dimarts, 2 de març de 2010

Vaga a l'ensenyament, de nou

No sé qui em convoca a la vaga el dia 17. Si els sindicats o el Departament... Ja sé que tothom actua de bona fe i vol el millor per l'educació del meu país... Però ningú té una mica de seny en aquest enfrontament que ens ha portat sindicats itripartit en la segona reedició d'aquesta proposta? La vaga ens portarà el desanim i la possibilitat cada vegada més llunyana d'un govern nacionalista i de progrés.

I penso que l'actual govern és poc nacionalista i de progrés si mostra tan poca habilitat política i dialògica. Si l'administració i els responsables de l'administració no són capaços d'establir un diàleg constructiu amb els representants del professorat i amb gestos i accions van contribuint a mantenir o augmentar la distància entre tots els sectors.

Entre todas la mataron y ella sola se murió.

Què en sortirà de la vaga...? Més malestar per ambdues parts. La Conselleria amb l'ajut dels partits de dreta i de sectors de la comunicació que aplaudiran la seva ma ferma envers els sindicats i els funcionaris(tal com ho llegeixo en alguns diaris), no en sortirà reforçada sinó questionada més encara. En aquest context encara té més sentit les declaracions del Conseller sobre el mateix tripartit. El malestar existent és generalitzable a totes les escoles, per la dreta o per l'esquerra... Ningú creu en les propostes de la Conselleria. Ni quan aquesta és capaç de llegir les crítiques que li fan des de les escoles com un recolzament de la seva política d'enfrontament amb els sindicats... només pel fet que no li fan les mateixes crítiques.

Els sindicats, units en una convocatòria que té diversitat absoluta d'interessos, a la qual cadascú hi va segons la seva pròpia plataforma, només vàlida en tant que la diferencia de les altres plataformes. Els que recolzarien altres possibilitats, atrapats en la trampa de la representació sindical, presoners del seu propi estatus corporatiu.

Qui haurà de recollir els plats trencats? Els mestres, les famílies, els centres educatius... Amb la incapacitat d'uns, els més responsables, i la poca habilitat dels altres (necessitem urgentment noves cultures sindicals), anem conduint l'escola cap un carreró sense sortida, en la qual va entrar fa uns anys i que, potser fa set anys varem tenir l'esperança que era possible canviar.

Pessimista? Optimista? Realista? No ens queda més remei que seguir treballant dia a dia per fer possible a cada escola, una millor educació. El nostre contracte amb els infants és sagrat com diu en Jaume Cela. I buscar solucions en aquest dia a dia, en l'organització i la realitat de cada escola. Aplicant seny i rauxa sense defallir ni deixar-se entabanar: ni per càntics de sirena, ni per anuncis de catàstrofes immediates que ens han de portar (els càntics i les catàstrofes) les futures mesures del govern.

1 comentari:

Anònim ha dit...

Per a mi la visió és similar. L'escola pública està navegant per un mar ple d'onades i que la remor que hi ha a l'altra banda de la costa (departament i sindicats) no té res a veure am l'infant que cada dia s'esforça per créixer , jugar, aprendre, menjar, acompanyat dels seus companys i de bones persones (grans i petites).

Gemma