LA DARRERA CONFERÈNCIA

LA CRISI FINANCERA

LA MARIA ES JUBILA

La Maria es jubila. M'ho diu amb una mica de recança. Fa seixanta anys i aquest serà el seu darrer curs a l'escola.
Potser ens falta, de vegades, una mica de perspectiva. Una persona que ha dedicat la seva vida professional a l'escola, als seus alumnes... que de cop i volta hagis de deixar la teva feina, pot tenir una visió una mica "de buidor".
Li dic que li queda molta feina per fer, estigui o no a l'escola. I li proposo que escrigui. L'any passat, feia pissarres al programa del Joan Barril i m'agradaven molt per dues raons: estaven molt ben escrites i els exemples que hi posava de vida d'escola, eren entranyables.
Conserva un punt d'ironia que és molt "educatiu". Hem de saber mirar l'escola des d'una perspectiva una mica irònica, ja que sinó, no ens en sortirem. Viurem estressats, agobiats i desesperats per la gran quantitat de problemes sense resoldre que tenim. I molts d'ells de mala relació entre nosaltres. Cosa que, de vegades, és més desesperant.
Espero que accepti la meva proposta de que mantinguem un contacte epistolari per explicar-nos que ens passa en les respectives escoles. Espero que accepti. De moment li he enviat un video magnífic i m'ha contestat.
Esperem més respostes.

L'educació i la consciència del propi procés.

Educar és una activitat que té moltes dimensions. Una d’aquestes és ajudar a construir i fer conscient el propi, individual i intransferible procés d’aprenentatge. El de cadascú. Cada persona s’educa si es fa més conscient de la seva pròpia evolució i progrés, intel·lectual i emocional.
Això a petita escala és el que estem fent aquests dos darrers mesos a la nostra escola. Tenim a les portes –setembre si els terminis de l’administració es compleixen- el canvi d’edifici i el trasllat a l’escola nova.
Això ha estat una bona excusa per fer balanç del que ens enduem per tal de seguir en el nostre camí educatiu.
Preguntats els nostres alumnes, han anomenat, en primer lloc, els mobles, els llibres o els jocs de les aules. Però després han esmentat les amistats, les emocions, els amors... i al seu costat els aprenentatges que han iniciat i que es van consolidant. Els més grans, els de primer, fa quatre anys que conviuen en aquests barracons i tinc la impressió que ja són conscients de com la pluja fina que suposa l’escola està calant en la seva formació com a persones.

INNOVACIÓ, RENOVACIÓ, CANVI...

Segurament arribarem a una conclusió general de que innovació, experimentació, recerca, renovació, canvi, reforma, millora, bona pràctica... constitueixen conceptes que formen part d’una família semàntica comuna.

Ara, el terme més comú és innovació. Però quan en parlem, situem a dintre aquest concepte el que és un canvi petit, el que és una recerca... De manera general pensem que innovació planteja novetat. És a dir, que si no hi ha novetat, no hi pot haver innovació.

Però la realitat és que quan diem que volem impulsar la innovació en els centres educatius, estem parlant de canvis i millores que estan a l’abast de tots els mestres. No volem inventar res, però si que el que volem és aconseguir millorar tres aspectes: els aprenentatges de l’escola, la implicació de la comunitat i el treball en equip. I la novetat és precisament aconseguir el consens amb l’objectiu i amb la forma de com es poden aconseguir aquests canvis. Sembla una mica retòric, però en el fons planteja una concepció de la innovació lligada al consens emocional, al desig compartit de canvi entre els membres de la comunitat educativa i, singularment, entre els membres de l’equip de mestres.

La innovació continua estant lligada a plans d’innovació, a llista d’aspectes “novedosos” o prioritaris per a l’administració i no a posar totes les condicions –en cada centre educatiu diferents- per tal de potenciar aquest consens emocional del què parlava. No demanem coses que els centres no poden fer, ni ens enganyem. La recerca ha d’estar focalitzada a la universitat en coordinació estreta amb els centres educatius. I necessitem recerca puntual i qualitativa. Però la innovació ha de ser un concepte més aconseguible i normalitzat per al conjunt d’equips. Potser és recuperar aquella idea de “renovació” que explicitava molt millor del què parlem.

PER A QUÈ HA DE SERVIR UNA ZONA EDUCATIVA?

En el debat sobre la Llei d’Educació crec que el concepte de zona educativa és molt important. És un concepte que hem utilitza en moltes ocasions i que ara veiem reflectit, de forma contradictòria, en la nova proposta de Llei d’Educació.

Més que definir com l’entenem des d’un punt de vista teòric la zona educativa hauríem de ser capaços d’explicitar quins canvis i quines millores ha de fer possible l’organització de les zones educatives. En el fons, la proposta de zones educatives haurien de fer possible la solució d’alguns dels hàndicaps que té plantejats l’escola pública.

Les zones educatives haurien de fer possible...

1. La continuïtat de la matriculació en el període 3-18.
2. La coordinació i la coherència en els aspectes que fan referència al currículum, a les metodologies dels aprenentatges i a la concreció de les finalitats de l’educació: vegi’s la possibilitat de tenir un projecte educatiu comú a tots els centres que en formessin part.
3. La descentralització d’elements organitzatius i administratius i situar les decisions més a prop dels centres educatius. Això permetria avançar en autonomia sense desregular a cada centre educatiu.
4. Una gestió més democràtica i col·legiada dels centres educatius.
5. La coordinació amb les entitats de l’entorn, tenint en compte les activitats d’educació no formal. Experiències de mancomunar recursos no formals es podrien impulsar de forma més fàcil.
6. Mancomunar recursos i intercanviar experiències d’innovació i millora. Organitzar la formació descentralitzada i transversal.
7. Afavorir la mobilitat del professorat i distribuir els recursos humans d’acord amb les necessitats del projecte.

Les zones educatives, són models de gestió, organitzatius i pedagògics de l’escola pública. Són propostes alternatives de millora de l’escola pública, i cal desvincular-les, per ara, de l’organització i coordinació del servei públic educatiu des d’un punt de vista territorial.

La seva implantació hauria de ser flexible, lenta i voluntària a partir de posar en funcionament mesures per anar desenvolupant alguns dels set aspectes que hem situat. En el fons, les zones escolars, són una fórmula organitzativa que desenvolupés el concepte d’autonomia educativa en el territori.

LA FORMACIÓ PERMANENT EN LA NOVA LLEI D’EDUCACIÓ DE CATALUNYA.

És bastant decepcionant com parla de formació permanent la proposta de nova Llei d’Educació de Catalunya. No hi ha novetats. Propostes i retòrica. És cert que s’ha avançat en alguns aspectes de la formació permanent. Però els canvis són lents, massa lents. I l’obligació d’una Llei hauria de ser avançar en noves línies de formació si realment es pensa que la formació és un element important en el desenvolupament de millores i canvis en el sistema educatiu.

Assenyalem en primer lloc la necessitat que formació, innovació i avaluació siguin tres elements que hagin de tenir una visió global.

En segon lloc fem unes quantes propostes per tal de donar un tomb a la formació permanent i proposar una millora en profunditat del model del pla. Són propostes que caldria prendre de forma conjunta.

1. Establir l’obligatorietat de que els centres educatius organitzin un pla de formació permanent institucional.
2. Donar llibertat a les tipologies i modalitats de formació. Fer possible la configuració d’àmbits no formals de formació en els centres.
3. Desvincular la formació de l’administració. No establir ni prioritats, ni programes de formació, ni plans de formació des de l’administració. Si cal “informar” d’alguna proposta que es faci des de l’administració. Però s’ha de desvincular la informació de la formació.
4. Polítiques de formació dels formadors, com aspecte prioritari. El paper del formador és clau per orientar la formació en una línia de reflexió sobre la pràctica o d’actualització tècnica. Els dos aspectes no han de ser contradictoris però la priorització del segon per sobre del primer no ajuda a canviar la cultura de formació entre el professorat i en els centres.

Finalment cal revisar la vinculació de formació permanent i retribucions econòmiques. Per exemple, no es pot considerar el mateix una formació feta dins l’horari lectiu, fins i tot obligatòria (reunions cap d’estudi, programes d’innovació, etc.) d’una formació feta dins l’horari de permanència en el centre, d’una formació feta dins l’horari laboral dels mestres, d’una formació com a conseqüència d’un pla de formació en centre institucional, d’una formació de caràcter individual. El reconeixement no ha de ser el mateix sinó volem afavorir la meritocràcia.

