Un manifest social

Els sindicats impulsen la recollida de signatures en un "manifest social" de rebuig a la política educativa del Departament d'Educació.

Tenen tot el dret de fer-ho, malgrat que cregui que s'hauria de ser més respectuós amb la societat i no erigir-se alegrement el seu representant.

No sé si la societat està a favor o en contra de les polítiques de l'administració. Jo si, però no per això em sento amb la representació de tota la societat. I més quan penso que les polítiques sindicals tampoc m'agraden i que algunes plataformes reivindicatives són com un calaix de sastre en el que tot hi cap.

És evident que la no negociació, el distanciament progressiu entre professorat i administració, no ajuda a millorar cap sistema educatiu. Aquesta és la prioritat, hauria de ser la prioritat. Però ni administracio, la principal responsable, ni els sindicats estan disposats a rectificar ni a fer propostes per recomposar el diàleg.

Qui en surt més perjudicat és la mateixa escola, ja que aquestes divergències constants en les posicions de cadascuna de les parts, només aconsegueixen que el final d'aquesta legislatura sigui encara més agònica.

Ningú posa seny. Ningú rectifica. Ningú es creu squella vella màxima de que l'error és l'oportunitat d'aprendre.

I la FAPAC i la resta d'associacions, on són? La de la nostra escola s'ha manifestat un parell de vegades a favor de les revindicacions que hem elaborat com escola. I la resta? Perquè no s'impulsa també un ampli moviment reivindicatiu des de les associacions que plantegi noves vies i alternatives a la situació actual de l'educació i l'escola?

Tothom espera que es produeixi un miracle? Dissortadament fa temps que vàrem deixar de creure en els miracles. I ara esperem acció política, entesa, participació, cooperació, decisió i voluntat de pacte, consens i millora. Per totes parts. I cedir en allò que es circumstancial per impulsar allò que és transcedental. Des de la humilitat del que sap que no té la resposta, perquè la resposta, simplement no existeix.