L'escola que perdem

Un magnífic article publicat a l'Avui el 9 de maig de 2010, per Francesc de Gispert.


El professorat assistim silenciosament, des de fa temps, a l'enderroc d'una escola pública, la dels últims 30 anys, protagonitzada per uns ensenyants forjats en les mil lluites per una escola no jeràrquica, democràtica, oberta, participativa i catalana. Aquest procés s'ha accelerat darrerament amb una sèrie d'iniciatives legislatives, però també a partir de decisions que van ofegant l'escola entesa com a treball d'equip.

EL RAONAMENT DE FONS que s'utilitza per aquests canvis és sobretot el fracàs escolar. És cert que hi ha escoles que funcionen millor que d'altres, però no és menys cert que el concepte de fracàs escolar és una invenció. Simplement no existeix. Com deia Gandhi, "la nostra recompensa es troba en l'esforç i no en el resultat. Un esforç total és una victòria completa". ¿Fracassa un alumne que s'esforça però no assoleix els mínims establerts? ¿Són correctes els mínims que se li marquen? ¿O fracassen la família, l'escola, els mestres, el departament d'Educació, els currículums??

PARADOXALMENT, ELS GURUS DE TORN S'OMPLEN LA BOCA amb el concepte de la cultura de l'esforç. Però què vol dir això? És d'aquelles expressions que han fet fortuna, que han aconseguit fer-se un lloc en l'imaginari col•lectiu i que passen a formar part del vocabulari habitual. Qualsevol pedagog sap que l'esforç no apareix de manera gratuïta, sinó quan hi ha motivació, interès i emocionalment l'alumne no té ocupat el seu cervell per altres problemes que no li pertoquen. Per definició, les persones volem aprendre i en tenim ganes. I és per això que la feina del mestre és tan gratificant. El que passa és que la pedagogia no interessa, fa temps que "no està de moda", és a dir, interessa poc l'esforç. Interessen els resultats. Interessa que els informes de les fundacions corresponents, o els informes Pisa, o els sursum corda, donin que tenim nota alta.

ÉS PER AQUESTA RAÓ QUE, ALS RESPONSABLES educatius, els agafa la fal•lera de les avaluacions externes, de les proves diagnostiques cada cop en cursos més baixos, ignorant que els mestres i els centres no solament podem donar aquesta informació ràpida sense aquestes proves, sinó que a més la podem contextualitzar i per tant donar-hi un valor afegit. Els equips pedagògics dels centres mereixen més respecte. Han hagut de batallar en els últims anys amb situacions veritablement difícils a causa de la manca de recursos per fer front a l'allau d'alumnes immigrants que presenten una casuística social, familiar i educativa variada. És en aquestes condicions que molts claustres, molts equips pedagògics, han confegit projectes educatius per tal d'afrontar la nova realitat educativa sobrevinguda i que de retruc també ha revertit positivament en l'alumnat autòcton. Sovint molts d'aquests projectes malviuen o sobreviuen a pesar de l'administració educativa. Aquests són els veritables projectes educatius, no els que puguin proposar la nova fornada de directors escolars gestors, sinó els que dimanen de la vitalitat, l'entusiasme i professionalitat dels ensenyants, dels equips de mestres, veritable motor de canvi dels centres.

COM QUE EL QUE DE DEBÒ PREOCUPA no és la qualitat educativa, sinó els resultats, cal convertir els centres en oficines de La Caixa, on el director, a canvi d'una més bona remuneració i categoria professional, administri des de dalt un pla que faci que surtin els resultats desitjats i si això funciona les escoles rebran més recursos i d'aquesta manera potser arribarem a tenir escoles de primera, segona i tercera divisió.

DAVANT D'AQUESTS TIPUS DE DECISIONS POLÍTIQUES sorprenents, poc mesurades i poc consensuades, un acaba suposant que el concepte poc intel•lectual que les regeix és el d'"Això ho arreglo jo". Evidentment, el sanedrí de gurus de torn s'encarrega d'argumentar-ho depenent de les modes i els vents que bufen. Ara toca parlar d'excel•lència, de fomentar el talent, de donar recursos només en funció dels resultats, dels famosos resultats. Això simplement té un nom: l'ensenyament discriminatori.

POC O GENS ES TENEN EN COMPTE LES OPINIONS dels veritables professionals de l'ensenyament. Importa poc aprofitar l'experiència educativa dels mestres. Lamentablement, el professional de base acostuma a tenir poca o nul•la capacitat per intervenir en aquesta mena de debats socials. Les cadenes de televisió, quan programen un debat sobre tema educatiu (quin horror!), tenen per descomptat a punt la nòmina d'experts que cal convidar als programes i que acostumen a deixar els professionals perplexos.

FUTUR NEGRE, MOLT NEGRE PER A L'ENSENYAMENT i no precisament perquè els escolars catalans tinguin una nota baixa en l'informe Pisa, per dir alguna cosa. Potser també seria interessant passar aquesta mena de proves que donen lloc a tantes decisions i a tants canvis, i descobreixen tantes deficiències i fracassos, a altres col•lectius que no fossin els estudiants. I veure'n els resultats.