Màgic compostador

La setmana passada els nois i noies de la classe de la màgia, explicaven a la resta de l’escola el treball que havien fet sobre el compost i els compostadors. Ho explicaven als més petits i als adults, mestres, conserge... A les tardes ho explicaven també als pares i mares.
Cadascun d’ells, amb una carpeta a sota el braç, com si fossin guies de turisme o membres d’un congrés científic de la UNESCO, t’acompanyaven en un breu recorregut que incloïa una visita al compostador instal·lat a l’hort, una explicació detallada dels treballs realitzats amb el suport de murals amb fotografies i una observació directa del material amb lupes preparades a la classe.
Tots han estat treballant, estudiant, dialogant, cercant informació, fent, compartint... durant un mes i mig. Han utilitzat tot tipus de material i han après moltes coses: que el coneixement està al seu abast, que és important compartir el que se sap, que no importa si ens equivoquem, aprenem dels errors, i que el més important, és poder-ho explicar a la resta de persones de l’escola. No han memoritzat res: s’ho saben. I ho expliquen i ho ensenyen als altres, mentre aquests els hi fan pregunta rera pregunta, amb la sorpresa a la cara.
Ells responen sense immutar-se com si ho haguessin fet tota la vida.

Conill confitat al forn

Un conill (o més) tallat a trossos no gaire grans.
Poseu-lo en un recipient amb: alls, sal, pebre, herbes (farigola, llorer, orenga), ceba, pastanaga i tomaquet tallats, oli, vinagre i vi.
Deixeu-lo reposar durant un dia a la nevera i l'aneu girant de tant en tant.

Enceneu el forn i en una safata poseu la ceba , els als, el ltomàquet i la pastanaga a coure.
Afegiu el conill i deixeu-lo coure una estona. Doneu-li la volta.
Afegiu, si us ha sobrat, el suc confitat.
Enceneu el grill per tal que s'acabi de torrar. Doneu-li la volta.
Serviu-lo amb la mateixa salsa.

Jaume Cela, creu de Sant Jordi

Al meu amic Jaume Cela, li han concedit la creu de Sant Jordi. Estic molt content. Jo, que normalment, no m’agraden les creus i els premis –ell sap que encapçalo la candidatura en contra els premis nacionals d’educació- me’n dono compte que ho valoro de manera diferent quan l’atorguen a algú que coneixes i quan valores que el reconeixement és merescut plenament.

Potser aquesta oposició als premis és una mica infantil. No ho sé.

La veritat és que com que he acompanyat a en Jaume durant tots aquests anys, igual que molts altres mestres, com que m’he sentit identificat quan ha parlat, ha fet un article al diari, o ha fet qualsevol declaració, em sento com si ens la donessin a tots plegats.

En Jaume és un mestre que té les idees molt clares i que pensa que, cal avançar a poc a poc, intentant incorporar al màxim de persones en el camí. Què això és més important que avançar sol, sense que la resta el segueixi. Jo potser sóc una mica diferent. Segurament –faula de la llebre i la tortuga- ell arribarà més lluny.

Jo he fet propòsit d’esmenar-me amb tot això de l’educació lenta. Però no sé si sabré aplicar-m’ho a mi mateix.

Mentrestant, felicitats Jaume, des d’aquest bloc pràcticament narcisista que no llegeix ningú i que, per tant, em permet dir el que penso sense por a sortir en els diaris.
Una abraçada virtual.

Més hores

Contínuament sentim demandes de més hores per algunes “àrees” de l’ensenyament: Més hores de castellà, d’anglès, de filosofia, de llengua i literatura...

Estem preocupats per la nostra llengua, pel nostre país, per la comprensió lectora... i apliquem fórmules que, potser, no acaben de solucionar el problema.

Potser hauríem de suprimir la llengua i les matemàtiques com assignatures, i treballar-les de forma més transversal, per tal que esdevinguin realment instruments de comunicació o d’interpretació del món. Crec que així milloraríem la competència en aquestes àrees. Postman, que era un provocador feia propostes d’aquest tipus: suprimir tal o qual assignatura o que algunes especialitats les impartissin mestres que no les dominessin.

Necessitem ruptures en el sistema, per que tot està massa viciat amb les mateixes propostes i les mateixes mesures que han demostrat la seva ineficàcia.

Ara traurem una hora d’una àrea i la posarem a un altre i tot seguirà igual: el professorat que guanya hores, content, i el que en perd... L’alumnat continuarà estudiant coses que, potser, no tenen gaire sentit...

El temps ens ho limita tot. En comptes que sigui, com en els antics grecs, allò que marca la durada dels esdeveniments, el Kairos, el temps s’ha convertit amb la limitació de les activitats que fem. Per contraposició al Kairos, els grecs varen crear Cronos –el Saturn dels romans- que devorava als seus propis fills.

Al coneixement, em sembla, no li agraden gaire tots aquests límits.

Cal que deixem de discutir per les hores i pels horaris, i cal donar més llibertat a cada escola per tal que defineixi el seu currículum amb més autonomia.

Repensem el temps des de la qualitat no des de la quantitat. Pensem què fem realment i com ho fem, i no solament quan de temps tenim per fer-ho.

Toc, toc... què hi ha algú?

Estic convençut que alguna administració, en el futur, començarà a trencar esquemes i a resoldre els problemes d’una manera diferent a com ens tenen acostumades les que conviuen amb nosaltres des de principis dels anys vuitanta. Potser, amb el temps, han aprofundit en aquestes característiques que semblen tant naturals com: establir carrers sense sortida a les propostes dels administrats; continuar practicant el sistema des de dalt es pensen les coses que han d’aplicar els de baix; i, sobretot, el cas que ens ocupa aquí: no respondre als suggeriments, preguntes, queixes, propostes que els que estem al peu del canó puguem fer. No dir ni ase ni bèstia. Ni esteu encertats o no. Ni hem rebut la seva atenta carta...

Aquest curs hem anat escrivint i fent arribar oralment diferents propostes, suggeriments, etc., des d’àmbits diferents: personal, l’escola, la coordinació 0-12.

Ningú ha contestat els nostres escrits. Deuen pensar... qui són els d’aquest claustre tant reivindicatiu? No tenen altra feina que queixar-se i no obeir les magnífiques propostes i instruccions que publiquem en el DOGC? Així va el país i les seves escoles...

Aquest mal costum de no donar resposta a res, és una perversió i no contribueix a dignificar gens l’administració educativa d’aquest país.

Pasta italiana amb llagostins

Tallar ceba petita i espàrrecs verds i sofregir-ho a foc lent. Afegir-hi tomàquet madur tallat petit i deixar-ho sofregir tot junt. Quan estigui tot cuit afegir-hi llagostins pelats i tallats i coure-ho durant un minut. Posar un raig de conyac i flamejar-ho.

Coure pasta –per exemple, pasta de sèpia i d’espinacs-, escorre-la i afegir-hi la salsa.

La pasta venia de l’Alguer i els llagostins de Sant Carles. Sempre és bo per un sopar revisar el rebost de casa.

Com actuem a partir d'ara?

Si, en aquest context, les propostes de millora esbossades a les Bases de la Llei, són interpretades pel professorat com unes amenaces, cal una actuació decidida per tal d’aconseguir redreçar una situació que no afavoreix precisament la premissa que assenyalàvem al principi: que el professorat pugui assumir un paper clau en el desenvolupament de les propostes de canvi.

M’atreveixo a afirmar que hi ha una urgència per tal que l’administració i els col·lectius que agrupen i representen a tots els sectors del professorat es comprometin a impulsar unes accions decidides que ajudin a recuperar la confiança mútua que s’ha perdut. La base d’aquest consens ha de construir-se a partir d’una gran generositat per part de tots els sectors implicats.

Les mesures que s’acordessin caldria començar-les a aplicar de forma immediata, sense esperar l’aprovació de la Llei i haurien de començar a assentar les bases de les millores més importants que cal impulsar.

Aquestes millores tenen un punt central: La voluntat de fer el màxim d’esforç per desenvolupar la professionalitat docent que ens prepari per assolir els reptes i les necessitats actuals de l’educació.

Aquest desenvolupament passa per aspectes com:

a) Una carrera docent que permeti estimular, incentivar i reconèixer les bones pràctiques docents. Les reticències a impulsar aquesta carrera docent han de superar-se. Cal avançar en mesures que facilitin el reconeixement i la promoció horitzontal del professorat. Reconèixer les bones pràctiques suposa valorar-les i a la vegada que es puguin estendre i realitzar a partir d’una millora de les condicions del professorat i/o dels equips que les impulsin. Aquestes millores han de ser econòmiques, de reconeixement, de temps, en forma de recursos, etc.

b) Una formació permanent en la qual el nucli fonamental estigui en la innovació i la millora dels aprenentatges en el centre. Les prioritats de la formació han de centrar-se en nous programes que parteixin de l’autonomia i la gestió realitzada des dels centres, amb flexibilitat de formats per tal que s’adaptin realment a les necessitats de cadascun dels projectes educatius que cal construir i reconstruir.

c) L’impuls de processos d’autoavaluació fonamentats en la reflexió i millora de la pròpia pràctica. També hi ha moltes reticències a implantar sistemes d’avaluació del professorat. La situació privilegiada que el funcionariat té (en un context de precarietat de sous, feines i inestabilitat en el treball) no justifica en cap mesura la negativa a aplicar processos d’avaluació de la pròpia feina. El professorat hauria de ser el primer interessat en que se l’avaluï. Aquests processos no han de centrar-se en la “productivitat” sinó en la millora de les situacions d’ensenyament i aprenentatge dels centres educatius.

La millora de l’escola i de l’educació en general passa per un canvi cultural. Si entre el professorat podem observar que conviuen cultures diferents (comprensives i selectives, sancionadores i promocionadores, individualistes i cooperatives, etc. ) com en qualsevol sector de la societat, hem de pensar que les mesures que es prenguin han de tenir en compte aquesta dimensió cultural i la possibilitat de potenciar aquells aspectes de funcionament, clima i relació que donen resposta a les necessitats educatives i de construcció d’una societat més justa i solidària.

Finalment, voldríem insistir en el fet que tots aquests canvis han d’impulsar-se tenint en compte el component emocional que pot ajudar a consolidar un tipus o altre de proposta de millora. Les Lleis i les mesures administratives s’instal·len majoritàriament en el terreny de la racionalitat i, després, el processos i les bones intencions administratives es perden perquè no sabem gestionar bé les relacions entre persones, equips i administracions. El to i el tacte a l’ensenyament són claus per aconseguir el seu desenvolupament. En les propostes legislatives també cal aplicar aquests conceptes que va desenvolupar amb tanta precisió Van Manen.

Quin paper li toca jugar al professorat en la millora de l'educació?

En els plantejaments que han acompanyat totes les reformes educatives dels darrers anys, s’ha assenyalat insistentment en el paper clau del professorat. Cap administració ha gosat plantejar cap canvi sense aquesta premissa, tot i que les concrecions han estat diferents segons cadascun dels governs que les han proposat.

Malgrat les declaracions i les diferents propostes la nostra percepció és que el professorat no manifesta un entusiasme generalitzat per desenvolupar els diferents canvis proposats. És més: la desconfiança respecte a l’administració segueix sent uns dels handicaps per aconseguir la seva implicació.

Val a dir que la desconfiança és mútua. És a dir que l’administració tampoc confia gaire en la disponibilitat i capacitat del professorat i dels centres educatius per tal d’assumir i impulsar des de la seva autonomia millores i innovacions. Les reformes educatives no deixen de ser propostes de les administracions per tal de millorar el sistema educatiu des de fora i des de dalt. La qual cosa fa que tinguin una gran fragilitat.

La proposta d’una Llei d’Educació de Catalunya és també una reforma que té com a finalitat impulsar aquest canvi i millora en el sistema educatiu. I, en aquest sentit, suposa una nova proposta de regles de joc, amb propostes que, depenent de com es desenvolupin, poden suposar millores a mig termini.

Però, quin paper hi pot jugar el professorat en aquesta nova reforma que se’ns proposa? És evident que, sense la implicació del professorat, la majoria de propostes que se’ns plantegen no es podran dur a terme. I més amb la situació de rebuig que d’entrada han suposat la proposta de Bases. El conflicte provocat, amb el seu punt àlgid de la vaga del dia 14 de febrer, no suposa un bon punt de partida per aconseguir aquesta implicació.

A la situació actual hi ha contribuït un conjunt d’aspectes diversos. En primer lloc la poca claredat en el procés de debat per part de l’administració, amb una previsió equivocada de les conseqüències que podien tenir els canvis i una manca de prospectiva i de consciència de la necessitat d’un consens previ amb el professorat. En segon lloc la radicalitat sense gaires fonaments d’algunes forces sindicals que ha donat arguments als que s’oposen a qualsevol canvi. I, per acabar, una situació de malestar generalitzat en sectors del professorat.

BLOCS i vida quotidiana

Els blocs requereixen un manteniment que, de vegades, no és possible. Entre un missatge i el següent passen més de vint dies. Passen moltes coses però no hi ha el moment per deixar-ne constància. Però les idees bullen, es desenvolupen, es transformen... Els blocs, les llibretes, les notes són un recorregut que va passant i que recull empremtes i petjades.

Reprenem el fil. Tampoc cal córrer. Caminar és molt millor.

missatges

Estem en un moment d'espera. En poques hores sabrem sobre quines possibilitats reals es podrà construir un govern a nivell estatal.

Els missatges encara ens persegueixen per la carretera i a les tanques de les ciutats.

Si tu no hi vas ells tornen... O quan tu hi vas ells ja en tornen?

Un país de primera. A costa de què i de qui? Dels que seran de segona o de tercera? Ande yo caliente y...

Amb el cor i amb el cap... Baixarem els impostos o repartirem 400 euros a tothom.... Una altra mesura que enganxa per la seva senzillesa i que perjudica els meus dèbils, perque en en el fons els diners es treuran d'altres possibilitats de millores en les prestacions socials i els serveis públics. Què és el mateix que passa quan es redueixen els impostos.

Efectes secundaris i negatius. Què hi hagi escoles que el català sigui una segona -o tercera llengua-... perjudica als no catalano parlants, és a dir a aquells que teòricament defensen.

Els missatges polítics, al final, d'entenen massa. Prefereixo els anuncis de cotxes que, si més no, no s'entenen.

La cultura de l'esforç

Quan diem que el sistema educatiu no ha valorat suficientment la cultura de l’esforç, a què ens referim? Ho escolto sovint a la ràdio, no solament per part de tertulians desinformats sinó també en la veu de companys i companyes de professió.

Qui no ho ha valorat? Quin mestre no ha ressaltat quan algun alumne, a l’aula, ha demostrat una bona feina que, segur, ha partit de la intenció i el desig i a través de l’esforç ha aconseguit un resultat excel·lent?

La cultura de l’esforç ha de comença per nosaltres mateixos, per analitzar què tenim entre mans, com podem enganxar a tots i cadascun dels nostres alumnes les ganes d’aprendre.

Hi ha millor manera d’afavorir l’esforç? Quan ens esforcem els adults? O bé quan tenim una pressió molt forta externa –familiar, social, econòmica...- cosa que, en principi no tenen les petites persones que conviuen amb nosaltres a les aules, o bé quan tenim ganes d’aprendre, de fer, de saber... Encomanem aquestes ganes a tothom? Som capaços d’obrir camins, expectatives, il.lusions a tots i cadascun d’ells?

Potser és aquesta la clau de volta i deixar d’anàlisis generals i poc concrets en els que situem en un enemic virtual els problemes de l’escola.
Esforcem-nos-hi.

L’alegria de treballar

Ja no sé si som una mica il·lusos o, realment, venir a treballar contents és un punt a favor d’algunes mestres. Amb la Núria, fins i tot, ens abracem al matí. Un somriure de banda a banda, il·lumina la seva cara quan a 2/4 de nou em saluda mentre estic al despatx fent papers. Hi ha altres mestres que et contesten amb un hola sec i auster el teu bon dia. És un hola apagat, preocupat... Alguns no t’arriben a mirar. Potser no pensen que tu, també estaràs estressat i val la pena llençar un somriure i una mirada per fer que el matí passi amb més amabilitat.

El to i el tacte a l’educació és molt important, i ho és també entre els mestres. Viure en permanent conflicte no ens fa ser més crítics. Saber destriar els problemes personals de les situacions escolars i educatives és tot un aprenentatge i un repte. Contestar un somriure amb un altre és una necessitat del dia a dia. Pensar que jo no tinc la raó absoluta és un exercici sa i eficaç.

Les emocions ens traeixen al governar els nostres actes i la nostra raó sense que nosaltres en siguem conscients.
Venir a treballar amb la voluntat de regalar somriures no ens fa ser més il·lusos, sinó més humans i més educadors.

El debat de les Bases de la Llei

El debat de les Bases de la Llei d’Educació, ens ha portat paraules com professionalitat, autonomia, privatització, excel·lència... Deixeu-me que reflexioni sobre aquestes dues darreres paraules.

En les Bases m’ha preocupat aquesta idea de privatització. No tant per que ara les escoles puguin ser gestionades per organismes privats, sinó per una qüestió més subtil: que siguin les escoles privades les que donin exemples de funcionament: de la direcció, de la innovació, o de l’equitat... Penso que, aquestes escoles, en general, no són precisament models a seguir.

Mirem el concepte d’excel·lència per determinats models educatius: Bones notes. Excel·lents. Potser també hauríem de pensar que significa ser una persona excel·lent per la societat, la persona que sap moltes coses, però que a més a més és bona i justa i les sap compartir. En aquest model em vull emmirallar i no amb aquell que promociona i valora només per criteris acadèmics.

La nova Llei d’Educació ha de saber buscar dins l’escola pública aquests valors. Serà una bona manera de canviar els discursos actuals, ancorats en el passat, i molts dels recels de sectors de la comunitat educativa.

