Finalment, a les 17:14 estàvem entre Enric Granados -Lleida- i Jaume Balmes -Vic-. La música i la filosofia. Potser són casualitats.
Tinc un amic que sempre em diu que, a la presó no hi hauria d'anar ningú. I, tot plegat, és tant indigne! Indigne d'unes persones com jutgen a unes altres. Indigne per castigar sense cap motiu. I castigar, com bé recordava fa uns dies Oriol Jonqueras, a les persones més innocents, en aquest cas els seus fills. Indignes les justificacions d'alguns polítics: salven la seva posició amb l'argument de que la presó preventiva potser és massa dura. Indigne per tots els arguments que s'han donat. Polítics i jutges que només reconeixen com a vàlids aquells que els hi donen la raó i menyspreen tots els que gosen discrepar.
Quin missatge educatiu donen tots aquests personatges? Quina imatge de la Llei? Del poder? Del diàleg? De la voluntat de convivència? Com entenen la convivència? Del càstig? De la veritat? De la mentida? De l'amor o de l'odi?
Per algunes d'aquestes indignacions, però sobretot per la llibertat de tots els presos, hem anat a la diagonal, entre Enric Granados i Jaume Balmes. I ens hem posat allà, entre la música, l'art que fa als homes i les dones més lliures, i la filosofia, que els hi proposa aprendre a pensar i estimar el saber.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada