Un motiu d'esperança.
divendres, 13 de juliol del 2012
Pensament crític
Llegeixo a l'acadèmia del pensament crític: Pienso, luego estorbo.
Intueixo una feina que hem de fer els mestres. Propiciar, estimular, incentivar... que els alumnes pensin. Potser així ajudarem a construir una generació i una societat diferent.
Un motiu d'esperança.
Un motiu d'esperança.
dijous, 12 de juliol del 2012
Optimisme o pessimisme?
Divendres s'acosta. Aquesta setmana les notícies han vingut dimecres. Retallada rera retallada. No hi ha més propostes. I les retallades no canvien la situació. Per tant, en podem fer més i més i més ...Aquesta és la recepta que, des de fa uns quants mesos, ens apliquen els nostres polítics.
Amb una sufciència escandalosa, utilitzant un llenguatge tècnic i suposadament científic o precís, ens anuncien, setamana rera setmana, els nous estalvis que haurem d'aplicar, a la vegada que la sortida de la crisi, ja imminent, segons sembla. Escolteu-los i escandalitzeu-vos, a cada telenotícies, a les rodes de premsa, a les portades dels diaris.
Pesssimisme perquè l'experiència em diu que darrera aquesta falsa seguretat que ens mostren hi ha fum, improvisació i pals de cec. Potser també obscures intencions. Sinó no entendrien com el problema segueix en augment després d'haver aplicat tantes mesures meravelloses. (La principal sospita ja la robareu quan compareu el que diuen els polítics quan estan al govern i quan estan a l'oposició).
Ens queda l'optimisme? Quin? Només el de pensar que les persones comencem a no creure'ns tanta mentida, ni tant d'engany i que, per tant, alguna mena de revolta es pot coure a mig termini.
És necessari i precís un canvi de sistema. A fons. Que faci possible començar a pensar els problemes reals que tenim amb paràmetres diferents.
La classe política només ens ofereix una travessia en el desert, sense esperança d'oasi, per ara i per uns quants anys. I, no us penseu, una sequera en augment!
Amb una sufciència escandalosa, utilitzant un llenguatge tècnic i suposadament científic o precís, ens anuncien, setamana rera setmana, els nous estalvis que haurem d'aplicar, a la vegada que la sortida de la crisi, ja imminent, segons sembla. Escolteu-los i escandalitzeu-vos, a cada telenotícies, a les rodes de premsa, a les portades dels diaris.
Pesssimisme perquè l'experiència em diu que darrera aquesta falsa seguretat que ens mostren hi ha fum, improvisació i pals de cec. Potser també obscures intencions. Sinó no entendrien com el problema segueix en augment després d'haver aplicat tantes mesures meravelloses. (La principal sospita ja la robareu quan compareu el que diuen els polítics quan estan al govern i quan estan a l'oposició).
Ens queda l'optimisme? Quin? Només el de pensar que les persones comencem a no creure'ns tanta mentida, ni tant d'engany i que, per tant, alguna mena de revolta es pot coure a mig termini.
És necessari i precís un canvi de sistema. A fons. Que faci possible començar a pensar els problemes reals que tenim amb paràmetres diferents.
La classe política només ens ofereix una travessia en el desert, sense esperança d'oasi, per ara i per uns quants anys. I, no us penseu, una sequera en augment!
diumenge, 8 de juliol del 2012
Indignació
En una recent reunió amb alts responsables del Departament d'Ensenyament, una de les assistents, directora d'una escola pública, suggereix que una forma d'estalvi pot consistir en aplicar des de les escoles, la possibilitat de triar els substituts que ens han d'anomenar. Si ve un substitut que ja ens coneix, millorem el sistema ja que una part de la informació previa que cal donar -i a la qual cal esmerçar-hi molt de temps- ens l'estalviem. Tot rutlla millor. A més, pots reclamar aquells substituts que han funcionat millor.
Els dits responsables fan exagerades exclamacions d'aprovació i "s'ho apunten" com una gran i fantàstica idea. Veieu com no tot és demanar més recursos... exclamen!
M'indigna. M'indigna que aquests responsables ens vulguin transmetre que no havien pensat encara amb aquesta proposta. Quan és una proposta que té una base en la Llei d'Educació de Catalunya i en els decrets d'autonomia i de direcció que l'actual administració no ha volgut ni ha demostrat cap voluntat de desenvolupar i posar en marxa.
Ho tenen escrit, no volen desenvolupar-ho, i ens volen fer creure que nosaltres hem tingut una gran idea?
La demagogia amb que ens arriben tots aquests missatges és decebedora.
En la mateixa reunió davant de la reflexió de que el desencontre entre administració educativa i centres és un mal endèmic del sistema, la única resposta és que això és així perquè totes les propostes que venen de l'Administració són rebutjades pels centres. Es el mateix que quan dos es divorcien perquè no s'entenen i sempre és l'altre que no m'entèn.
No hi ha ni autoavaluació, ni diagnòstic profund en aquesta administració. Només se'ns mostres resultats. S'utilitzen petites variacions d'aquests -producte d'accions realitzades a mig termini- per demostrar la validesa de les mesures que s'han començat a aplicar. Només repetim una vegada i altra, que al nostre país les retallades es fan amb serietat, rigor i racionalitat.
Ho sento. Es fan retallades i se'ns continua dient que no hi ha un altre camí que aquest.Poc avançarem en aquesta perspectiva. Realment aquesta no és l'administració que necessitem en aqusts moments.
Els dits responsables fan exagerades exclamacions d'aprovació i "s'ho apunten" com una gran i fantàstica idea. Veieu com no tot és demanar més recursos... exclamen!
M'indigna. M'indigna que aquests responsables ens vulguin transmetre que no havien pensat encara amb aquesta proposta. Quan és una proposta que té una base en la Llei d'Educació de Catalunya i en els decrets d'autonomia i de direcció que l'actual administració no ha volgut ni ha demostrat cap voluntat de desenvolupar i posar en marxa.
Ho tenen escrit, no volen desenvolupar-ho, i ens volen fer creure que nosaltres hem tingut una gran idea?
La demagogia amb que ens arriben tots aquests missatges és decebedora.
En la mateixa reunió davant de la reflexió de que el desencontre entre administració educativa i centres és un mal endèmic del sistema, la única resposta és que això és així perquè totes les propostes que venen de l'Administració són rebutjades pels centres. Es el mateix que quan dos es divorcien perquè no s'entenen i sempre és l'altre que no m'entèn.
No hi ha ni autoavaluació, ni diagnòstic profund en aquesta administració. Només se'ns mostres resultats. S'utilitzen petites variacions d'aquests -producte d'accions realitzades a mig termini- per demostrar la validesa de les mesures que s'han començat a aplicar. Només repetim una vegada i altra, que al nostre país les retallades es fan amb serietat, rigor i racionalitat.
Ho sento. Es fan retallades i se'ns continua dient que no hi ha un altre camí que aquest.Poc avançarem en aquesta perspectiva. Realment aquesta no és l'administració que necessitem en aqusts moments.
divendres, 6 de juliol del 2012
Final de curs
Sempre sembla que el final de curs hauria de ser un temps tranquil de fer balanç i de pensar amb tranquil.litat en les millores que l'any vinent intentarem posar en pràctica.Segur que, en part és així. Cada any fem balanç i dissenyem el proper curs.
Els i les mestres de l'equip han participat amb les seves valoracions i propostes en la memòria del curs, han fet suggeriments, han netejat carpetes, mobles i ordinadors...
També hem tingut temps d'acomiadar-nos, de desitjar-nos un estiu calmat i en plenitud. Explicar-nos quins projectes tenim, on anirem a descansar, les lectures que tenim ganes de fer.
Però segueixen havent-hi uns fets que ens porten intraqnuil.litat. Tots els projectes -és a dir, les il.lusions, les iniciatives, les propostes, les millores...- depenen d'aspectes externs a la voluntat i a les competències de les escoles. Em refereixo a les possibles variacions de la plantilla que, fins d'aquí un mes, no coneixerem amb exactitud. Unes variacions que, en un 90%, no depenen de la voluntat, ni del projecte, ni de les propostes que les escoles i els seus equips poden dissenyar.
El nostre sistema d'aministració pública permet que les plantilles es configurin amb criteris d'antigüitat, no de qualitat. I així no pot funcionar cap projecte.
Després l'administració demana resultats i rendició de comptes. Però mostren una gran incapacitat de resoldre aquest aspecte introduint criteris d'eficàcia i eficiència. Parlen molt d'estalvi, de moderació en la despesa, de reaprofitament dels recursos... però planifiquen el malbaratament del recurs i el capital més essencial: l'humà...
Poca confiança ens donen aquests polítics que, a més, amb l'excusa de la crisi ens encolomen tota mena de propostes, algunes ben poc racionals o estalviadores.
Els i les mestres de l'equip han participat amb les seves valoracions i propostes en la memòria del curs, han fet suggeriments, han netejat carpetes, mobles i ordinadors...
També hem tingut temps d'acomiadar-nos, de desitjar-nos un estiu calmat i en plenitud. Explicar-nos quins projectes tenim, on anirem a descansar, les lectures que tenim ganes de fer.
Però segueixen havent-hi uns fets que ens porten intraqnuil.litat. Tots els projectes -és a dir, les il.lusions, les iniciatives, les propostes, les millores...- depenen d'aspectes externs a la voluntat i a les competències de les escoles. Em refereixo a les possibles variacions de la plantilla que, fins d'aquí un mes, no coneixerem amb exactitud. Unes variacions que, en un 90%, no depenen de la voluntat, ni del projecte, ni de les propostes que les escoles i els seus equips poden dissenyar.
El nostre sistema d'aministració pública permet que les plantilles es configurin amb criteris d'antigüitat, no de qualitat. I així no pot funcionar cap projecte.
Després l'administració demana resultats i rendició de comptes. Però mostren una gran incapacitat de resoldre aquest aspecte introduint criteris d'eficàcia i eficiència. Parlen molt d'estalvi, de moderació en la despesa, de reaprofitament dels recursos... però planifiquen el malbaratament del recurs i el capital més essencial: l'humà...
Poca confiança ens donen aquests polítics que, a més, amb l'excusa de la crisi ens encolomen tota mena de propostes, algunes ben poc racionals o estalviadores.
diumenge, 1 de juliol del 2012
Tornar
Hi ha moltes raons per tornar a publicar. Durant aquests quatre mesos que m'he mantingut en silenci m'han arribat comentaris, suggeriments, fins i tot algun premi pel bloc... I sobretot, la realitat del dia a dia m'ha seguit interrogant, provocant, incitant a parlar, a intervenir.
Torno però no sé encara com. Crec, sincerament, que a nivell educatiu necessitem un reafirmament i un rearmament ideològic que ens doni eines intel.lectuals i pràctiques a la vegada que ens permetin resistir una situació complexa i crítica.
La crisi -això que en diuen crisi- econòmica segueix el seu camí previsible. Inexorable, realista, conservador i reaccionari. Les alternatives silenciades. Jugant en un terreny en el qual no volem jugar però obligats a fer-ho. Esperant jugar amb altres regles, altres espais... d'esperança i millora per a tothom.
L'educació oficial -explicitada per alguns ideòlegs, alguns tertulians i articulistes i administradors en general...- amb l'excusa de la crisi, ensenyant i fent difusió les seves idees més reaccionàries i aprofitant per posar en qüestió la qualitat, la inclusió, la comprensivitat, el constructivisme o qualsevol projecte que suposi un intent de fer una educació i una escola de tots i per a tots.