Pacte a la corda fluixa

Els que pensen que les Bases de la LLei d'Educació estan ferides de mort crec que s'equivoquen. Amb la vaga i la intransigència del Departament d'Educació que no ha volgut convocar la comissió de seguiment fins el dia 3 de març, el que hem posat realment amb perill ha estat el propi Pacte Nacional per l'Educació.
El Pacte va nèixer com un pacte institucional. No com un pacte real. Però era una primera pedra. Després del dia 15, a les escoles més val no parlar de Pacte. El fil prim que havíem teixit per recomposar una mica la confiança entre centres i administració s'ha trencat.
No cal en aquesta tesitura seguir dient des del Departament d'Educació que les Bases continuen vigents. És posar llenya al foc.
Per altra banda la força de la vaga no pot canalitzar-se per obligar a l'administració a negociar una part de la LLei amb els sindicats. La Llei és global i com a tal ha d'estar entesa. Per altra banda, deixeu que sigui pessimista pensant que alguns sindicats negociin temes com autonomia d'escola o avaluació de la funció docent.
Tenim una situació complexa, però uns i altres el que haurien d'entendre és que no recomposarem una corrent a favor de l'escola pública, no la prestigiarem de nou, sino recomposem algun camí de confiança entre totes les parts: comunitat i administració.

Estratègies sindicals

Una estratègia sindical consisteix en pensar que aquelles escoles en les que els mestres que hi treballen assumeixen la seva responsabilitat i, potser, fan més hores que les que els hi pertocarien (de permanència en el centre), solucionen un problema al Departament d’Educació i, d’aquesta manera, l‘administració mai posarà els recursos que es necessiten. Són molts els mestres que interpreten avui que el contracte que tenim amb l'administració de 37'5 h. és d'una gran ambigüïtat quan situa les 30 de permanència en el centre i les 7,5 h de dedicació, sense "control".

Penso que és equivocat pensar que canviarem la situació actual, augmentaran els recursos i el recolzament humà en els centres si els mestres continuem complint només amb els mínims que se’ns assenyalen. I no podem culpabilitzar a les escoles i els mestres que destinen aquest temps necessari i imprescindible de la manca d’inversions del Departament a l’escola.

El compliment mínim de la norma, de l’horari... no porta a uns majors recursos sinó a una situació que també tolera el Departament d’Educació. Els sindicats s’equivoquen pensant que aquesta pràctica portarà la solució de res, ni cap augment de recursos humans. Els recursos vindran de deixar en evidència la necessitat d’aquests recursos. Aquesta evidència només l'aconseguirem practicant-la.

SURT LA LLUNA

Surt la lluna des del mar, el divendres 22 a les 8 del vespre, des del Cap de Sant Sebastià. La lluna surt vermella. Hi ha una gran humitat a l’ambient. Igual que les sortides i postes de sol té un significat molt profund. Quin? Dissortadament la imatge és molt dolenta. Haurem de repetir-la.

fa una any

Fa un any celebràvem les VIII Jornades d'escoles 0-12. El Conseller d'educació, ens va visitar i va sortir prometent suport, encarregant-nos fer un projecte de continuïtat i extensió, demanant-nos la nostra opinió... Vàrem presentar projecte i propostes i, després d'explicar-lo a Directores Generals, Secretàries generals, res de nou sota el sol. El projecte i les successives còpies dormen en els calaixos de la conselleria.

Les presses de l'any passat s'han esvaït i s'han tornat fum.

Mentrestant els mestres hem seguit. Fent escola, teixint complicitats, innovant, experimentant... A les IX Jornades més de 500 mestres hem intercanviat part del bagatge acumulat. Sense ànims de ser ni els referents, ni els exemples, sinó exclusivament persones i centres que fem la feina i reivindiquem el dret a que se'ns escolti, no se'ns deixi fora de joc i se'ns valori i doni suport.

Passarà un nou any i potser no obtindrem cap suport extraordinari. Tindrem l'agenda plena de propostes, això sí. Seguirem experimentant i innovant. Seguirem somiant utopies i acostant-hi la realitat del dia a dia als nostres somnis.

Avui, hem sortir animats amb les cançons dels mestres de l'escoleta i d'en Jaume Cela (cloenda de les IX Jornades). Sempre va bé eixamplar el somriure, riure, plorar una mica... sentir-se acompanyat en aquesta feina, de vegades feixuga, però també creativa i engrescadora.

Dia de vaga

No és cap pel.lícula del Jacques Tati. És un dia com el d'avui, amb un vuitanta per cent de les escoles en vaga. 80... 60... 40... No vull entrar en el ball de xifres.

El seguiment mostra clarament el malestar, la ruptura entre administració i administrats. No hi pot haver Llei, ni consens, ni millora, ni pacte nacional, sense un pacte previ entre centres i administració. I la fractura hi és, la vaga l'agreuja i hauria de ser responsabilitat i prioritat de tothom -institucions, sindicats, administracions, col.lectius, professionals- recomposar-la.

Ho sabrem fer? No ens queda més que el diàleg per intentar-ho, i els que ens hem vist entre dos focs en aquest context, hem de treballar per fer possible recomposar ponts entre les dues parts.

L'administració ha de saber que si accepta la realitat del malestar, el primer que ha de fer és assentar les bases per tornar a guanyar una mica de confiança. Si no ho fa així, la LLei per molt encertada i necessària que sigui, començarà amb mal peu, per no dir que neixerà morta.

Els sindicats han d'escoltar totes les veus crítiques que també s'han manifestat: persones que han fet vaga en contra de les seves plataformes, centres que no han fet vaga per la precipitació que s'ha convocat...

Si uns i altres no escolten les veus crítiques que, amb voluntat i fermesa continuen defensant un model d'Escola Pública amb majúscules, una professió altament dignificada, una avaluació i una innovació imprescindible per millorar processos i resultats... res no canviarà.

Durant aquests dies, hem començat a sentir les veus dels centres. També necessitem fer-les sentir amb més vehemència encara. Des de les escoles i instituts no podem callar davant d'uns i altres despropòsits. Fa massa temps que anem callant, encara que no ens agradin algunes mesures de l'administració o aspectes de plataformes sindicals que, suposadament, defensen els nostres drets.

Representants, administració... han de fer l'exercici seriós i responsable d'escoltar -directament, no s'hi val fer-ho de forma orgànica a través de representants que juguen al joc del telèfon-, igual que els mestres i les mestres ho fem cada dia amb els nens i nenes des que arribem a l'aula a les 9 i no deixem de fer-ho fins que en sortim a les 5.

Ara, demà, necessitem gestos. Estarem atents als que facin les dues parts.

I ens agradaria que hi hagués un gran empat ben aviat. I cap golejada, que segur ens faria perdre a tothom.

Jornades 012

Demà comencen les IX Jornades d'escoles 0-12.

Aquesta iniciativa arriba al seu novè aniversari. Enguany, hem fet un plantejament vinculant les IX Jornades amb les X. Volem encetar unes línies de treball, començar a teixir una xarxa d'escoles que es plantegin en la pràctica com avançar en això tant abstracte que hem anomenat "nova cultura".

Nova cultura, noves maneres de fer, de plantejar-se els problemes, de gestionar els recursos, d'organitzar les persones, els espais i els temps... Nous criteris, noves mirades... En algun cas, segur, no tant noves... potser velles però rescatades amb un esperit innovador.

Necessitem totes les aportacions, les més elaborades i les més incipients, les experiències més reeixides i aquelles que no han sobreviscut les normatives, la manca de recursos, o la incomprensió del seu context...

Aprendre dels iguals, treballar i construir una xarxa de renovació i d'intercanvi de coneixement, és un dels camins per crear aquestes maneres noves de fer i de construir escola pública.

De nou, siscents mestres ens reunirem per debatre i intercanviar propostes. Novament sense un suport clar de l'administració. Un suport que es va prometre l'any passat, directament pel Conseller, però que, a hores d'ara, encara dorm en algun calaix de via augusta. Potser perque no som encara cap grup de pedigrí al qual valgui la pena fer cas en alguna proposta. Potser per incompetència d'un equip que ha de demostrar encara més sensibilitat per la situació real de l'educació i les escoles públiques a Catalunya.

Un company posava l'altre dia un exemple. Els grans empresaris del Whisky s'han fet amos de les principals empreses productores de cognac. Els productors de cognac es preguntaven com els del Whisky poden defensar els seus interessos. No passarà alguna cosa semblant a nivell educatiu?

Passen els anys i l'escola pública segueix orfe d'una administració que confiï plenament amb ella com a garant de la igualtat, l'equitat i la qualitat educativa.

Durant dos dies, siscents mestres, tornarem a posar el nostre petit gra de sorra. Algú es farà ressó, de veritat, del que intentem tirar endavant?

