dilluns, 15 de novembre de 2010

Programes electorals

Llegeixo els programes electorals entre la por i la incredulitat.

Tants bons propòsits no haurien de provocar aquests sentiments. Els hi dono a tots la confiança de que volen millorar les coses però les meves lectures són massa crítiques.

Algunes propostes em fan por pensant amb la possibilitat de que, realment, puguin dur-se a la pràctica. Acabar amb la possibilitat d'una escola en la qual gaudir i aprendre no siguin dos conceptes indisolubles,  em fa por... Em ve al cap aquella frase famosa dels meus anys joves: la letra con sangre entra. Ja ho he dit en altres moments: qualsevol proposta que plantegi que l'escola ha de recuperar la cultura de l'esforç és d'una gran demagogia. Si alguna cosa tenim clara els mestres -tots, eh! els de dretes, els d'esquerra, els independents, els valents, els covards...- és que els infants, els joves, tothom, s'han d'esforçar si volen aprendre. Potser ens equivoquem en com aconseguir-ho, però qui afirma que no és una gran preocupació de l'escola , desconeix profundament la realitat del nostre sistema educatiu. Els qui fan aquesta proposta haurien de mirar quina societat estant construint i potenciant. Ho sento, em fan por. Com em fan por qui parla tant d'excel.lència, amb una visió selectiva i excloent.

D'altres em porten a la incredulitat. Vaguetats, consignes mal repetides i formulades, tòpics, els de sempre... Poques idees davant de la taula. De les que podrien recuperar la il.lusió. Ja ni ho intenten. Què deuen pensar que votem els docents? En general... O potser pensen que no votem gaire...?

Perquè no s'adrecen clarament a les escoles per dir com remuntaran la crisi? O com la immensa majoria dels docents recuperaran la il-lussió del a seva professió? O com recompondran les relacions en  les comunitat enfrontades?

O com posaran els mitjans per fer una escola inclusiva (com se n'omplen la boca!), democràtica i participativa, moderna i competencial, igualitària i equitativa, respectuosa i tolerant...

Mentrestant la campanya es presenta no als ciutadans sinó als consumidors i als qui es mouen per missatges plans: independents, catalans, valents, diferents, espanyols... Sense proposres. Només mirant de desprestigiar als altres.

Paraules.

Què donaria en aquests moments per un missatge veritablement esperançador? Com a mínim un vot.