I nosaltres tornant a un àmbit local, abastable...
Potser aquest és l'únic camí en aquests moments. Petites comunutats educatives que intenten resistir i resoldre la necessitat de nous paradigmes.
Mentre hi ha vida hi ha esperança, que ens diu Morin.
Torno però no sé encara com. Crec, sincerament, que a nivell educatiu necessitem un reafirmament i un rearmament ideològic que ens doni eines intel.lectuals i pràctiques a la vegada que ens permetin resistir una situació complexa i crítica.
La crisi -això que en diuen crisi- econòmica segueix el seu camí previsible. Inexorable, realista, conservador i reaccionari. Les alternatives silenciades. Jugant en un terreny en el qual no volem jugar però obligats a fer-ho. Esperant jugar amb altres regles, altres espais... d'esperança i millora per a tothom.
L'educació oficial -explicitada per alguns ideòlegs, alguns tertulians i articulistes i administradors en general...- amb l'excusa de la crisi, ensenyant i fent difusió les seves idees més reaccionàries i aprofitant per posar en qüestió la qualitat, la inclusió, la comprensivitat, el constructivisme o qualsevol projecte que suposi un intent de fer una educació i una escola de tots i per a tots.
I nosaltres tornant a un àmbit local, abastable...
Potser aquest és l'únic camí en aquests moments. Petites comunutats educatives que intenten resistir i resoldre la necessitat de nous paradigmes.
Mentre hi ha vida hi ha esperança, que ens diu Morin.
dijous, 29 de març del 2012
No hi ha tristor, sino esperança
Al comentarista anònim del darrer post.
No llegeixis la tristor, ni a l'entrada ni al poema. Llegeix l'esperança de que serem capaços de fer possibles altres camins, veritables alternatives.
Mai el pensament únic ha fet callar a les persones... Penso que estem en un moment en el qual sorgiran altres moviments, altres forces que donaran el tomb a una situació que no ens agrada.
Necessitem altres pensaments, altres accions. I la soledat que reivindico és la que ens ha de permere tenir més camins col.lectius.
Morin reivindica aquesta esperança per moure les consciències i avançar cap un món millor. Crec que estem en el camí.
No llegeixis la tristor, ni a l'entrada ni al poema. Llegeix l'esperança de que serem capaços de fer possibles altres camins, veritables alternatives. Mai el pensament únic ha fet callar a les persones... Penso que estem en un moment en el qual sorgiran altres moviments, altres forces que donaran el tomb a una situació que no ens agrada.
Necessitem altres pensaments, altres accions. I la soledat que reivindico és la que ens ha de permere tenir més camins col.lectius.
Morin reivindica aquesta esperança per moure les consciències i avançar cap un món millor. Crec que estem en el camí.
dijous, 22 de març del 2012
A reveure
Necessito un parèntesi. Aquest trimestre que s'està acabant ha estat molt intens i encara ho és. No s'acaben les raons per escriure però necessito reposar les idees. M'arriben masses informacions, reflexions, debats... que no tinc temps de pair. Necessito temps per desgranar possibilitats.
Deixo, provisionalment el bloc. La darrera vegada que el vaig deixar començava una nova etapa política al nostre país (desembre del 2010). L'etapa ha estat decebedora -i ho és-, potser més del que esperava.
Ara deixo el bloc a les portes d'una vaga general que farem, però em sembla que no sabem exactament amb quina finalitat. El pessimisme, el discurs únic, la no crítica,... s'apodera de tots nosaltres i continua fent-nos combregar amb rodes de molí. Nosaltres o el caos, ens reepeteixen constantment.
Potser la única bona notícia de tants mesos ha estat la condemna al Sr. Matas. Esperant l'indult i que no sigui dit...
Espero reprendre el fil ben aviat. Mentrestant ja sabeu on podeu trobar-me.
