dijous, 23 de febrer del 2012

Dogmatismes i innovacions

Tinc una impressió negativa d'algunes opinions que es manifesten en algunes ocasions quan s'expliquen propostes, idees, pràctiques o iniciatives que intenten construir noves maneres d'entendre l'escola i l'educació. Quan la discusió és teòrica, es manté en aquest terreny i no comporta gaire problemes. Els problemes sorgeixen quan les idees s'intenten transformar en pràcriques.

Ens trobem llavors en situacions bastant surrealistes. Per exemple, donar la culpa del fracàs de l'escola a la LOGSE. Això encara ho sentim i ho llegim en algunes anàlisis sobre la situació educativa. Una altra situació és haver de justificar constantment els intents de millorar l'escola, quan aquests intents "trenquen" el marc establert. Quan les pràctiques són les de sempre, els resultats són els de sempre, els problemes els de sempre... llavors no cal justificar res.

Crec que sóc una persona que escolta i intenta veure el fons d'una crítica, l'aportació d'una mirada diferent amb ànim d'aprendre noves idees, o de tenir més arguments per defensar el que crec que és millor.

Ara, crec que cal que es comencin a justificar les pràctiques que no canvien, les propostes metodològiques basades en la repetició d'una seqüència didàctica (explicació, preguntes, activitats, activitats d'ampliació, control...) infinita, les opinions en contra de la implicació de les famílies, les concepcions educatives que situen a l'alumne com un subjecte passiu en l'aprenentatge, la negació dels aspectes emocionals en l'aprenentatge, la submissió davant la desigualtat i el tirar la tovallola davant dels fracassos repetits... Perquè ningú demana explicacions als que defensen que "la letra con sangre entra"? Ja sabem que no hi haurà sang, però ja ens entenem...
 


7 comentaris:

Anònim ha dit...

Repetir conductes conegudes i que s'ha demostrat que funcionen (on funcionar vol dir que com a mínim tenen un resultat conegut que no és el desastre total) és un mecanisme adaptatiu de l'ésser humà. El canvi requereix molt d'esforç. El "sempre s'ha fet així" dona seguretat i, a més, no requereix reflexió. Com diu Willinghan, reflexionar costa i la gent ho evita sempre que pot.
Elena.

Anònim ha dit...

Jo si qüestiono el "la letra con sangre entra", i llavors em sento qüestionada, pel grup de mares i pares, per la resta de professionals, jo també sòc docent, per la resta de la família...i el que acaba passant, SEMPRE, és que sembla que la que s'ha de justificar sòc jo, jo per pensar diferent, per fer critica de l'educació "establerta" i sobretot per defensar, com ells-es anomenen, l'escola alternativa, hipie, lliure...per adjectius no serà!

Així que és fa pesat, molt pesat tenir que justificar continuament el que penses, sentir-te observada i jutjada,sentir que quan parles, un grup de gent, numeros, és posa a la defensiva... En aquest país sempre triomfa el que té més seguidors-es, però jo segueixo qüestionant, sobretot a nivell professional, a vegades em porta problemes, però no vec altra manera de fer-ho, a vegades em sento en minoria o completament sola, però vaig aconseguint algunes coses i d'aquestes petites coses és d'on surt la il·lusió per seguir qüestionant-me i seguir aprenent i seguir dibuixant el camí que he de seguir.

Un projecte d'una escola que creix i es fa cap a la direcció que tu i el teu equip creu que és la correcte, és un regal, una feina que et dona la oportunitat de creure en el que fas, de poder avaluar, rectificar, recular, en definitiva d'aprendre,és un regal. Tenir un equip cohesionat que aneu tots i totes a una i que creieu en el que feu, és un regal. Així, que si, és pesat tenir que justificar-se i donar explicacions, segurament és pesat sentir-te observat i qüestionat, però és el mínim que et pot passar i pots estar content!

Fins un altre!

Marga

Anònim ha dit...

Em va semblar molt estrany quan a les Jornades de Portes Obertes del curs passat alguns pares deien que el que es feia a una escola a prop de casa era molt "experimental" i que no estaven disposats a provar cap experiment amb els seus fills. Jo em preguntava a quines coses es referien, quines coses serien tan experimentals? Quan vaig anar a les Jornades del Centre en qüestió, em vaig quedar bocabadada perquè això que anomenaven "experimental" i al que no exposarien als seus fills era una proposta autèntica de respecte al que vol dir un/a nen/nena. Una proposta d’esforços per entendre globalment al nen, les seves emocions, les seves capacitats, les seves ganes de créixer, concretant l’ensenyança com un acte d’acompanyament, en el que definim entre tots els projectes que ens ajudaran a construir coneixement i competències. En definitiva i d’una manera assenyada , una ensenyança basada en un procés d'observació de com els nens s’engresquen al moment d’aprendre amb l’ajuda dels mestres. Fa molts anys que els teòrics escriuen sobre aquests temes i propostes, però sembla que la nostra societat es nega a fer quelcom diferent i que veritablement pot promoure l'aprenentatge i el desenvolupament dels nens amb total sentit.