Roast beef

Una bona peça de quatre quilos de pes. La part del començament de la costella, per sobre del filet, sense os, neta, polida i lligada com una imatge suggerent de shibari (arrel de sibarita?).

Deixar-la reposar fora de la nevera una hora mentre escalfem el forn (a 220º). Enfornar-la i durant un quart d’hora deixar que es rosteixi i agafi un color ben torradet. Baixar el forn a 150 º i deixar-la durant una hora. En total 20 minuts per quilo, aproximadament.

Treure-la del forn, sal-pebrar-la i embolicar-la amb paper d’alumini per que reposi durant dues hores.

Tallar-la i servir-la amb una salsa de poma (mig quilo de poma, mig quilo de ceba, oli, sal i pebre, rostit i passat per la trituradora amb un raig d’oli i una mica d’aigua si queda molt espessa) o amb mostassa.

Per 40 comensals, 100 g per persona.

I després del 15, què?

En Joan Subirats en un article publicat a El País (9.02.08) després de fer una anàlisi amb el qual coincideixo de la situació generada per les Bases de la Llei d'Educació, es mostra optimista per la situació que es crearà el dia 15, després d'una vaga que tindrà molt seguiment.

Jo no sóc tant optimista. Jo crec que hem perdut una oportunitat amb la proposta de Bases, de reestablir el clima de confiança entre professorat i administració per tal de donar un salt endavant de millora a la situació de l'escola a Catalunya.

Per altra banda, em temo que un seguiment majoritari de la vaga no afavorirà un clima de renovació a l'escola, sinó que donarà peixet als sectors més immovilistes: aquells que no volen desenvolupar l'autonomia de centres, ni una promoció del professorat relacionada amb la innovació, ni una avaluació que serveixi per millorar la qualitat...

Sí, que la privatització espanta. Ha estat un error plantejar-la com s'ha plantejat. Però la privatització no és que es puguin gestionar privadament escoles públiques. Això és una cortina de fum. La privatització és tenir com a referents les escoles privades per saber com han de funcionar les públiques o convertir les escoles en propietats d'uns directors professionalitzats que segueixen les directrius de les associacions corporatives dels idems.

No haurem millorat res, després de la vaga. Com tampoc ho haguessim fet amb una proposta de debat formal i superestructural.

La veritat és que ens ho hem de fer mirar tots plegats.

L'educació lenta

Molts companys i companyes saben que estic escrivint un llibre sobre l'educació lenta. Molts em feliciten, d'altres m'expliquen anècdotes o situacions en les que caldria desaccelerar, molts m'animen a fer-lo tot manifestant que pensen que és molt interessant.

Quin compromís!

I a més, hi haig de dedicar temps i, per tant, deixar de fer altres coses. I fer-les totes més reposadament.

Quin sentit tindria sinó ho fes així?

Les xarxes que m’interessen.

De xarxes d’innovació n’hi ha de moltes menes, i no seré jo qui assenyali la seva admissió en el món de les xarxes. Però posats a demanar, en prefereixo les que compleixen els següents requisits:

Xarxes com a àmbits de relació entre iguals. No com instruments de les administracions ni de les organitzacions. Hem de promoure que es treballi en xarxa, al marge del contingut.
Les organitzacions i administracions, han de potenciar, estimular, promoure que les xarxes neixin, creixin, s’estenguin...
Les xarxes necessiten el cos a cos. La xarxa virtual és el suport que pot fer créixer i economitzar els esforços, Però allò que és fonamental no són les facilitats, sinó les actituds a favor de la comunicació i la cooperació.
Les xarxes tenen sentit en el context d’un territori, properes a la innovació i a la proposta ètica i ideològica. Que no vol dir que no poden establir relacions fora del seu context. Però “el territorio es la oportunidad del acontecer” (Milton Santos).
Les xacres intercanvien reflexions, pràctiques, experiències... Creen opinió. Estenen noves cultures, noves maneres de fer i reflexionar. En el canvi cultural és on hi ha el canvi necessari.
Les xarxes van construint i reconstruint les seves pròpies xarxes de xarxes. Són d’aprenentatge lent. Perquè precisament posen l’èmfasi en el diàleg, en els processos culturals, en els processos de compromís ètic amb la societat.

Després d’un Congrés de tres dies a Madrid, els meus dubtes segueixen en peu.

Intransigència i tossuderia

Sindicats i Departament d’Educació no es posen d’acord. Si la plataforma dels sindicats fos més clara faria vaga, està clar, sobretot per veure si així el nostre conseller era capaç de fer una proposta sensata de diàleg. És evident que hi havia pactes previs, secretisme i poca voluntat de diàleg. Si no era així, perquè es van presentar les Bases per la Llei d’Educació sense que cap dels dos partits del govern en sapigués res? No va pactar amb ningú les Bases... Perquè no es van redactar a partir d’una comissió del Pacte Nacional per l’Educació, amb una participació el més àmplia possible del Departament? Així és com es vol propiciar un clima de participació i democràcia? Consensuar és difícil i complex. Només aquells que es creuen dipositaris de la veritat poden prescindir d’aquest verb. La resta de la humanitat, creiem amb la democràcia, amb la participació i amb el consens... i creiem que el procés és més important que els resultats.
Hi ha aspectes conflictius en la proposta? Són conflictius en bona mesura perquè han estat pensats al marge de l’escola i dels seus problemes reals.

Els sindicats –alguns- han construït el seu discurs contra les Bases després de convocar la vaga. No abans. Ni tampoc han ofert un diàleg i una reflexió prèvia. Ni han buscat el consens amb la comunitat educativa. Tampoc han respost a com cal solucionar la necessitat de tenir centres educatius autònoms, com propiciem que el professorat pugui promocionar-se sense abandonar el seu lloc de treball –ni anar-se’n als sindicats- o com es potdirigir una escola sense professionalitzar el seu equip de gestió? Mentrestant els sindicats han callat en la privatització del 0-3, la promulgació d’un decret d’avaluació carament regressiu, la retallada dels pressupostos educatius en molts apartats del pressupost del Departament...
No aniré a la vaga per respecte a la meva comunitat i perquè vull, si pot ser, que els sindicats prenguin un altre rumb. Li faré arribar la meva indignació al Conseller per no saber propiciar un clima de diàleg i consens entre la comunitat educativa i per emmirallar-se constament amb l’escola elitista, classificadora, jerarquitzada i privada per tal que la pública augmenti la seva qualitat.

La innovació

Què és innovació? Quan es produeix? Segurament és difícil respondre a preguntes com aquesta però potser més que respondre-la el que cal és establir indicadors per aproximar-nos-hi.

Jo me n’imagino quatre:

a) En primer lloc el desig, la intenció, l’actitud de canvi, de millora... La posició personal favorable i inconformista que ens porta a actuar davant d’una situació que no ens satisfà, davant de la desigualtat, de les dificultats dels aprenentatges, de la segregació, de les mancances educatives, del conflicte. És un exercici conscient i voluntari de la professionalitat del docent. És un acte emocional i ètic.
b) En segon lloc, entendre que la innovació és un procés no un resultat. Que el que importa és el procés, no els resultats als quals s’arriba. I que, precisament, perquè ens importa els resultats enormement (és a dir la igualtat, l’equitat, els aprenentatges...) posem l’èmfasi en el procés.
c) En tercer lloc la innovació precisa de les finalitats. La innovació no té sentit com a canvi tecnològic, sinó en funció d’una idea, clara i precisa, d’entendre l’educació com un instrument per a la humanització: és a dir, per a construir una societat més justa, més sàvia i més bona. I més igualitària. La innovació tècnica i tecnològica també és innovació però no avança en aquest procés, només millora les formes, l’aparador... i deixa el fons igual com estava abans.
d) En quart lloc, no existeix innovació fora d’un context. La innovació sempre s’ha de contextualitzar per que pugui créixer i desenvolupar-se.

Formació permanent i autonomia

Unes estadístiques de l’estudi de la Fundació Jaume Bofill recull les següents dades:

Places d’activitats de formació ofertes pel Departament d’Educació durant el curs 2006-2007: 172096. Acreditacions fetes (persones que han fet aquesta formació i l’han acabada): 61032. 35% d’eficàcia. És com si un restaurant fes 170 mil menús i només mengessin 61 mil. Quina sostenibilitat, oi?

A la nostra escola hem fet un pla de formació. El pla té en compte pagar 60 hores a uns assessors externs que ens fan aquesta formació. Resulta que, com a màxim, les hores que un centre d’educació infantil i primària pot fér és 30 hores. Per tant, la resta ens l’han descomptat de la quantitat de diners que tenim per al Pla estratègic.

Val a dir que el nostre Pla de formació compta amb més de 60 hores de dedicació per part dels mestres, que es queden a l’escola tots els dimecres des de les 16:30 a les 18 h. Què l’assistència i l’acreditació és del 100% i que assisteixen també la Tècnica d’Educació Infantil i l’estudiant en pràctiques.

