dimecres, 10 de febrer de 2010

Un record trist

Avui fa cinc anys que va morir el meu pare i, de cop i volta, el seu record se m'ha fet present. La pèrdua de les persones que estimes fa més evident la pròpia finitud. I el que més he trobat a faltar amb la seva desaparició i la de totes les persones properes que s'han mort és la impossibilitat de tenir una altra conversa, una nova conversa, fins i tot, una darrera carícia.

"Ni que només fos per sentir el frec d'una preséncia..." que canta en Lluís Llach.

No cal lamentar-se perquè comportaria no acceptar la pròpia naturalesa. Però fer viu un record, encara que sigui amb l'excusa d'un aniversari, ens ha tocar de peus a la terra i ser més responsables de la nostra limitada existència.

1 comentari:

aeronauta ha dit...

Aviat farà dos anys que va morir el meu pare i jo també enyoro les converses que teníem, de vegades el detonant de l'enyor són anècdotes com les que explica la Lolita Bosch.

"Vaig aturar-me de seguida en una cantonada per increpar el pas d’aquell vehicle gegant, però aleshores el que vaig veure va ser això: un immens camió grua amb un submarí molt gros a les espatlles que sorprenentment avança amb una lentitud poderosa i gairebé perfecta que vaig tenir la sensació d’estar-me inventant. Ningú no em creurà, vaig pensar. I vaig pensar també que m’hauria agradat que el meu pare fos viu per poder-li trucar i dir-li: Papà, m’acaba de passar pel costat el submarí de Narcís Monturiol en una grua."

La familia del meu pare, Lolita Bosch.