I per acabar un poema en el dia mundial de la poesia. Un poema que li posaria per títol: Poema de la soledat acompanyada
Preserve molt la meua soledat.
Preserve molt la meua soledat.
Com un gran bé l'acaricie i tempte.
Ningú no sap el que a ella li dec,
un sentiment feroçment solidari
amb qui pateix, amb qui espera en silenci;
un vast amor per la mort i la vida,
cosa total, universal principi.
Defense molt la meua soledat,
el meu racó, petit, de cada dia,
el meu jardí o el meu convenciment.
Si el deixe un jorn em moriré aleshores.
I el deixaré, arribat el moment
per la més gran soledat irreducta.
Vicent Andrés Estellés
Deixo, provisionalment el bloc. La darrera vegada que el vaig deixar començava una nova etapa política al nostre país (desembre del 2010). L'etapa ha estat decebedora -i ho és-, potser més del que esperava.
Ara deixo el bloc a les portes d'una vaga general que farem, però em sembla que no sabem exactament amb quina finalitat. El pessimisme, el discurs únic, la no crítica,... s'apodera de tots nosaltres i continua fent-nos combregar amb rodes de molí. Nosaltres o el caos, ens reepeteixen constantment.
Potser la única bona notícia de tants mesos ha estat la condemna al Sr. Matas. Esperant l'indult i que no sigui dit...
Espero reprendre el fil ben aviat. Mentrestant ja sabeu on podeu trobar-me.
I per acabar un poema en el dia mundial de la poesia. Un poema que li posaria per títol: Poema de la soledat acompanyada
Preserve molt la meua soledat.Preserve molt la meua soledat.
Com un gran bé l'acaricie i tempte.
Ningú no sap el que a ella li dec,
un sentiment feroçment solidari
amb qui pateix, amb qui espera en silenci;
un vast amor per la mort i la vida,
cosa total, universal principi.
Defense molt la meua soledat,
el meu racó, petit, de cada dia,
el meu jardí o el meu convenciment.
Si el deixe un jorn em moriré aleshores.
I el deixaré, arribat el moment
per la més gran soledat irreducta.
Vicent Andrés Estellés
dimecres, 21 de març del 2012
via con me
Paolo Conte ens recita i/o canta aquest poema.
Via con me
Via, via, vieni via di qui,
niente più ti lega a questi luoghi,
neanche questi fiori azzurri…
via, via, neache questo tempo grigio
pieno di musiche e di uomini che ti son piaciuti,
It’s wonderful, it’s wonderful, it’s wonderful
good luck my babe, it’s wonderful,
it’s wonderful, it’s wonderful, I dream of you…
chips, chips, du-du-du-du-du
Via, via, vieni via con me
entra in questo amore buio,
non perderti per niente al mondo…
via, via, non perderti per niente al mondo
lo spettacolo d’ arte varia di uno innamorato di te,
It’s wonderful, it’s wonderful, it’s wonderful
good luck my babe, it’s wonderful,
it’s wonderful, it’s wonderful, I dream of you…
chips, chips, du-du-du-du-du
Via, via, vieni via con me,
entra in questo amore buio pieno di uomini
via, via, entra e fatti un bagno caldo
c’è un accappatoio azzurro,
fuori piove un mondo freddo,
It’s wonderful, it’s wonderful, it’s wonderful
good luck my babe, it’s wonderful,
it’s wonderful, it’s wonderful, I dream of you…
chips, chips, du-du-du-du-du
dimarts, 20 de març del 2012
Sobre el bloc
El bloc és una mena de situació imprevisible que fa de vàlvula per disminuir la pressió. Funciona també com una crònica.
Les entrades es van elaborant i , de tant en tant, apareixen.
Són poc regulars. A batzegades.
Amb un peu a terra, a l'escola... No seria capaç d'explicar allò que no he viscut. Parlo de la realitat, de la meva realitat.
Del temps i de l'espai. De l'amor i del desamor. De l'escola i l'educació. De tu i de mi.