Això és la traducció a la nostra escola de l’autonomia i la formació: Autonomia, si, però tots iguals amb els mateixos paràmetres i no s’hi val sortir-se’n. Les activitats que tenen un grau alt de rendiment, no poden tenir un tracte diferenciat.

Ens han retallat a nosaltres el pla de formació perquè hi ha retalls en el pla de formació. En comptes d’augmentar l’eficàcia i el rendiment (reduint el 35% que assenyalàvem abans), es redueixen les activitats d’un alt rendiment i eficàcia, vinculades directament a la innovació i l’elaboració d’un projecte d’Escola Pública amb majúscules. Bona manera d’estalviar.

Quina credibilitat té l’autonomia i la formació que predica el Departament? Ara se’ns diu que ja ens ho van dir. Ni ens ho van dir, ni estava escrit. I només podíem sospitar que la manca de criteris polítics i pedagògics per part de l’administració educativa, podia desembocar en una nova pocasoltada en temps de Carnestoltes.

No us preocupeu que l’escola pública continuarà sent malgrat el poc reconeixement de l’administració, la poca autonomia que se’ns dóna, la poca credibilitat de l’administració que ens governa...

Retalls als pressupostos.

Por sus actos los conoceréis, diu l’evangeli. Els retalls que hem conegut s’aplicaran als pressupostos d’educació en tots els temes que afectin a la innovació i la formació permanent, són un símptoma clarament negatiu dels vents que corren per l’administració educativa catalana.

Com pot tenir credibilitat una proposta de nova Llei d’Educació Catalana, amb aquest retall a les portes de la seva discussió? És evident que no cal esperar la Llei per impulsar mesures i propostes per millorar la qualitat. Per això els retalls són preocupants com a senyals de com s’estan agafant les coses i del camí que prendran.

Suquet de llobarro.

Una amiga em convida a dinar. Em compra el llobarro i em deixa la cassola. No tinc més remei que acceptar. Després d’un matí a la Fundació Miró veient l’exposició “Un cos sense límits”, m’hi poso.

Ingredients: Un llobarro tallat a rodanxes (1cm i mig), fresc de Sant Carles, patates –del bufet- tallades amb quadrats petits, ceba, alls, fruits secs (avellanes, ametlles, nous, pinyons), orenga, oli, julivert, farina, vinagre, brou.

Fregir poc el peix –salar- després d’enfarinar-lo. Reservar-lo.

Fregir les patates i la ceba amb oli. Salar-les.

Fer una picada amb ametlles, nous o pinyons o avellanes, dos grans o tres d’all, julivert, una mica de brou i un raig de vinagre.

Quan les patates estan fregides pràcticament, es posa el peix per sobre i la picada. Deixar coure cinc / deu minuts màxim.

L’opinió és que ha sortit molt bo. No hi ha com ser agraït/da.

El temps i la sisena hora

En el debat sobre la sisena hora hem estat discutint si és millor per als nens aixecar-se una mica abans o no.

Es posa l’exemple de la ESO que les classes comencen a les 8. Llegeixo en un estudi sobre el temps (KLEIN, Stefan (2007) : El tiempo, Urano) , que els adolescents, a diferència dels infants són “mussols”, és a dir, tenen una vida més nocturna. Una de les causes que assenyala és que a partir dels 14/18 anys, amb diferències segons els nois i noies, retarden la segregació d’una hormona nocturna, la melanina. No ho fan fins a les 11 de la nit, amb la qual cosa, seria més convenient començar a treballar a les 9 del matí que a les 8, cosa que no passa amb els nens i nenes més petits (que estan acostumats que ens despertin els dies de festa, entre altres manifestacions d’aquest rellotge biològic, per que segreguen aquesta hormona abans).

Com sempre, el sistema educatiu no té en compte aquests rellotges biològics i fa tot el contrari.

On és l'excel.lència del sistema?

Segons el Departament d’Educació –llegeixi’s les Bases de la Llei d’Educació- l’excel·lència està en la privada. No hi ha cap exemple concret d’escola pública que es mostri com a model per a tothom.

Li hem de recordar al Conseller la tradició pedagògica de l’escola pública que ha donat experiències exitoses en una multiplicitat d’aspectes referits al sistema educatiu: currículum i aprenentatges; participació i implicació; projectes educatius; plans d’innovació; treball en equip... però sobretot equitat i cohesió social. Perquè les Bases no destaquen les aportacions que en el dia a dia, i des de fa molt de temps, l’escola pública fa per garantir aquesta equitat entre tota la seva població escolar?

Mentre l’escola privada es queixa per que té quatre alumnes, mal comptats, “diversos” i reclama tots els recursos necessaris per atendre’ls i poder garantir que pagaran les seves quotes extres, l’escola pública assumeix el 80% d’aquest alumnat amb ajuts que ratllen la ridiculesa o l’escàndol.

S’ha preguntat algun polític o administrador llest perquè totes les activitats extraordinàries d’una gran tradició a l’escola pública s’estan deixant de fer? (per exemple, les colònies o sortides...) No saben que, en la majoria dels casos, és perquè no es garantia l’assistència de tots els alumnes? I que els ajuts per aquestes activitats que donen qualitat a l’educació, mai cap administració s’ha plantejat que han d’arribar... a l’escola pública?

Quan l'administració reconegui en l'escola pública l'excel.lència haurem fet un gran pas per millorar de veritat el sistema educatiu d'aquest país.

La veu de les escoles.

Perquè en el circ mediàtic només se sent la veu d’aquells que estan allunyats de l’escola? Pedagogs sobrats –o superats; administració; sindicats...

La veu assenyada de l’escola no se sent. Les opinions dels qui defensen altres alternatives, altres sortides, ni blanques ni negres a l’actual situació, no es manifesten.

Em diuen que la raó és que els mitjans de comunicació no se’n fan ressò. Però hauria de ser igual això. Si fos una prioritat del nostres col.lectiu trobaríem el temps i els canals per fer sentir la nostra veu.

Escrivim al conseller, al parlament, als partits polítics... Però, és clar, per escriure primer cal parlar, reflexionar, decidir... Quantes escoles ho consideren important o necessari? Si només pensem amb la viabilitat –no ens escolta ningú, per tant, 0- callarem sempre i deixarem que ens colonitzin idees i paraules.

Peix al forn

Una amiga em truca a la nit perquè ha de fer un llobarro al forn. M'ofereixo a fer-li de cuiner, però no qualla la invitació. Bé, doncs, aquí està la recepta.

Ingredients: el peix, patates, ceba, llimona, sal, oli, orenga.

Tallar les patates i la ceba a làmines i posar-ho al forn en una safata amb paper vegetal. Amb un raig d’oli i una mica d’herbes per sobre. El forn a 200 graus durant uns vint minuts.

Afegir-hi el peix per sobre amb un raig d’oli i un raig de llimona i sal.

Per un peix d’un quilo aproximadament uns quinze / vint minuts si està sencer. Si l’heu demanat obert i sense espina, amb uns 10 minuts n’hi ha ben be prou. (Llavors cal que tingueu les patates més cuites, 30 minuts, per exemple).

L’únic truc d’aquesta recepta és que el peix sigui fresc i que no se us cogui massa.

Preguntes a la mitja nit i sense resposta

Si les 21 hores que té el professor de secundària les destinés a preparar, organitzar i coordinar les seves 16 hores setmanals a l’aula, augmentaria la qualitat de l’educació secundària?

Els mestres de primària tenim una mitjana de 22 hores de dedicació setmanal a l’aula. La resta de 15 h i mitja, la fem servir per coordinar i preparar les classes, etc. N’hi ha prou amb aquest horari?

Si els mestres i professors estiguessin més temps a l’aula, augmentaria la qualitat educativa?

Quantes hores de coordinació i gestió es necessiten per tal que una escola o institut funcioni?

Qui ha afavorit aquesta situació equívoca (37 hores i mitja d'horari setmanal, 30 -primària- o 24 -secundària- de permanència en el centre i la resta sense cap mena de control) en els horaris dels mestres?

És veritat que estem en contra de la nostra avaluació, de l’autonomia dels centres...?

Perquè no apuntem les hores que fem "realment" i fem una estadística i els hi enviem a tots els estudiosos de la situació, als demagogs de la realitat, als que no confien amb els mestres, a... a...?

Perquè la vaga d’Educació es convoca el dia abans de les Jornades d’escoles 0-12? Per caldejar l’ambient?

Perquè quinze dies abans de les eleccions?

Perquè el Departament d’Educació cada dia em dóna raons per fer vaga i els sindicats me’n donen per recolzar el projecte de llei d’Educació?

