dilluns, 22 de febrer de 2010

ESPRIU


Al 1969, tenia 16 anys acabats de fer, a un Bibliobús d'Omnium Cultural, instal.lat a la plaça de Sant Joan a Lleida, vaig comprar-me la primera edició de les obres completes de Salvador Espriu.

Espriu, escoltat primer amb la música de Raimon, i després amb la seva veu pròpia m'ha acompanyat durant tots aquests anys al costat de García Lorca, Benedetti o la Marçal. Entre d'altres és clar.

He pensat sovint que hem estat injustos amb la seva obra. Potser perquè la seva proposta anava més enllà d'un nacionalisme provincià, potser pel seu cant tant simple i hermètic a la vegada, o la seva veu tan clara i a la vegada humil, quan creia que calia dir les coses pel seu nom.

Recordo també les paraules que ens va adreçar als mestres de Catalunya a una Escola d'Estiu dels anys 70. Són paraules dignificadores d'una professió que ell estimava profundament.

Avui, aniversari de la seva mort, molts pocs llocs han recordat aquest fet. Com a contribució dels homenatges que mereixeria us transcric un dels seus poemes cívics:

M'HAN DEMANAT QUE PARLI DE LA MEVA ESTIMADA EUROPA

Jo sóc d’una petita terra
sense rius de debò, sovint assedegada de pluja,
pobra d’arbres, gairebé privada de boscos,
escassa de planures, excessiva de muntanyes,
estesa per llevant al llarg de la vella mar
que atansa el difícil i sangonós diàleg
de tres continents.
Unes palmeres que amb els ulls closos
miro sempre immòbils sota l’oreig
tanquen el meu país pel migjorn.
Pel nord, unes maresmes. I a posta de sol
hi ha unes altres terres que anuncien el desert,
les nobles, agostades, espirituals terres germanes
que jo estimo tant.
Alts cims trenquen la meva pàtria en dos Estats,
però una mateixa llengua és encara
parlada a banda i banda,
i en unes clares illes endinsades en el mar antic,
i en una contrada també insular, més llunyana,
que avui pertany a un tercer poder.
Que diversa la meva petita terra
i com ha hagut de sofrir, durant segles i mil·lenaris,
la violència de diversos pobles,
les aspres guerres civils enceses dintre els seus límits
i més enllà del palmerar i els aiguamolls,
de la seca altiplanura i de les ones!
Perquè prou sap el nostre llarg dolor
que qualsevol guerra desvetllada entre els homes,
la més estranya o grandiosa lluita
que s’abrandi entre els homes,
és tan sols una guerra civil
i ens porta a tots patiment i tristesa,
la destrucció i la mort.
Per això ara és tan profunda la nostra esperança
—en el meu somni, ja contemplada realitat—
d’integrar-nos, en un temps que sentim proper,
salvades la nostra llengua i la nostra història,
en una unitat superior que duu el nom,
obert, bellíssim, d’aquella filla d’Agènor,
que un savi esguard veié prodigiosament passar
de la costa fenícia a les platges de Creta.
Quan arribi el dia, haurem fet el primer
i inesborrable pas vers la suprema
unió i igualtat entre tots els homes.
I potser aleshores ens serà permès de començar,
sense classes socials, ni odis religiosos,
ni diferències cruels i injustes pel color de la pell,
la nostra peregrinació a través de l’espai,
cap a la pensada llum,
i de seguir sense temença les misterioses
vies interiors de Déu, del no-res,
els infinits i lliures i alhora
necessaris camins veritables de la bondat.


Que no sigui decebuda la nostra esperança,
que no sigui escarnida la nostra confiança:
així molt humilment ho demanem.

4 comentaris:

Anònim ha dit...

Gràcies, Joan, per posar-li versos al record.
Els absents se'ns fan presents en pensar-los, anomenar-los, sentir-los...

Un petó amb rima

Núria

Anònim ha dit...

Avui repassant el recull de premsa digitalitzat que ens envia en Joan cada dia he llegit un article d'en terricabras que ja feia conya amb la notícia de fa pocs dies sobre que els joves llegeixen menys que abans. I anomenava l'aniversari de la mort de l'Espriu, de seguida he pensat en en Joan , doncs és un enamorat de la poesia , de l'Espriu i...
Només agraïr-te el poema que ens has deixat compartir i recordar concerts d'en Raimon amb els versos de l'Espreiu que també hem compartit.
Gemma

vpamies ha dit...

No tant pocs llocs: exactament 311 blogs s'han adherit a l'homenatge conjunt. Merescut per la talla del personatge.

Gràcies per afegir-te a l'homenatge!

Joan Domènech ha dit...

He vist després el moviment dels blogs a partir d'una notícia de Vilaweb. Menys mal que no tot està perdut.