JA EN VAN QUATRE, I...

En Sixte Moral, ha publicat aquest article a El Punt (28/3/2010), que transcric. Coincideixo absolutament amb les seva anàlisi. Us el recomano.


Després de la vaga de mestres sembla que cal concloure que falla la confiança en la conselleria perquè, més enllà de les discrepàncies legítimes, hi ha la convicció que s'ha rebut un tracte de qui es creu amb la veritat absoluta i de qui analitza l'educació amb criteris més de resultats econòmics que no pas com a un dels instruments constitutius de la societat i element imprescindible de la seva transformació


Si es reclama que els sindicats usin el seu dret a la vaga amb responsabilitat, també s'hauria de demanar al conseller que hi actués per trobar les complicitats dels qui, finalment, han de portar la normativa a la pràctica

Escric aquestes ratlles quan encara no s'ha fet la vaga de mestres, la quarta en dos anys, i quan surten publicades ja haurà passat la jornada de mobilització. No sé, doncs, quin haurà estat el seguiment, però fos el que fos –hi ha una certa sensació de fatalisme en la utilitat de la vaga–, un cop més haurà palesat el malestar del sector educatiu per les polítiques de la conselleria.

Fa un dies vaig assistir a un debat sobre cultura; els ponents –no cal esmentar-los– eren de luxe i em va causar un cert desassossec que d'un d'ells, relacionant, encertadament, cultura i educació com un binomi indissociable en el futur del nostre país, va fer unes afirmacions crec que impactants. El ponent en qüestió no és ni de bon tros algú que sigui aliè al l'entorn ideològic del tripartit, però afirmava rotundament que el sistema educatiu feia aigües perquè s'havia perdut aquella energia de fa vint-i-cinc anys, que s'ha perdut la satisfacció i la il•lusió de tirar endavant les escoles i els projectes educatius.

Potser les afirmacions eren massa dures, però la realitat és que observes un cert cansament, però no de la professió, ni dels reptes quotidians que el treball et planteja diàriament, ni espanta el treball de trobar noves maneres, noves fórmules per fer més positiva la feina. Falla la confiança en l'administració, falla la confiança en la conselleria i falla, crec, perquè més enllà de les discrepàncies legítimes en alguns aspectes, hi ha la convicció que s'ha rebut un tracte de qui es creu amb la veritat absoluta i de qui analitza l'educació, sobretot la pública, amb criteris més de resultats econòmics, burocràtics i de satisfacció administrativa i immediats, que no pas com a un dels instruments constitutius de la societat i element imprescindible de la seva transformació. Ha fallat la condició de relació entre qui ha d'ordenar i qui ha d'aplicar l'ordenació; ha fallat la política, doncs, de la conselleria.

Després del rebuig sindical i de bona part del professorat a la llei d'educació, calia pel bé del sistema que hi hagués hagut un procés d'acostament perquè el seu desenvolupament signifiqués el retorn a l'esperit que va permetre signar el pacte per l'educació. No ha estat així; un seguit de temes vinculats a la llei i altres d'endèmics han generat un nou desencontre que va culminar en una vaga que ja d'antuvi es preveu que no serà majoritària, sense que això la desqualifiqui, ni que això vulgui dir que hi hagi una sensació d'una fractura cada cop més profunda entre la conselleria i els i les mestres. Cal anar més enllà del calendari escolar, les plantilles, les no substitucions, les retallades pressupostàries... temes en què ben segur que, amb un aprofundiment en la negociació, potser s'hauria pogut arribar a acords. Es plantegen ara també temes de molta més profunditat com són el projecte d'autonomia de centres i els de l'avaluació, que afecten, sens dubte, els aspectes laborals i professionals i, per tant, amb la necessitat de trobar acords perquè la seva formulació pràctica sigui exitosa.

El conseller, en manifestacions a la televisió acusa –o si es vol, manifesta– que el sindicats volen tornar a discutir-ho. No crec que els sindicats siguin tan il•lusos de creure que les lleis aprovades es modifiquen d'aquesta manera. El Parlament ha fet la seva feina i naturalment l'aplicació i desplegament de la llei no dóna per discutir-ho tot una altra vegada, però sí que hauria donat l'oportunitat, per la via pràctica en la seva aplicació, de l'aproximació de posicions que fes viable no sols el que es desprèn de la llei, sinó fer-ho de manera que generés una nova expectativa de treball que permetés que tothom remés en la mateixa direcció amb la intensitat que li correspongui a cadascú.

No ha pogut ser o no hi ha hagut prou voluntat que fos així i tothom hi té la seva part de responsabilitat. Alguns més que altres. I no hi ha dubte que qui té la capacitat d'organitzar, ordenar i desplegar la llei en té molta més. Si es reclama, amb raó, que els sindicats usin el seu dret a la vaga amb responsabilitat, ja que l'educació és un servei públic, també s'hauria de demanar al conseller que en els mecanismes de desplegament de la llei actués amb més responsabilitat per trobar les complicitats dels qui, finalment, han de portar la normativa a la pràctica. No crec, com ens volen fer creure, que hi hagi gaires diferències de model en el camp educatiu, com diu el conseller, entre el que volen i diuen els sindicats i el govern, més aviat hi ha una pèrdua de confiança per les actituds que s'han mantingut respecte a les negociacions i a les imposicions que s'han anat fent des de la conselleria i això fa més dolorosa i distanciadora, dissortadament, la vaga del passat dia 17.