Perquè el Departament d’Educació fa enquestes quantitatives que no afavoreixen cap reflexió ni resultats orientatius de cap tema i no fa bons diagnòstics de les raons per les quals estem com estem a les escoles?

Perquè alguns sindicats no els hi ha agradat el darrer informe de la Fundació Jaume Bofill sobre el professorat?

Convocatòria i dates

Els sindicats han convocat la vaga el dia abans de les Jornades d’escoles 0-12. Quina bona oportunitat, oi? No tenien cap més proposta per enterbolir i posar confusió una convocatòria a la que, curiosament, ells també participen.

Avui un petit article en un diari denunciava les actituds sectàries dels sindicats negociant els barems per accedir a la condició de catedràtic.

Els arguments que utilitzen la majoria de sindicats són discutibles. Montserrat Ros de CCOO després de fer un bon anàlisi de les Bases de la Llei d’educació, decideix que cal convocar la vaga perquè com que van demanar la retirada i els hi van dir que no... Saben els sindicats que la majoria de mestres es van assabentar de les Bases i de la convocatòria de vaga gràcies al noticiari de l’Antoni Bassas al matí de Catalunya ràdio?

Darrerament només se m’acudeixen preguntes.

L'escola de la calma

L’Escola Els Alocs de Vilassar de Mar es defineix com l’escola de la calma. Creuen que han d’aplicar la lentitud –des de molts punts de vista- al temps de les escoles. Ho creuen. Ho intenten. Ho proven.

Saben, tenen la percepció i l’evidència, que sovint s’estressen encara que vulguin conservar aquesta calma. Però no renuncien a plantejar-ho. S’oposen a aquesta mena d’acceleració salvatge i irracional que envaeix tots els àmbits de la societat. Saben que és difícil anar contra corrent però són tossudes –això m’ha semblat- i ho van intentant en el dia a dia.

Ens expliquen que, per exemple, es plantegen discutir temes en l’equip que van més enllà dels problemes que ens preocupen en la quotidianeïtat. Temes importants, d’aquells que normalment aparquem perquè no som capaços de destinar-hi un temps.

Benvingudes a les escoles lentes. Aquesta escola de la calma hauria d’esdevenir un virus que s’estengués per tots els racons del sistema educatiu. Un sistema en el qual, sembla que la única parcel·la que vagi a poc a poc, sigui la de les obres i construccions.

Proverbis temporals

Tots els homes blancs tenen rellotge i cap té temps.
(proverbi africà)

A totes les aules hi ha un rellotge i tots els mestres es queixen que no tenen temps.

De nou la vaga

No sé si serveix d'alguna cosa, però segueix la confusió entorn de la convocatòria de vaga i potser hem de donar més arguments per a la reflexió. Faig tres propostes:

1. El Departament d'Educació s'ha de comprometre a negociar i debatre conjuntament amb totes les entitats, el contingut de les Bases i el desenvolupament de la Llei d'Educació de Catalunya, així com a no fer cap proposta unilateral que vagi en contra del Pacte Nacional per l'Educació. Aquest compromís ha de contenir terminis, fases i organització.

2. Els sindicats han d'aclarir si es tracta d'una vaga del professorat o de la comunitat educativa. Si els objectius tenen un caràcter comunitari no es pot convocar la vaga unilateralment des del sector del professorat. Caldria un acord previ de la comunitat educativa (MUCE,
fonamentalment).

3. Crec també que la convocatòria de vaga, tot i respectar-la pel caràcter unitari des del punt de vista sindical, hauria d'arribar com a conseqüència d'esgotar tots els canals de debat, negociació i consens amb el Departament d'Educació, i en el moment que la posició d'aquest, fos contrària al que plantegés la comunitat educativa.

No sé si aclareix una mica la confusió entre les diverses postures. El que és cert és que quan els sindicats em donen arguments per estar en contra de la convocatòria el Departament d'educació m'ho compensa donant-me arguments a favor.

L'entrevista amb la Irene Balaguer i el Mackay molt bé (El Pais del 20/1/08) . Com a mínim tenim alguna veu assenyada a la premsa.

Aules d'acollida o de segregació?

Puntuals? Permanents? Generalitzades?

Quin sentit té la nova proposta del Departament d'educació de crear aules en les quals es doni als alumnes nou vinguts tots els coneixements lingüístics i de la realitat social i cultural catalana, que els hi permeti integrar-se de forma eficaç a l'escola i l'institut? Perquè no es pot impulsar que els centres educatius i municipis decideixin les mesures que creguin oportunes per aconseguir la incorporació més ràpida dels nous vinguts al sistema educatiu? Perquè no s'assenyala i s'hi posa remei que un dels problemes més importants que fan referència a la no integració d'aquests alumnes és la seva concentració en un part important de les escoles públiques i pràcticament en cap escola privada? Perquè es normativitza com s'han d'integrar, com s'han d'incorporar... en comptes d'assenyalar criteri generals i deixar que els centres defineixen propostes creatives a problemes que ells coneixen molt bé? Perquè es torna a optar per una solució que generalitza situacions? Quin significat tenen aquests dictàmens que no sigui , de nou, etiquetar als alumnes? Perquè no es desenvolupen les aules d'acollida i els plans d'entorn, diversificant al màxim els models per donar resposta a situacions diverses i canviants?

Optar per una mesura "propagandística" que dóna resposta a la demanda d'un sector molt concret d'equips directius, és una opció que no aporta res de nou a la solució d'aquest problema. I més encara si declarem que, amb aquesta postura, tot es solucionarà , sobretot si ho apliquem tal com ho diu l'administració. Esperem que, com a mínim, s'estableixin els mecanismes de seguiment i avaluació d'aquesta mesura i se'n pugui veure els resultats a curt i mig termini.

Proverbi

Així la rosa enduta pel torrent.
Així l'espurna de mimosa al vent.
La teva vida sota el firmament.

Joan Salvat-Papasseit






Última llum del dia a Cala d'Hort (Eivissa). 19 de gener de 2008

Qui defensa els interessos col·lectius?

A l’escola, qui defensa els interessos col·lectius? Els mestres? L’equip de gestió? Cal defensar-los? Quina és la raó?

Fa temps que creiem que un servei públic com l’escola necessita algú que defensi els interessos de la seva comunitat en forma de projecte. I ens costa veure reflectit això quan es parla de professionalitzar l’exercici de la direcció.

Aquest és un debat que hem de fer de forma urgent, abans que no ens colin això de la professionalitat, pensat des d’una perspectiva absolutament tècnica i allunyada dels problemes reals.

Discussió de la sisena hora a l’escola

Una discussió exemplar. Els pares i les mares argumenten, es rebaten entre ells i elles, la comissió que ha elaborat la proposta puntualitza quan ho creu necessari, aclareix punts...

Tothom surt amb la convicció que cal buscar la millor proposta pensant amb els nens i nenes. Un grup de famílies creu que no val la pena discutir molt sobre un horari o un altre. Defensa que són els mestres els que han de dir quin és el millor horari i que, si tenim confiança, hem de seguir confiant que buscaran la millor solució.

Al final tots ens haurem d’adaptar i passar pàgina a una assignatura que el Departament d’Educació ens ha posat sobre la taula.

Després penses, quin grup professional discuteix el seu horari amb els usuaris? Sabrem estar a l’altura del que se’ns demana realment?

Des del pessimisme de la realitat

En aquests darrers mesos, l’educació al nostre país ha patit pels informes a nivell internacional (PISA) i nacional (Fundació Jaume Bofill), radiografies que han alarmat a tothom. Després el Departament d’Educació ha elaborat sense consens aparent unes Bases per una Llei d’Educació. A continuació els sindicats d’ensenyament, han convocat una vaga i han demanat la retirada d’aquest projecte per que suposadament privatitza l’ensenyament i vol avaluar al professorat.

Tot plegat no aporta més que confusió. El Departament d’Educació perquè elabora el seu projecte sense consens i sense un diagnòstic previ que assenyali les causes profundes de la situació. Els sindicats perquè segueixen cultivant la cultura del no i de la defensa a ultrança dels drets funcionarials i no presenten cap altra proposta que no sigui tenir més recursos.

Ningú aprèn la lliçó i, a nivell educatiu, tampoc. Som especialistes en carrerons sense sortida i en no treballar de forma col·legiada. Mentre les alternatives es generin en despatxos allunyats de la realitat o des de posicions corporatives, poc avançarem en millorar la qualitat de l’anomenat, per tothom, servei públic d’educació.

Les escoles i instituts mentrestant demanen que els deixin treballar, que tinguin confiança amb ells i que se’ls hi doni el suport necessari i la valoració social per a tirar endavant els seus projectes, amb responsabilitat, autonomia i avaluació si cal.

Cançó d'albada

Desperta, és un nou dia,
la llum
del sol llevant, vell guia
pels quiets camins del fum.
No deixis res
per caminar
i mirar
fins al ponent
car tot en un moment
et serà pres.