Les entrades es van elaborant i , de tant en tant, apareixen.
Són poc regulars. A batzegades.
Amb un peu a terra, a l'escola... No seria capaç d'explicar allò que no he viscut. Parlo de la realitat, de la meva realitat.
Del temps i de l'espai. De l'amor i del desamor. De l'escola i l'educació. De tu i de mi.
diumenge, 18 de març del 2012
Ritmes a Mallorca
Debat final en el seminari de
Palma sobre els ritmes i temps a la infància.
Les mestres assistents -els mestres s'han quedat a casa preparant la bugada i el dinar...- exposen les petites propostes que han fet per millorar les seves escoles. Escoletes, aules d’educació infantil, algun servei extern...
M’expliquen que això de la necessitat d'aplicar altres ritmes a l'escola, ja no és una qüestió nova i que s’està estenent a moltes escoles. Potser és veritat. Noto que els que més ho necessitem som els mestres, ja que sinó som capaços d’aplicar-nos aquesta idea a nosaltres mateixos potser no serem capaços de fer-ho a l’aula.
La sessió es fa llarga (4 hores d’un matí de dissabte), però és diversa, enriquidora, senzilla, parteix del que la gent s’imagina i planifica, amb major o menor fortuna, amb més o menys possibilitats.
Parlem de les propostes. Recordem una vella fórmula (el Paco Imbernon me la va ensenyar) per mesurar les possibles accions a emprendre. La Urgència i la Importància són dos factors que s’han de sumar (segurament els hem d’equilibrar més ja que acostumem a fer allò que és urgent i sempre passa per davant del que és important). La Viabilitat multiplica (si és zero, més val que no ho intentem encara que sigui molt urgent i molt important... o que estudiem millor aquesta variable).
Establir prioritats passa també per saber on podem començar per tenir una mica d’èxit. Que les coses ens surtin bé també ens ajuda a continuar. La nostra autoestima ho agraeix.
Les mestres assistents -els mestres s'han quedat a casa preparant la bugada i el dinar...- exposen les petites propostes que han fet per millorar les seves escoles. Escoletes, aules d’educació infantil, algun servei extern...
M’expliquen que això de la necessitat d'aplicar altres ritmes a l'escola, ja no és una qüestió nova i que s’està estenent a moltes escoles. Potser és veritat. Noto que els que més ho necessitem som els mestres, ja que sinó som capaços d’aplicar-nos aquesta idea a nosaltres mateixos potser no serem capaços de fer-ho a l’aula.
La sessió es fa llarga (4 hores d’un matí de dissabte), però és diversa, enriquidora, senzilla, parteix del que la gent s’imagina i planifica, amb major o menor fortuna, amb més o menys possibilitats.
Parlem de les propostes. Recordem una vella fórmula (el Paco Imbernon me la va ensenyar) per mesurar les possibles accions a emprendre. La Urgència i la Importància són dos factors que s’han de sumar (segurament els hem d’equilibrar més ja que acostumem a fer allò que és urgent i sempre passa per davant del que és important). La Viabilitat multiplica (si és zero, més val que no ho intentem encara que sigui molt urgent i molt important... o que estudiem millor aquesta variable).
Establir prioritats passa també per saber on podem començar per tenir una mica d’èxit. Que les coses ens surtin bé també ens ajuda a continuar. La nostra autoestima ho agraeix.
dissabte, 17 de març del 2012
Política i Educació
Dijous 15, al Cosmocaixa, convidat pel meu amic David Vilalta, participo en un debat amb en Daniel Inerarity, filòsof, per parlar de política i educació.
Quatre punts de la meva reflexió.
L'educació i els problemes educatius tenen una característica Política (en majúscula) i no merament tècnica.
L'educació contribueix a transformar la societat, o no...
Les polítiques educatives (la política quotidiana, amb minúscula) han de canviar de forma radical, si volem millorar l'escola.