Anònim ha dit...

Actuacions al curs 2011-2012 d'una mestra formada a la universitat en els últims 10 anys, amb nens de 4t de primària: deures diaris consistents en fer llistes interminables excercicis "que no ha donat temps a classe" i copiar fragments del llibre de text (dibuixos inclosos). Càstigs consistents en copies, per motius de l'estil: "parlar a classe". Càstigs col·lectius (tota la classe sense pati pel comportament de 3 o 4 nens). Utilització sistemàtica del llibre de text seguint fil per randa el guió. Comprendreu que sentir a parlar d'innovació educativa, per a mi, és com ciència ficció.
I hi ha pares que hi estan d'acord!
Elena.

Anònim ha dit...

- Apostes per actuar.
- El que és important és que hi hagi escoles com a exemples. És a dir, que hi hagi models educatius que vagin en aquesta línia i es plantegin una certa rebel•lió contra aquesta manera de fer tan tècnica. (...) El canvi és possible.

BON DIA JOAN,
ET PARLO DE TU PERQUÈ ET FAS PROPER. PROPER EN LES IDEES, EN EL PENSAMENT I EN EL CREURE EN EL CANVI. L'EDUCACIÓ ÉS EL FUTUR, PERÒ PER EXPERIÈNCIA ESTEM PERDEN L'ESPERANÇA.
ENS TANQUEN L'ESCOLA, (UNA ESCOLA PETITA AL PEU DEL MONTSENY.. L'ESCOLA VILAMAGORE.. DE ST. PERE DE VILAMAJOR) ON EQUIP DIRECTIU I DOCENT DEMOSTREN DIA A DIA LA SEVA VOCACIÓ.. ON VAN APOSTAR PEL CANVI DE L'ESCOLA PÚBLICA, INTRODUINT EL RESPECTE A LA MADURACIÓ DE CADA INFANT, ARRIBANT AMB LA SEVA PEDAGOGIA ALS NOSTRES CORS..

AQUEST ÉS UN CRIT D'AJUDA. UN SOS. UN "DONA'M LA MÀ".. UN, QUÈ PODEM FER?

GRÀCIES PER ESCOLTAR.

LAURA
laura@escaure.com

Anònim ha dit...

Bé, és curiosa la interpretació que estan fent alguns i algunes sobre el tancament d’alguna escola. Mireu: de vegades, només és el resultat d'una mala gestió. El discurs posterior és fàcil, emparant-se en que “és una escola innovadora i que és la resta del mon que està equivocat i que no entén de bons funcionaments”. A més, si afegeixes alguna frase cèlebre (normalment interpretable de manera bi direccional), ja tens el discurs rodó i victimista que a més resulta ser molt atractiu i que toca el cor d’algú.
Ningú no discuteix que els canvis i la innovació siguin positius. Tampoc que hi ha escoles que utilitzen nous models que funcionen (hi ha bons exemple de bones praxis en aquest sentit).
En algun cas concret de tancament però, només caldria preguntar quants alumnes han marxat de l’escola, a més del degoteig que s'ha anat produint al llarg dels cursos anteriors (si són molts, potser hi ha un problema). Però no només és important la quantitat, sinó també “els per quès”. Potser algú se’n duria alguna sorpresa.
Una diàspora sovint té causes objectives i clares. Cal reflexionar si tothom està qualificat per a transformar les idees en pràctiques.
És entristidor que hi hagi individus que vulguin pujar al carro de la innovació des de la rigidesa, la impulsivitat i des del no saber fer (tot un perill pel moviment de les escoles innovadores). Tant de bo el moviment de les escoles de nova creació pugui comptar amb persones competents (que ja n’hi ha unes quantes) que puguin orientar des d’una ferma base teòrica i siguin capaces de transformar-la en bones praxis; i així posar a les escoles innovadores en el lloc que indubtablement es mereixen dins de l’escola pública.
Amb el permís del Sr. Joan Domènech Francesch, diré que jo també m'enfado davant les incoherències, les falses promeses, la prepotència, les irresponsabilitats, l'engany, les formes que no tenen en compte el fons, la política com exercici del poder sobre la majoria...
Gràcies.

Anònim ha dit...

Endavant Laura!!

M'han parlat molt bé de l'escola Vilamagore.
Diuen que comença a ser un dels referents d'escoles de renovació pedagògica.

Jordi Gracia (Granollers)