Salvador Espriu

Primera llum del dia, 1 de gener de 2008. Cap de Creus

VAGA A L'ENSENYAMENT

Els sindicats d’ensenyament ens convoquen a una vaga el proper dia 14 de febrer en contra de les Bases per la Llei d’Educació de Catalunya.

Davant d’això em plantejo un conjunt de qüestions.

1. Una convocatòria de vaga, mesura extrema en un servei públic com l’ensenyament, s’ha de fer en un moment en el qual s’han esgotat els canals de negociació, hi ha una reivindicació molt sentida, un malestar generalitzat respecte a algun aspecte que pot ser molt controvertit. No vull qualificar d’entrada la proposta reivindicativa que pot convocar aquesta acció, sinó únicament assenyalar que cap d’aquests aspectes es donen en aquests moments. M’agradi o no la proposta del govern, demano que els nostres representants plantegin quins són els termes de la negociació, com ho han plantejat, a quins aspectes que s’han proposat no s’ha donat resposta... En segon lloc, s’ha de dur a terme una explicació extensa dels motius i de les negociacions si és que han fracassat. A més, tractant-se com es tracta d’un aspecte no exclusivament professional, cal comptar amb les famílies.

2. En el conjunt d’aspectes que forma part de les Bases de laLlei d’educació n’hi ha uns quants amb els quals estic d’acord (tot i que dependrà finalment de com evolucionen els punts en l’articulat de la Llei, ja que només estem davant d’un document de Bases):

• la necessitat que s’avaluï la nostra feina, la vinculació d’aquesta avaluació a algun tipus de reconeixement (econòmic, en formació, en possibilitats de recerca, etc.) i la configuració d’una carrera docent.
• La proposta de desenvolupar l’autonomia dels centres en tots els aspectes que condicionen la vida en el centre (inclosos la configuració dels equips docents i el desenvolupament del currículum).

N’hi ha uns altres que tot dependrà de com evolucioni la llei i com sigui l’articular.

• La professionalització de la direcció
• La descentralització en els ajuntaments
• El canvis en la formació inicial i permanent

N’hi ha alguns amb els quals coincideixo amb els sindicats.

• Manca de recursos (aquest any hi ha una retallada important en els apartats més qualitatius dels pressupostos d’educació).
• No apareix cap referència crítica a l’escola concertada, tot i ser un model, a nivell general, encara molt selectiu i que distorsiona el sistema.
• No apareixen referències al model de mestre que volem per Catalunya.

Aquesta coalició tant singular que convoca la vaga que engloba des del sindicat més corporatiu fins al més radical, em fa dubtar de les finalitats de la plataforma. Tinc la impressió de que alguns sindicats s’han vist atrapats per la convocatòria.

3. Tot i aquesta argumentació, la posició del Departament d’Educació també radical i de no oferir un canal participatiu en el consens previ a la Llei, dóna amplis arguments als convocants per protestar per una acció jeràrquica, d’ordeno y mando”, sense possibilitat de tornar a enrera. En les paraules de la pròpia conselleria hi ha arguments que afavoreixen la convocatòria.

Finalment, vull fer esment al fet de convocar la vaga el dia 14, el dia abans que els mateixos sindicats convocants organitzen juntament amb la FAPAC i els MRP de Catalunya, les IX Jornades 0-12. Em sembla aquest fet d’un oportunisme total que, a més, provocarà tensions i situacions imprevistes en el propi desenvolupament de les Jornades i a cada escola. Fan un flac favor a una de les poques iniciatives de reflexió global educativa que, any rera any, convoca a uns centenars de mestres.

Si haig de votar la vaga, per ara votaré que no. Malgrat el punt 3 que, com ja he dit, em dóna i em torna a donar arguments per recolzar-la.

Xantatge polític i educatiu

Tenim un govern d’esquerres que, en educació, fa propostes de dretes. Si creieu que sóc massa radical, matisem-ho: fa propostes contradictòries, i algunes d’aquestes propostes per acció poden qualificar-se de dretes. Algunes omissions significatives són sospitoses. També té intencions benintencionades per canviar i millorar l’educació. Deixem-ho així.

Però les errades estan impregnades d’ una mena de vacuna que les justifica “urbi t orbi”: són fetes per un govern d’esquerres que ens ha costat molt d’arribar-hi. I si no volem aquestes ambigüitats i contradiccions el que ens espera és... caure en un altre govern de dretes com el que hem anat patint la vintena d’anys anteriors.

Recolzeu les nostres propostes, ja que sinó vindrà el caos i convergència.

I tot per la competència d’una part de l’equip de la Conselleria d’Educació. Ara que prediquem les competències potser ens les hauríem d’aplicar una mica tots i més els que tenen més responsabilitats.

Algun membre de l’actual Conselleria ha fet en el curs de la seva vida acadèmica i educativa, alguna aportació significativa –idea, pràctica, original, experimental...- a l’educació del nostre país? Amb això ja teniu un indicador dels que ens administren el dia a dia. Hem col·locat homes i dones de partit, en comptes de fer un plantejament més obert, plural i competent en una Conselleria com la d’educació que necessita de molt consens, pluralitat i creativitat.

No m’agraden els xantatges i no vull arribar a pensar que un govern no tripartit, tampoc serà tant dolent. Però, davant de les propostes de la Conselleria -avaluació, bases per laLlei, retalls en els pressupostos d'educació...- els altres socis del PSC (vegis ERC i IC) tampoc diuen res. Potser perquè educació no la consideren tant important com altres temes de país (túnel de Bracons, AVE, etc.)

Qui calla, però, atorga i accepta, companys.

Caldereta de peix a Menorca

Aquesta va ser la meva primera caldereta de peix, feta a Ciutadella el 5 de gener de 2008.

El peix: Rap, sèpia, gambes, cloïsses. Les quantitats segons les persones. Per cada persona dos rondanxes de peix, un parell de gambes, 3 cloïsses i uns tallets de sèpia. Això és pot variar segons el peix que hi posis.

Per acompanyar: Pa torrat

Per la picada: Pinyons, safrà, julivert, alls, fetge del rap

Pel sofregit: ceba, tomata.

Enfarinar i fregir el rap. Tomba i tomba. Reservar.

Començar a fer el sofregit la ceba, afegir la sèpia amb la seva salsa, i al final la tomata perquè s’acabi de fer.

Posar aigua al sofregit i esperar que bulli. Quan bulli afegir-hi les cloïsses, les gambes, el rap i la picada. Fer-ho bullir set o vuit minuts. Rectificar-ho de sal.

El pa torrat amb llesques primes i torrat al forn e va tirant al plat amb la sopa.

Mentre vas fent la caldereta pots anar pensant i reflexionant sobre la felicitat que et porten les petites coses, sobre les converses, les persones que estimes. Cuinar i després menjar a poc a poc el que cuines amb les persones que tens a prop, és sempre un exercici que et reconcilia amb el món i amb tu mateix.

Avaluem-nos i esforcem-nos.

Ens hem tret el conill de la xistera: canviem com avaluem, prediquem que ens hem d’esforçar, castiguem als inadaptats, als incompetents, als ganduls... els hi podem dir que suspendran i tot, per art de màgia, tot es solucionarà i el nostre sistema educatiu serà una bassa d’oli en la que suraran tota la població escolar del nostre inefable país, amb aspiracions de ser el millor entre els millors.

Incapaços de fer un bon diagnòstic, aconsellats i filtrats per buròcrates de l’educació, agombolats per suposats representants de l’acadèmia –ningú d’aquests gosaran a oposar-se en la crítica als aspectes positius que contenia la LOGSE o a la reivindicació i renaixement de la cultura de l’esforç- i per informes suposadament neutrals, ens proposen una proposta que deixa les coses pitjor de com estan i no incideix en les causes de les situacions que cal abordar i solucionar.

Digui’m com avalua i li diré com educa, quin concepte té de l’ensenyament. Allò que és més discutible, allò que representa l’aspecte més retrògrad de l’educació, que fins ara només ho trobaven a l’educació secundària, s’estén també a l’educació primària. I perquè no, a l’educació infantil. A partir d’ara, a partir de desembre, les famílies ja sabran com poden comparar el seu fill o filla amb els dels seus amics o familiars. Sabran que un 4,7 vol dir insuficient i que un 9,7 un excel·lent. I sabran, és a dir s’enganyaran, quin és el suposat nivell del seu fill o filla.

Avaluar, té un caràcter educatiu quan serveix per ajudar a cada persona a conèixer les seves possibilitats i les seves mancances a créixer i a desenvolupar-se intel·lectualment i personalment. I no té cap funció comparativa ni classificadora. Quan no és així, representa tornar enrera, tranquil·litzar alguns sectors i posar pals a les rodes als professionals i centres que volen plantejar-se la seva professió d’una manera seriosa.

Això és una proposta de govern de dretes.