Tenim un camp d'actuació i de transformació possible que passa per rellegir la nostra feina (la nostra professió) des d'un punt de vista polític.
Una reflexió que no acostumem a fer potser perquè ens han manllevat la pssibilitat i viabilitat de fer-la. I potser cada vegada es fa més necessària.
Quatre punts de la meva reflexió.
L'educació i els problemes educatius tenen una característica Política (en majúscula) i no merament tècnica.
L'educació contribueix a transformar la societat, o no...
Les polítiques educatives (la política quotidiana, amb minúscula) han de canviar de forma radical, si volem millorar l'escola.
Tenim un camp d'actuació i de transformació possible que passa per rellegir la nostra feina (la nostra professió) des d'un punt de vista polític.
Una reflexió que no acostumem a fer potser perquè ens han manllevat la pssibilitat i viabilitat de fer-la. I potser cada vegada es fa més necessària.
dimarts, 13 de març del 2012
Ritmes d’entrada a l'aula
Quan parlem d’una educació a la mida dels
nostres infants i d’un temps aliat de la nostra feina, ens referim a propostes
possibles, simples... que milloren directament el bon funcionament de l’aula.
Són propostes que no impliquen grans canvis, sinó potser tenir aquesta mirada
diferent sobre aquesta petita comunitat formada per infants i adults que
intenten aprendre i comunicar-se quotidianament.
Començar al matí és important. I començar amb
un ritme tranquil i que ens ajudi a prendre consciència de la nostra pertinença
a l’escola. (De vegades tinc la impressió que aquesta pertinença és difícil de
veure).
En algunes escoles (Warldof) comencen cantant tots junts, fins i tot amb
els pares i mares que els han acompanyat. A algunes escoles comencen amb
meditació (Escola Lourdes) o ioga. En d’altres
les famílies poden acompanyar als alumnes a l’aula (Escola El roure gros) i
estar-se una estona lliure amb ells, ajudant a l’aula, compartint
aprenentatges...
En totes aquestes experiències s’accepta la
idea que els infants fan una transició de la família a l’escola, i que aquesta
transició s’ha de fer amb el temps necessari. Sabem que hi ha mestres que es
posen nerviosos quan a les 9 i 5 els seus alumnes no estan començant a
treballar. Es parteix de la idea que els alumnes a l’escola estan tot el temps
aprenent, fent i treballant. Sortosament no tenen un comandament a distància ja
que sinó, sovint, als deu minuts canviarien de canal.
dilluns, 12 de març del 2012
Els ritmes de Menorca
El curs de Menorca, sobre ritmes i temps de la infància, va començar amb aquest poema de Sergi Cleofé, recitat per Na Júlia. No vam tenir millor manera de començar.
SERVAR
Servar els fills,
Versar els mots,
Cor amb cor,
Pell amb pell,
fins extasiar-te.
Servar els mots,
Versar els fills,
Amb la tinta de la vida
i anar omplint les pàgines blanques
Del futur.
Servar per conversar.
Versar per conservar.
Servar i observar.
Servar, servar, servar...
Servar un infant: tenir-lo damunt, aguantant-lo amb els braços o dins la falda perquè no caigui.
SERVAR
Servar els fills,
Versar els mots,
Cor amb cor,
fins extasiar-te.
Servar els mots,
Versar els fills,
Amb la tinta de la vida
i anar omplint les pàgines blanques
Del futur.
Servar per conversar.
Versar per conservar.
Servar i observar.
Servar, servar, servar...
Servar un infant: tenir-lo damunt, aguantant-lo amb els braços o dins la falda perquè no caigui.
diumenge, 11 de març del 2012
Fer visible allò que és quotidià.
En algun seminari de formació d’interins, els
hi fèiem fotografiar les parets de l’aula. Després els hi havíem fet analitzar
i comentar. En la darrera vegada que ho vaig fer els hi vaig preguntar que
observessin tres aspectes:
- Percentatge de producció de l’alumnat, de l’escola i editat fora.
