dimecres, 26 de setembre de 2018

Instituts-Escola?

Escolto com el conseller Bargalló comenta que, en els darrers temps, tothom li demana Instituts-Escola. M'assabento que a la Federació de MRP hi ha un grup de treball sobre el tema. Veig que és una qüestió de debat actual. 

Recordo quan a l'escola vàrem demanar poder fer un institut escola. Era el segon curs, any 2005, i encara que teníem molts cursos per endavant (estàvem començat P4), teníem la visió de que fer una opció d'escola fins als 14 o 16 anys podia ser una bona proposta i un bon projecte. L'administració ens va dir que era impossible i al lloc on hi podia anar l'ampliació hi van instal.lar una Escola de Música municipal. La Llei d'Educació de Catalunya, al 2009, preveia la construcció d'instituts Escola, però ja era massa tard.

No sé quines són les raons a favor i en contra de l'administració que poden arribar a aprovar les propostes d'I/E, i com ho ha argumentat fins ara.  M'imagino que les raons poden ser econòmiques: Ens convé econòmicament parlant? Suposa un aprofitament millor dels recursos? O, potser són raons pedagògiques? És millor pedagògicament parlant una oferta (mínima) 3-16? O, al final, el que predominen són raons socials , de pressions de famílies, que veuen que aquesta proposta els tranquilitza -sobretot si estan satisfets de com va la primària...?

No em referiré a les raons econòmiques. Ho desconec, encara que intueixo que en un moment de fluctuacions de la població, centres d'aquest estil permeten una flexibilitat més gran. Sabem que les piràmides d'edats tenen un creixement irregular i, per tant, l'augment de demanda per secundària i la disminució de la demanda per primària, podria compensar-se fàcilment dintre un mateix centre, amb reubicació d'aules i espais. Ja sabem que això és sempre complicat, però poster és més fàcil. Sobretot si tenim en compte les planificacions a les grans ciutats, amb l'etern problema del sòl que condiciona les noves construccions. 

Potser les raons poden ser pedagògiques o socials? Una de les raons que hi pot haver és que d'aquesta manera es facilita la continuïtat en una mateixa concepció del currículum. El salt d'un centre a l'altre, si són edificis, direccions i projectes diferents, pot complicar aquesta continuïtat. La preocupació de les famílies de la nostra escola era sempre pensar en un institut que treballés amb la mateixa metodologia i la por era què els podia passar als seus fills i filles, quan anessin a l'institut i haguessin de tenir dotze llibres, un examen cada setmana com a minim i un profe cada 45 min. Després quan van passar als instituts les seves pors es van esvair i van veure que el canvi no era tant traumàtic com es pensaven.

La continuïtat és un valor? Potser sí. Però tampoc està garantida per estar sota un mateix projecte. És veritat que ho pot facilitar, però no ho garanteix. I si l'etapa primària no té un plantejament gaire avançat del currículum, la continuïtat què ens aporta? 

Una altra consideració a tenir en compte és que els canvis no sempre són negatius  -el canvi d'edifici, de metodologia, de companys... Segurament aquesta no és una afirmació vàlida per a tothom i per a tots els centres. Potser hi ha alumnat que li va bé la continuïtat i d'altres que el canvi els hi suposarà un salt cap endavant. Sempre m'imaginava als alumnes dels centres religiosos privats, com havien d'aguantar un mateix "clima" de 13 a 16 anys de la seva vida. Pensava que això no era gaire positiu, com a minim, de forma generalitzada. I em costava justificar la mesura per a tots els centres i per a tots els alumnes. Un dels factors que em fan pensar críticament amb els Instituts Escola, és que estem fent una proposta de centres educatius en els quals romanguin els alumnes una mitjana de 15 anys. 

Penso també que aquestes propostes de canvi no podem viure-les com la solució a tots els problemes educatius. Cosa que, en general, tendim a fer.  I, en aquest sentit, seria més partidari d'aplicar una gran flexibilitat en el sistema. 

I ho vaig a justificar parlant d'un altre extrem. És evident que la inclusió del 3-6 dintre les escoles de primària ha estat un fet àmpliament acceptat per tothom, potser fins i tot positiu quant a la universalització que això ha suposat. Però si analitzem el fet amb més detall, el cert és que en molts casos, ha suposat la introducció a l'educació infantil de criteris, metodologies i pressions curriculars pròpies de l'educació primària. I això, si exceptuem a l'alumnat, sembla molt bé a tothom. Perquè no s'ha optat, com en altres llocs, per centres 0-6? O, fins i tot, 0-7? Segurament als infants d'aquestes edats haurien estat molt més pedagògicament acollits i no tan pressionats pel pas a la primària. No vull ni pensar que passaria si es generalitzés també l'entrada dels nens de 2 anys a aquestes escoles. 

Una altra consideració. Si volem garantir la continuïtat i coherència curricular entre les etapes, es poden establir altres mecanismes  de coordinació entre centres diferents-amb temps, recursos humans per fer-ho, suport extern... Perquè no impulsém altres fórmules de coordinació entre projectes de centres educatius diferents? I no em refereixo a un parell de reunions anuals entre els equips directius, sinó a un pla detallat amb mesures d'intercanvi de professorat, coordinació d'equips directius, formació i documentació conjunta... Potser seria una alternativa que mantindria els centres educatius amb espais diferenciats però amb coherència entre els seus projectes. I això podria ser viable quan hi ha dificultats per la separació dels edificis o instal.lacions de cada etapa.

Sense estendre'm més, perquè encara hi poden haver més raons per replantejar-se tots aquests models: 

1. Les solucions universals, no ajuden a discutir pedagògicament què és el més important. 
2. L'organització del sistema ha de ser conseqüència de les necessitats pedagògiques i educatives i han de prevaldre sobre les necessitats familiars que, sens dubte, són importants que escoltem.
3. Caldria introduir elements de coherència en el sistema, que passen fonamentalment per solucions d'acord amb l'entorn i el context de cada comunitat educativa, de gran flexibilitat i explicitant en cada moment la finalitat educativa per la qual fem una proposta o una altra. La qual cosa ens torna a replantejar la necessitat de treballar per una administració educativa km 0.
4. L'existència de centres educatius 0-6, 6-16, 3-12, 12-18... o qualsevol altre proposta, hauria de partir d'una reflexió en el territori en el qual s'escoltessin totes les parts i no es descartés d'entrada cap solució. I que la solució no és només d'espai i edifici, sinó sobretot de projecte. 
5. Penso que el que val per les zones urbanes, potser no val per les rurals i a l'inrevés. 
6. I que, en la majoria de casos, els instituts escola haurien de poder organitzar-se independitzant l'educació infantil i assegurant-ne el seu caràcter propi.


Fotografia: Institut Escola de la Generalitat de Catalunya. Ara Institut Verdaguer. En aquest Institut - Escola, la matrícula començava als 11 anys.