.Fins i tot diria que si en una escola els mestres no aprenen, tampoc ho faran els seus alumnes.

En quantes escoles és possible crear aquestes condicions? Louise Stoll feia aquesta proposta ja fa uns anys: crear comunitats crítiques de professionals que creixen personalment des de tots els punts de vista, com a garantia de qualitat dels centres educatius. I si, aquest és un bon camí, perquè no esmercem recursos, idees, estímuls, iniciatives que ens ajudin a caminar en aquesta direcció? I deixem de fer grans reformes que canvien la superfície, però no transformen res?

Gregorio Luri es preguntava si comencem a seleccionar els mestres, els bons i els dolents, perquè no fem el mateix amb els policies, els bombers o els periodistes. Costa menys això que pensar, en definitiva, com podem avançar tots, malgrat les dificultats. Tanmateix perquè això passi, ens hi hem d'implicar tots i hem de tenir una mica més de destresa que fins ara.

Hi ha algú, des d'algun lloc,  que vol començar a obrir camí?

divendres, 3 de febrer de 2012

Una mica d'insubmissió

Una proposta interessant seria estendre la idea de que les famílies no optin per escoles fora del seu radi de proximitat i facin la preinscripció respectant al màxim la proximitat. Me l’explica una persona de l’AMPA de l’escola. Em sembla molt bona idea, que es respecti aquesta proximitat. Serem capaços d’articular-ho? Una mica d'insubmissió a tantes pràctiques segregadores que ens proposen.

dijous, 2 de febrer de 2012

Un debat a la ràdio.

No puc arribar a saber quina ràdio és però està en la freqüència entre 98,6 i 99,5. Intereconomia? La COPE? M’esgarrifo. És un debat sobre educació. Els tertulians, parlen amb una seguretat que espanta. Seguretat de pensament únic. Es van donar la raó entre ells. Parlen en català. Repeteixen  aquells tòpics tant sentits que transmeten missatges unidireccionals i demagògics. 

La línia argumental és “tot el que es va fer fins ara estava ple d’ideologia i adoctrinament i ara nosaltres implantarem l’educació neutra”, primera idea. Segona idea, “està molt bé que els nens sàpiguen les comarques de Catalunya, però també han de saber els rius, les muntanyes i la història d’Espanya”. Només li ha faltat afegir la llista dels reis... borbons, més que res per actualitzar altres llistes. Visió màgica de l'educació: el que passa a les aules és conseqüència directa del que diu el polític de torn o el llibre de text. Bé, en tot cas més el llibre de text que el polític de torn.

 Aplaudeixen la nova assignatura d’educació cívica i constitucional, i la comparen a la FEN (la famosa i nostàlgica Formación del Espíritu nazional) i clamen contra aquella educació per la convivència. Sobretot es carreguen que parlessin de la homosexualitat. D’això no n’hem de parlar a l’escola i per tant, aquesta és la demostració que l’educació per a la ciutadania era una proposta ideologitzada i adoctrinadora...

En mans de qui estem? Qui ha votat aquesta tropa d’ignorants i demagogs? Algú, ja que sinó no tindríem el govern que tenim.

Estem fent alguna cosa malament a l’escola. Té raó el govern quan diu que no ensenyem bé a llegir. Si ho féssim bé, no guanyarien els que ens enganyen sistemàticament amb aquests tòpics, els desconeixedors de les necessitats educatives, els que ens volen condemnar a la ignorància i a la manca de compromís social. Els que no volen que les persones siguin ciutadans d’un món que cal canviar. Els que pensen que l’educació no ha de servir per fer homes i dones més lliures sinó més obedients i incultes.

Sabia de l’existència d’aquestes ràdios però no les havia escoltat. L’escolta ha durat quinze minuts. He restablert la connexió amb la normalitat de les altres freqüències.

dimecres, 1 de febrer de 2012

Esforçar-se és gaudir

Llegit en un anunci al diari.

Esforçar-se és gaudir. És com l'escalador que puja una muntanya. Dius "això és patir". No, és plaer, ho ha escollit ell. És dur, passarà fred, tindrà accidents, però gaudeix. Fernando Trueba.

Hi estic d'acord. Jo crec que trobar el que t'agrada és l'essència de tot. Pep Guardiola.


Al marge de l'entitat anunciada,  em semblen dues opinions molt interessants sobre les quals hauríem de pensar-hi molt. Sobretot tots aquells que estem en l'ull de l’huracà  de l’escola. Que ens preguntem cada dia com aconseguir que els nostres alumnes trobin el que els agrada, decideixin patir per arribar a saber, s’esforcin i a la vegada gaudeixin, pateixin per obtenir el plaer final, s’entusiasmin amb feines, de vegades, mols feixugues.

Potser la clau és, com diu Ken Robinson, trobar el teu element, aquell espai líquid en el qual et pots moure, l’aigua que deixa nedar el peix...

Educar-se necessita d’obstacles. Obstacles que cal superar. Posats just a la mida que necessitin un esforç, però un esforç abastable i assumible pels infants. Si l’esforç és massa gran, si no li veiem sentit, si no valorem que ens podem sortir... l’esforç no s’activarà... no és tan fàcil posar-se en marxa.