dimarts, 2 de novembre de 2010

Diagonal (II)


Escric amb vistes a la Diagonal. Mai m’hagués imaginat un paisatge tant urbà per les meves disquisicions. Però m’agrada. Estic a prop del carrer però el soroll queda esmorteït per la veu de la Diana Ross interpretant Little girl blue, cançó de somnis i ensueños (quina paraula més difícil de traduir). Mentre, teclejo l’aventura d’una revolta hipotètica. Venim de lluny i anem més lluny encara, que canta Lluís Llach reivindicant aquesta revolta que no arriba.

Llums en la nit que passen i despassen. Sorolls somorts, de l’aigua que es queixa a les cases de l’eixample, dels camions que arrepleguen brossa infinita, dels moviments subterranis que porten i transporten a la gent, ciutat enllà...

On comença la utopia? En aquell lloc tant proper i tant llunyà que per molt que t’hi apropis sempre s’aixeca per anar una mica més lluny. A la ciutat, tot és gris sovint. Però encara hi ha llums d’esperança en algun racó amagat. Tot espera més enllà del soroll. Fins i tot la veu apagada de l’aigua.

Travessa la ciutat de punta a punta. I els homes hi caminen amb les mans closes.