- Quantitat d’espai ocupat i d’espai gestionat per l’alumnat
- Com quedava reflectida la diversitat de l’aula en les seves parets.
A partir d’aquestes preguntes s’obria un debat
i una reflexió, sobre la informació que ens aporten les parets de l’aula,
respecte de l’escola, dels aprenentatges que es fan a l’aula, de la metodologia
que es fa servir...
Alguns mestres em deien que era la primera
vegada que veien les parets de l’aula. Alguns havien entrat a meitat de curs o
d’altres havien anat penjant materials... però la quotidianitat feia invisibles
tot el contingut.
Aturar-se a mirar és molt important a l’escola.
Fem les coses per rutina i, de vegades., no acabem d’entendre que per tal que
els nois i noies reconeguin la seva aula com a pròpia, hem de canviar els paràmetres
de la seva organització. Podem començar per les parets, per l’espai en
general... és l’inici. Després pot venir el temps. I seguidament...
dimecres, 7 de març del 2012
Ritmes i temps de la infancia
Amb aquest nom faig tres seminaris amb mestres d'educació infantil i primària a les Illes. A cada seminari més de 40 persones.
Fem una primera sessió per freflexionar el perquè ens hem de proposar uns ritmes diferents i uns temps més adequats als infants. A partir d'aquí els assistents van desgranant propostes, presentacions, reflexions...
Són curiosos alguns detalls:
1. Com els entorns faciliten molt la feina, encara que, de vegades, no es poden escapar dels ritmes trepidants. Entorns rurals, de poble, amb espais amplis als centres... faciliten molt la feina de les mestres que fan plantejaments més pausats.
2. Com a l'educació infantil es més fàcil que a la primària. No hi ha tanta pressió, ni de famílies, ni de currículums... Malgrat que de vegades també hi ha pressió, de primària, per exemple...
3. Quan l'equip directiu hi està implicat, la cosa rutlla. Sinó, les dificultats augmenten, perquè cal estar atent als resultats -com si no ens importessin a nosaltres!
4. En el millor dels casos, imprimim un ritme lent a les aules, però els mestres anem estressats. Fer una escola una mica contracorrent ho porta això.
En aquests seminaris aprenc molt. N'estic convençut. Em retroalimenten i justifiquen que continuem parlant d'escola, mestres, innovació, renovació, lentitud... revolta, insubmissió, autonomia... nen i nena, noi i noia... equip, cooperació, formació... emancipació, equitat, solidaritat, cooperació... valors, ètica, moral... EDUCACIÓ.
Fem una primera sessió per freflexionar el perquè ens hem de proposar uns ritmes diferents i uns temps més adequats als infants. A partir d'aquí els assistents van desgranant propostes, presentacions, reflexions...
Són curiosos alguns detalls:
1. Com els entorns faciliten molt la feina, encara que, de vegades, no es poden escapar dels ritmes trepidants. Entorns rurals, de poble, amb espais amplis als centres... faciliten molt la feina de les mestres que fan plantejaments més pausats.
2. Com a l'educació infantil es més fàcil que a la primària. No hi ha tanta pressió, ni de famílies, ni de currículums... Malgrat que de vegades també hi ha pressió, de primària, per exemple...
3. Quan l'equip directiu hi està implicat, la cosa rutlla. Sinó, les dificultats augmenten, perquè cal estar atent als resultats -com si no ens importessin a nosaltres!
4. En el millor dels casos, imprimim un ritme lent a les aules, però els mestres anem estressats. Fer una escola una mica contracorrent ho porta això.
En aquests seminaris aprenc molt. N'estic convençut. Em retroalimenten i justifiquen que continuem parlant d'escola, mestres, innovació, renovació, lentitud... revolta, insubmissió, autonomia... nen i nena, noi i noia... equip, cooperació, formació... emancipació, equitat, solidaritat, cooperació... valors, ètica, moral... EDUCACIÓ.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)