dimecres, 3 de novembre de 2010

Professionalitat, condicions laborals i reconeixement social (II)

En general, hi ha un altre aspecte que em sembla honrat reconèixer. Les nosres condicions laborals no estan tant malament. D'acord que la pressió que tenim a l'escola és gran. Què educar en la nostra societat no és cap feina fàcil. Que manca reconixement social de la nostra feina. Que prendre's amb professionalitat amb responsabilitat porta molts maldecaps. Tanmateix és evident que un horari de 30 hores de permanència en el centre, un nombre de dies de vacances bastant dilatat, juntament amb una gran estabilitat en el lloc de treball, constitueixen tres aspectes molt envejables per altres sectors de l'economia i la scoietat.

L'ambigüitat dels horaris juga en contra dels equips que treballen, dels projectes i dels mestres i professors que exerceixen amb responsabilitat la seva professionalitat. L'ambigüïtat és injusta amb ells, amb els que compleixen les condicions de forma escrupulosa. Un altre tema és que per prudència, per un fals corporativisme o per altres raons, no es parli d'aquest tema. Que s'accepti que hi ha mestres que s'hi dediquen més, com una cosa no gaiure habitual ni natural...

L'horari de permanència en el centre és de 30 h. Horari de permanència en el qual hi ha 23 h. lectives que són totes d'atenció a l'alumnat i 7 de coordinació i de treball de gestió. Són 7 hores i són bàsiques per avançar. Fer un projecte en una escola d'infantil i primària cada vegada és més complex i necessitem aquestes hores per posar criteris en comú, per organitzar les hores d'aula, per compartir les mirades que tenim sobre els infants, per gestionar els recursos de forma cooperativa, per definir i planificar intencions i finalitats... Són 7 hores molt productives que fan una feina constant de planificació. I són 7 hores insuficients.

A totes les escoles, tots els mestres tenen la mateixa dedicació a la feina? És una qüestió que en aquest context és molt difícil mesurar i que provoca malestar en el col.lectiu.

Sabem que hi ha situacions en les quals es permet que hi hagi personal que no faci el seu horari. Ja ho hem explicat com passava en el cas de la jornada intensiva del mes de juny en la qual hi havia mestres que acabaven a les 2, en comptes de les 3, fent una hora menys de dedicació horària. Molts parlaven de compensació, però quina compensació hi pot haver dins el marge de les 37'5 hores reals del nostre horari (encara que no hi hagi l'obligació de romandre al centre)? Per alguns funcionaris, les hores de pati que "no els toca vigilància" són per poder esmorzar i fer el cafè o llegir el diari. Amb quin valor ho comparem amb tots aquells professionals que arriben a fer més de 37 hores de permanència en el centre? Tots som iguals? Com podem permetre també aquestes diferències? Ja sabem que les compensacions econòmiques produeixen jerarquies i males relacions a l'escola, que no ens agrada que se'ns avalui, que no volem la carrera docent... però, de quina manera hem de compensar que hi hagi mestres que tenen més dedicació i implicació que d'altres? O, simplement, que n'hi hagi que en tenen i d'altres que no en tenen?

Tot és molt confús, que diuen a la ràdio. Però algún ordre hem de posar a tot això. Per algunes forces sindicals, per alguns mestres i per una part de l'administració, sembla que la solució sigui que tothom faci el mínim. Així no hi haurà diferències! És aquesta l'alternativa que volem per millorar l'educació?

Ningú ha d'avaluar a ningú, ningú ha de fer de cap de personal, ningú ha de ser sancionat... Tô er mundo e güeno! I, encara volem que ens augmenti el reconeixement social.

El reconeixement social vindrà de la ma de la nostra fermesa en el treball a l'escola, de la responsabilitat en la presa de decisions, de l'autonomia exercida per definir un model educatiu de qualitat i fer-lo en la pràctica... Que ens ho creiem. Que tinguem confiança. I que siguem capaços de no confondre l'equip amb el grup, la pedagogia amb la burocràcia, la flexibilitat, amb que tothom faci el que vulgui.

És aquí on necessitem fermesa i que no hi hagi tanta por. Però, con la iglesia hemos topado. I sinó és amb l'església, és amb el funcionariat, que ve a ser el mateix. L'administració si en alguna cosa no ha estat valenta és amb el professorat i només ha maquillat quatre aspectes i no convéncer a una majoria de mestres que volen i desitgen un canvi en profunditat en les polítiques de personal.

Exercir la professiobnalitat és la primera condició per potenciar el nostre reconeixement social. La nostra feina ho necessita i el camí per aconseguir-ho passa per aquest exercici.